L'opera de tres rals

 

Al Lliure veig finalment la representació de l'opera de tres rals que havia d'haver vist al juny si no m'ho hagués impedit una coincidència amb una prova mèdica. Sembla que em vaig estalviar una calorada important. El muntatge del Lliure és el mateix que es va presentar al Grec, dirigit per Dani Espasa en la seva part musical i Carme Pazos en la direcció pròpiament teatral. La Carme Pazos hi era al començament de l'obra. Passejant per la platea amb un micròfon a la mà i intentant esbrinar si els espectadors sabien qui era Bertol Brecht, o els hi sonaven conceptes com teatre èpic, distanciament o quarta paret. No va tenir gaire èxit i si els els interrogats en sabien alguna cosa, van estimar més callar-se

Després d'aquesta introducció no em sentiria especialment motivat a fer un cafè amb la senyora Pazos, però això no és obstacle per reconèixer que el seu treball no només és bonic, com ella deia, sinó també bo. Jo era la tercera vegada que assistia a una representació d'aquesta obra. L'anterior havia estat a Londres en el National Theatre i no vaig tenir el temps ni l'oportunitat de donar cap testimoni. De la primera tampoc en tinc testimoni perquè quan la vaig veure, a començaments del vuitanta gairebé no hi havien ni ordinadors. Era al Romea protagonitzada pel gran Constantino Romero (de fet, era el seu debut teatral). Segons explica el programa del moment, perquè la meva memòria no arriba tan lluny, l'obra estava ambientada a la Barcelona de 1929. Aquí i a la representació del NT en canvi es manté la localització londinenca. Pazos ha fet un senyal al moviment artístic més potent de l'Alemanya del segle XX i tots els actors duen un maquillatge i un vestuari inspirat en l'expressionisme, i en general tota l'escenografia es fonamenta en el color gris que la directora associa a la pobresa i que també ens recorda els films de l'època. La diferència en el meu record molt més gran es que em va semblar que l'execució de la part musical resultava més acurada i brillant al Lliure i que per tant es copsava molt bé el geni de Kurt Weil i el seu talent per combinar formes musicals molt diferents i algun de l'època diria que oposades. El repartiment està format per alguns actors ben coneguts que se'n surten molt bé. Més amb el ball i les cançons que no pas en l'actuació en si mateixa, doncs no és una peça que requereixi grans interpretacions. Els personatges són massa pobres per tenir alguna cosa així com complexitat psicològica. Com diu la Jenny dels bordells (una excel·lent Júlia Truyol) primer és el menjar i després la moralitat (la traducció de menjar és l'única possible però es empobridora perquè Brecht no utilitza el verb "essen", que és la traducció de "menjar", sinó "fressen" que està reservat a l'acció de menjar dels animals no humans). El dia abans, xerrant amb RVT, recordavem com per Allan Bloom la decadència de la cultura americana es mostrava en el fet de veure en prime time Louis Amstrong cantant Mc The Knife a la televisió pública. No tinc molt clar si en el futur es podrà representat Brecht, però si que un punt de vista més ponderat, dificilment podria negar el paper fonamental de Brecht a la cultura contemporània. Tant de bo, aquest reconeixement es complementi amb considerar com una taulologia, la declaració de Mack quan és al peu de la forca i afirma que és un delit més gran fundar un Banc que no pas robar-lo.

Brecht és més o menys conegut però tothom reconeix la canço amb la que es presenta el personatge, una de les més famoses del segle passat. No és potser la meva preferida de l'obra, lloc que reservo per la cançó del canons, quan Mack i el cap de la polícia londinenca expresen el seu amor fraternal després d'haver treballat junts, si fent l'ofici de l'un o de l'altre és una qüestió merament verbal, a la India. No puc abstenir-me pero d'incloure una versió aquí al final de l'autor de Pedro Navaja de Ruben Blades on explica la relació entre les dues cançons.