L'autor d'aquest article és segurament un reaccionari però té tota la raó. No hi ha
gaire avantatges per a ningú de fer arribat tothom a la universitat
i sense dubte qui pitjor surt parada és la mateixa universitat, la
qual no serà mai bona i efectiva com a instrument ocupacional.No tinc a hores d’ara gaire contacte però la meva
impressió és que la desnaturalització de la universitat en aquestes tres dècades
no ha estat menor a la de l’ensenyament secundari. L’accés massiu ha significat
una pèrdua de significat i una reconversió en una formació ocupacional sense pretensions
però amb costos perquè l’allargament artificial de moltes carreres només pot fer-se mitjançant la
difusió de pseudo-sabers. Així arribem
al fet denunciat recentment per Todd una població més títolada però més inculta
i més incompetent
Un dietari que va voler ser de filosofia
Total de visualitzacions de pàgina:
dimecres, 29 de juliol del 2020
dimarts, 28 de juliol del 2020
Cheyenne Autumn
Segueixo amb Richard Widmark. Si ahir parlàvem de la seva presència
a un film relativament menor, avui en parlem d'un altre film on és
protagonista i que constituïa, en principi, una producció de primer
ordre, Cheyenne Autumn, el darrer western rodat per John Ford.
Em sembla que és un dels seus westerns més oblidats a hores
d'ara. Per exemple, l'esplèndid llibre de Cecile Gornet, del que
vaig escriure a l'abril, l'utilitza molt poc. Certament a John Ford
no li agradava gaire i a les entrevistes no va cansar-se dir tot allò
que no li agradava i no l'havia permès gaudir d'aquest treball: la
imposició de la panavisió, format que ell trobava poc natural,
l'excés de música, la banda sonora és d'un bon compositor Alex
North però no certament el tipus de registre que ell generalment
utilitzava, tenir a Caroll Baker de protagonista, la qual feia un
bon treball però era molt més jove que el personatge real en el que
s'inspirava , i el fet que estava massa gran i cansat per lluitar amb
l'aparell administratiu d'una major, fins al punt que fou un altre
qui va rodar l'escena final entre els caps indis i el secretari
d'estat, algun altre a més poc inspirat. A hores d'ara podem afegir
altres defectes. Per la nostre sensibilitat resulta estrany un film
sobre els cheyennes on no en surt cap, doncs els figurants del film
són navajos i els protagonistes són actors mexicans i Sal Mineo,
actor d'etnicitat confusa. I com que, precisament gràcies a John
Ford, tots ens sabem de memòria com és Monument Valley, resulta
xocant que aquest paisatge aparegui al començament i dues hores
després quan figura que el Cheyennes ha fet 1000 km. de camí
I tanmateix és un gran film i constitueix un acomiadament
perfectament digne del gènere. Reveient-la m'ha agradat molt el
començament amb l'escena de la humiliació infligida a la tribu
índia esperant sota un sol de justícia l'arribada, que no es
produeix, del caps de Washington. Visualment és de les seves
pel·lícules mes belles però sobretot allò que no recordava és la
coherència absoluta amb la direcció que havia pres finalment la
seva obra, doncs, d'alguna manera el tema és el mateix que el de
Liberty Valance, mostrar la contraposició absoluta entre la realitat
que el film aspira a mostrar, i la llegenda, mostrant com es produeix
la fabricació d'aquesta. El film alterna les escenes on veiem un
grapat, de fet petit, d'indis emprendre la seva fugida icònica i la
manipulació que essencialment la premsa, l'exercit i altres grups de
pressió fan d'aquest drama (els distribuïdors espanyols foren
víctimes d'aquesta operació segurament i per això l'anomenaren el
gran combat, títol poc relacionat amb el contingut del film on de
fet no hi ha mai cap gran batalla). De fet, és coherent amb el final
i amb el principi, perquè si els cheyennes es poden relacionar amb
algun altre personatge dels films de Ford, és evidentment a la
família Joad. Amb ells comparteixen aspiració, tornar a casa,
pobresa i dignitat. La versió que he vist a Movistar inclou la
generalment omesa escena de la batalla de Dodge City, que jo només
havia vist a una còpia projectada a la Filmo fa trenta-tres anys.
