Vida de Manolo

 

        Rellegeixo Vida de Manolo després de moltes dècades, Xavier Pla en explicà a la seva biografia que fou un dels grans èxits literaris del jove Pla. És un llibre fruit del temps que l'escriptor va poder compartir amb l'escultor Manolo Hugué, per això tot ell està escrit en primera persona com si fos el propi escultor el que ens explica la seva vida, assolint així una vivacitat que no tenen els altres volums, els dedicats a Mir i Rossinyol, aplegat amb aquest a les Obres Completes. Any més, any menys el llibre és estrictament contemporani de Sein und Zeit de Martin Heidegger i a mí em serveix per explicar molt del seu valor. Si concedim a Heidegger , i crec que cal fer-ho, haver-nos donat una descripció molt precisa de la situació de l'home del seu temps, podem pensar que el llibre de Pla ens ofereix un exemple perfecte de l'individu que refusa viure sota la dictadura de l'"hom", un home que refusa amb tots els seus actes el seguidisme de la majoria. Potser de tots els personatges biografiats per Pla és aquest el que devia ser més a prop de poder definir-se com un referent moral. Al final del llibre Manolo ofereix una exposició de la seva orientació vital que, ben segur, no és la que Pla va seguir, el seu ofici no li permetia, però estic segur de que no podia deixar d'aprovar:

Així i tot trobo que la vida és admirable. La sagesse de la vida consisteix per a mi, a viure per un mateix, al marge de l'estupidesa i de les vanes agitacions humanes. Si la vida ha de donar alguna joia la trobaràs en l'individualisme defensiu. La meva filosofia és desesperançadora, però no és romàntica ni demagògica. Hom ha de voler alguna cosa, això és, no marxar d'aquest món sense pagar. Una vegada sabut el que hom vol, ho ha de defensar contra tothom, contra la família, contra la pàtria, contra l'època. S'ha de saber viure per damunt d'aquestes coses i cal treure's de sobre la "conerie" dels altres; el parlar dels quals és de tota manera fatalment despietat, perquè l'única cosa que no tolera el vanitós i pedant és que no li donin importància.

        M'agrada aquest formula, "no marxar del món sense pagar" que indirectament, si es vol, és una afirmació rotunda del valor de la vida. Pla era vint i cinca anys més jove i la narració de Hugué li serveix per fer una mirada als temps de la generació precedent, sempre la més estranya per qualsevol generació i per tant una inquietud que sempre estigué present al seu treball