L'escena pertany al bloc central on el protagonista és Wyatt Earp,
interpretat per James Stewart. Hom ha parlat del caràcter
extemporani d'aquestes escenes. Jo ahir no ho vaig veure així.
Doncs el personatge de Stewart és caracteritza pel seu caràcter
llegendari i per la seva consciència del caràcter fictici,
hiperbòlic del seu propi personatge.
dilluns, 27 de juliol del 2020
Run for the sun
Run for the sun és un poc conegut film d'United Artists, que
ve a ser una mena de remake del joc més perillós, el clàssic de
1931, que tracta d'una cacera humana. En aquest cas, però, els
perseguits no ho són per esport, sinó per necessitat, ja que els
perseguidors, nazis ocults a la selva centro americana després de la
segona guerra mundial, no volen que es sàpiga de la seva existència.
El director és l'anglès Ray Boulting, del que sé poca cosa i els
arguments per convèncer l'espectador de la United eren els típics
dels cinquanta: localització en exterior, tecnicolor i pantalla
ample. Allò que em va fer veure la pel·lícula sobre tot és el
repartiment. El dolent és Trevor Howard i el seu personatge és una
versió de Lord Haw Haw l'americà que des de la radio alemanya
aconsellava la rendició als britànics al temps de la blitzkrieg,
la parella perseguida per la jungla són un escriptor de caire
hemingwià retirat del món i la periodista que l'enganya per fer el
reportatge però després se n'enamora. La noia és Jane Greer, la
inoblidable protagonista de out of the past un altre cop
perduda a terres hispanes, i l'escriptor és Richard Widmark,
esforçant-se encara als cinquanta en no quedar estereotipat com a
dolent després del seu aclaparador debut com Tommy Udo a the kiss
of death. La veritat és que bo o dolent, Widmark resultava
sempre dinàmic i convincent. No apreciava gaire aquest film i de fet
el feia servir de càstig pels seus fills quan no es comportaven,
però jo veient-lo vaig passar una bona estona. I si us animeu és
pot veure a you tube amb el video que adjunto.
diumenge, 26 de juliol del 2020
Puigdemont en clau filosòfica
Potser
com deia ahir no tenen gaire mereixements però alguns dels
protagonistes de la nostra actualitat són gent ben originals i
possiblement amb concepcions ontològiques revolucionaries. Mireu,
per exemple, que deia
ahir Puigdemont parlant de les empreses que van deixar Catalunya
per no tornar l'octubre del 17. La seva idea bàsica és que ja s'ho
trobaren, Mas Collel que no és un espanyolista ho veu a l'inrevès,
i que ja s'ho faran amb la seva consciència. És un gran misteri
pensar quina mena de realitat deu ser la consciència d'una persona
jurídica. Fins ara jo creia que la consciència era un atribut dels
ser humans individuals. Les empreses el que tenen és un compte de
resultats.
La doctrina antropològica és cridanera. La moral és putrefacta. Recordo que a les classes de filosofia política de Bermudo del curs 86-87, els més espavilats i postmoderns lloaven Maquiavel per haver alliberat la política de la seva subordinació a la moral.Jo no ho veia, ni llavors ni ara, del tot clar. Però allò que és realment perillós és subordinar la moral a la política, com fa aquest supremacisme que tracta una elecció política, ser o no ser proccessista, com una elecció moral
La doctrina antropològica és cridanera. La moral és putrefacta. Recordo que a les classes de filosofia política de Bermudo del curs 86-87, els més espavilats i postmoderns lloaven Maquiavel per haver alliberat la política de la seva subordinació a la moral.Jo no ho veia, ni llavors ni ara, del tot clar. Però allò que és realment perillós és subordinar la moral a la política, com fa aquest supremacisme que tracta una elecció política, ser o no ser proccessista, com una elecció moral
dissabte, 25 de juliol del 2020
Societat malalta
Fa tres anys a l'octubre els més
abrandats parlaven de que el món quedaria astorat pel que passaria a
Catalunya. Part del món va quedar astorada, però no com ells
pensaven. Avui el Financial
Times parla de
nosaltres, aquí,
sobre el desenvolupament del COVID. Seguim deixant tothom astorat.
El paral·lelisme és clar. L'estratègia per arribar a la
independència es basava en que, per raons paranormals, l'estat
espanyol no fes res. Per aturar el COVID es confiava en què el
virus es prengués unes vacances d'estiu. Els nostres governants són
gent que confien a la sort. Són, però, coherents, perquè només la
sort pot explicar perquè han arribat on han arribat.
Bé, la sort, perquè com són ells
en podria ser qualsevol altre, i dos milions de vots i aquesta és
la data que defineix la situació. Alguns indicadors són molt
potents. Pensem, per exemple, à l'àmbit de l'ensenyament. Aquesta
setmana els directors dels centres públics de Madrid han publicat
un duríssim comunicat on disseccionen les mesures disposades per la
seva conselleria d'educació sobre la crisi epidemiològica que
estem vivint. Aquí,
en podeu trobar la crònica. El que passa a Madrid no és
essencialment diferent del que està passant a Catalunya. Aquí però
no hi ha cap comunicat. Em consta que alguns equips directius estan
fent un gran esforç per articular mesures de protecció de docent i
alumnes sense vulnerar la legalitat vigent, com de fet insinua que
cal fer el departament. Molts d'altres actuen amb el servilisme propi
dels dakois de Fumanchu. Però un comunicat com aquest no ha sortit,
ni possiblement és imaginable que surti. No sé si en pot haver un
indicador més clar de que aquesta és una societat malalta.
I seguint amb indicacions de
malaltia, la setmana va començar amb la notícia de la mort de Juan
Marsé. Com que la novel·la la segueixo d'aquella manera, jo no
conec cap de les seves obres, cosa que possiblement és un error, i
no em considero un seguidor seu. Els comentaris suscitats per la seva
defunció si que em semblen però indicadors d'un estat malaltís, no
parlo aquí dels oficials com el del president que ha estat
respectuós, sinó dels expressats a xarxes. La tesi principal
d'aquests comentaris és que Marsé no era català. Possiblement
tenen raó. Ser català a hores d'ara és essencialment combregar amb
una sèrie d'històries que van poc més enllà de ser sopars de
duro. Vist així, jo ara mateix no em considero català. Hom pot
considerar contradictori que no sigui català però l'autor de les
millors novel·les sobre Barcelona. Però potser és només una
contradicció aparent perquè ell, com jo, de barceloní ho era.
Potser és que els barcelonins no som ben bé catalans,
divendres, 24 de juliol del 2020
Bossa nova
dijous, 23 de juliol del 2020
La herencia del Dios perdido
La herencia del Dios
perdido és un recull de diferents aportacions de Peter
Sloterdijk, totes les quals són però un examen més o menys directe del sentit
que pot tenir en els nostres dies la famosa afirmació nietzschiana de que Déu
ha mort. De fet el títol alemany del recull és menys barroc i em penso que més
exacte Nach Gott, després de Déu. La temàtica és molt variada
des de consideracions sobre la validesa del legat gnòstic, fins l’actualització
en el nostre temps de l’imperatiu categòric kantià, passant per la qüestió que
ha atret més l’atenció pública sobre aquest autor: la reformulació-evolució de
l’ésser humà (segurament a efectes teòrics i pràctic la gran qüestió del nostre
temps) Personalment, el meu article preferit és el cinquè el bastard de Déu on
reinterpreta el cartesianisme des del vell rumor, difós entre els jueus i
recuperat pels Monty Pyton segles després, de que Jesús era fill d’un romà,
evidentment il·legítim, essent la virginitat de Maria, per tant, una operació
de mistificació i emmascarament. Més
enllà de l’anècdota i del record dels riures que ens va oferir Terry Jones,
Sloterdijk veu aquí el missatge més important dels aportats per Jesús, doncs l’essència
del cristianisme originari es trobaria en el refús de tot ordre patriarcal,
cosa no gaire difícil de veure en algunes informacions dels evangelis. La història
de l’església és naturalment la història del progressiu encobriment d’aquest
fet . Crist diu textualment que ningú no pot dir-se pare, però quan més es consolida l’església més
pares hi ha per tot arreu. I tot escrivint això em ve al cap una resposta a una qüestió que ens varen
plantejar fa uns dies de com la religió cristiana va poder imposar-se en el món romà. Suposo que
el motiu era que acabà constituint una meravellosa eina per a allò que sempre
busquen les elits quan les aigües baixen
remogudes, fer que tot canvií perquè tot quedi igual (el llibre de Brown,
through the eye of a needle, ho explica molt bé. Després del cristianisme el
mon en fou un altre però les elits continuaren sent les mateixes). La paradoxa
de Sloterdijk és que allà on és més viu l’esperit del cristianisme és en tota
la nissaga de moviments antiautoritaris, de totes les menes, que generalment s’han
oposat o han estat al marge de l’església. L’article sobre l’imperatiu
categòric resulta sorprenentment actual doncs tota la seva reflexió gira entorn
de la complementarietat entre els conceptes de comunitat i d’immunitat.
He llegit el llibre amb molt interès cosa que no sempre
em passa amb els llibres de filosofia a hores d’ara. Penso que la reflexió de l’autor
sobre la secularització, que com a occidentals, és el procés del qual traiem la nostra identitat és valuós tot i que
evidentment sintetitzà molts elements que venen de molt lluny, des de Weber
fins a Hume, explícitament citat. Sovint és il·luminador com per exemple quan
assenyala l’evident paral·lelisme entre el Déu que esdevé home al començament
de la nostra era i els homes que esdevenim màquines en el moment actual. Allò
de les seves reflexions amb el que menys
combrego és que Sloterdijk interpreta que la mort de Déu és la mort de l’anima,
i jo estic d’acord, cosa que li dóna a la psicoanàlisi un interès filosòfic de
primera línia, però en canvi hi veu un reforçament de la idea del món, tot i
que el món ara no es pugui qualificar sinó com monstruós. Venint com vinc d’un
altre lloc a mi em consta pensar el món com a monstruós, perquè no es pot
qualificar com monstruós allò que no existeix (segons Sloterdijk, doncs, jo sóc
un gnóstic)
La conclusió de Sloterdijk sembla ser que tota la nostra
cultura està construïda sobre una gran paradoxa. La consciència d’aquesta paradoxa
és la nostra desorientació.La mort de Déu és un efecte, no pas involuntari de
la il·lustració. Però la mort de Déu implica la mort de l’ànima i si no hi ha
ànima, no és molt clar qui pot ser aquest subjecte que, segons el text canònic
de Kant, ha d’arribar a la majoria d’edat. Quan no has arribat encara la majoria d’edat,
ets un adolescent i, això ho dic jo, parlar de les filosofies de l’adolescència
per explicar el segle XX resulta segurament en un fil aclaridor. Penso però que
Sloterdijk tampoc està molt lluny quan defineix el nostre temps a partir dels
intents de reprendre una connexió amb un hipotètic si-mateix substancial que n’és important en quant
fonament d’autenticitat, aquest valor que tanta gent reivindica i que gairebé
ningú és capaç de suportar
dimecres, 22 de juliol del 2020
Esterilitat
És una hipòtesi plausible però que no podré confirmar
mai, perquè caldria com a mínim viure un segle més, que el problema de la meva
generació sigui la impossibilitat de fer filosofia des d’Europa, lloc on, després
d’Auschwitz ja no passa gaire com a mínim de caràcter positiu. Si que passen en
un sentit negatiu, per exemple, la inclinació cap a l’extinció del
cristianisme. Mentre el ser humà es va reconfigurant als EEUU, a Rússia o allò
que abans anomenàvem tercer món, nosaltres gaudim del balneari en una vida amb
poc patiment, poca passió però del tot infructuosa.
dimarts, 21 de juliol del 2020
Oci nocturn
Una de les coses que explico i voldria que quedessin clar
al cursos que dono de Sociologia és que tota societat, més o menys, directament
es funda en la hipocresia. Possiblement quant més complexa, més, perquè més ha
treballat la creativitat cultural i s’han produït més ideals fantasiosos. Les
contracultures de manera conseqüent elogien la sinceritat, essent segurament el
romanticisme la més clara en aquest
sentit. Això ha provocat problemes considerables en aquell sector de la
població que s’ha educat mitjançant la literatura i els seus derivats. És
un sector cada cop més reduït però jo en
formo part. I tot que sé de que va la cosa, sovint em poso nerviós. Em passa
ara, per exemple, quan sento parlar dels rebrots vinculats molt directament a l’oci
nocturn i juvenil, en el sentit actual del terme que designa més una condició
social que no pas un grup d’edat. Tothom fa escarafalls perquè els joves no
actuen amb cura i amb prudència. Els informatius semblen molts escandalitzats i
sorpresos. Em sembla, però, que és un fenomen molt antic, com a mínim de quan
jo era jove, l’associació de l’oci a la
intoxicació i això exclou directament la cura i la prudència. No penso per això
que s’hagi de criminalitzar el jovent.
Ja he escrit moltes vegades que el contacte humà amb ells és potser l’única
cosa que fa el meu treball suportable i en definitiva ells només juguen els
jocs, dels quals nosaltres hem fet la regla i posat els escenaris.
dilluns, 20 de juliol del 2020
crisi replicació
La
crisi de la replicació, té tota la raó l'autor d'aquest article no és cap broma.
Jo mateix he utilitzat molt l'experiment de Zimbardo i la conclusió
no es pot defugir: un experiment d'aquesta mena mostra però no
demostra o, en tot cas, demostra en un àmbit molt limitat. No pas
la humanitat sinó els
universitaris californians de finals de la dècada dels seixanta. I
tot plegat la psicologia no em sembla la ciència més fraudulenta en
aquest sentit, si pensem per exemple a l'economia.
diumenge, 19 de juliol del 2020
Confinament (més o menys)
Els
diaris i la premsa reflecteixen bé una situació de desorientació
absoluta dels habitants de l'àrea metropolitana. El missatge del
govern és que cal un confinament, però no poden fer-ho. La seva
impossibilitat és legal, moral i política. Legal perquè
l'ordenament jurídic de l'estat espanyol és el que és i entre tots
plegats s'han tancat totes les vies d'un possible millorament. Moral
perquè els que han de prendre aquesta decisió duríssima que
econòmicament pot ser letal, durant setmanes demanaven més
llibertats, que la seva gestió ens havia de permetre i sempre van
votar en contra de l'estat d'alarma, i políticament, perquè des de
fa molts anys combinen la màxima radicalitat simbòlica amb la
màxima prudència quan es tracta de mesures que afecten interessos
concrets. De fet, les decisions que es prenen només resulten
mínimament intel·ligibles des de la combinació de l'amiguisme i
aquesta manca de coratge polític. Així, es mantenen el casals,
doncs molta gent del règim hi fa negocis i a més es té l'excusa de
la funció social. A l'hosteleria, forts però no tant control·lats, se'ls fa la guitza indirectament; se'ls deixa obrir però recomanant
a tothom que no hi vagi. El cine i els teatres que no són tan forts
ni són amics, es foten i tanquen encara que no hi hagi cap lligam (a
diferència del que passa amb els casals) entre aquests llocs i els
rebrots.
dissabte, 18 de juliol del 2020
La revenja de Franco
Ahir molts informatius obrien amb la notícia del processament de la que un dia fou la família exemplar del país i avui es qualificada com una organització criminal. Tota la setmana s’ha estat parlant de l’actuació del rei emèrit i hem sabut coses com que, sembla, tenia una màquina de comptar diners al palau de la sarsuela, com els personatges de Goodfellas o Casino. La connexió entre les dues notícies és clara perquè ja va dir l’ex-honorable que quan es sacseja una arbre hi cau tot el que conté. Jo no he estat hooligan de cap dels dos però sento la seva desfeta com una derrota personal. La raó és clara. Per convicció i família jo vinc de l’antifranquisme. I em sembla que la manifestació del caràcter corrupte de tots dos personatges és un triomf de l’home que governava Espanya per la gràcia de Déu. Com va dir fa seixanta anys l’ex-honorable, en una ocasió cèlebre, allò que definia el règim era el seu caràcter corrupte i això s’ha mantingut. Mai no va ser extirpat. Ben bé no és una notícia perquè ho hem sabut sempre, si no es modifica la infraestructura els canvis a l’estructura només en poden ser cosmètics, però, tot plegats, masses anys no hem estat prou al cas.
divendres, 17 de juliol del 2020
Adéu als Mélies
Aquesta setmana hem rebut la notícia del tancament definitiu dels cinema Meliés.
Tenien vint i quatre anys d’existència. Eren a tocar de casa dels meus pares i
quan he viscut a Barcelona, més o menys els he freqüentat, des del dia que varen obrir amb la projecció de la història més punyent i profètica de totes les que va rodar Wilder, a ace in the hole (el gran carnaval) Varen començar especialitzats en mostrar un
repertori de cine clàssic i en els darrers anys havien variat la seva
orientació i donaven segones oportunitats per reveure alguns dels films que
passen massa ràpid per les multisales
que distribueixen les estrenes i que sovint no tenen gaire lloc per tipus com Paul Schrader;
films d’autor que deien abans. El propietari Carles Balagué escrivia al Dirigido Por
des de sempre i té una carrera significativa entre la que recordo el seu film
sobre la casita blanca, un magnífic document sobre una pàgina singular de la
història d’aquesta ciutat que no, no cal dir-ho, ha esdevingut, després del
tancament, una mica més pobre, més gris i més trista.
dijous, 16 de juliol del 2020
Tornant-hi
Seguint amb el que dèiem ahir, em sembla que no es pot explicar millor que aquí i tampoc de
manera més divertida. Dues coses que dic
sovint però que mai deixen de ser oportunes. Fa dues setmanes va haver una
relativament petita operació de blanqueig de Pujol. L’argument és que l’obra
política està per sobre de les “petites” incidències personals. El que tenim
ara és una mostra exacte de la seva obra. El resultat d’una administració on
els tècnics, sovint funcionaris aquesta gent que segons ell no agraeix
res, no tenen capacitat decisòria
enfront de polítics només competents a les arts de la llagoteria
intrapartidista. A més que possiblement
la deriva cultural del nostre país
fomenta extraordinàriament l’aparició del polític psicòpata que diu el Martínez
dimecres, 15 de juliol del 2020
La pandèmia que no acaba
La
Generalitat deu estar en el fons molt contenta de l'enrenou que ha
causat el jutge de guàrdia amb la seva discutible decisió,
impedint dilluns passat el confinament decretat pel govern. Això permet desviar
l'atenció del fet més clar i important: no hi havia gairebé res
preparat per fer el seguiment dels brots infecciosos i simplement es
prenia com a principi d'acció la idea de que a l'estiu tota cuca
viu. Trobo que no se'n recorda gaire de com va acabar el confinament,
tant a Lleida com a Barcelona, on en un dia es va passar de la fase
dos, que em sembla no feia gaire que hi era, a la nova normalitat.
Hi havia molta pressa. Venia Sant Joan i calia fer revetlla. També
els hotelers deien que perdríem el turisme, com si els anglesos i
els alemanys haguessin estat acampats als seus aeroports esperant que
els hi deixéssim entrar. Llavors tots estaven d'acord, fins i tot Colau que avui ha adoptat el paper de defensora del sentit comú. Què pot passar la setmana vinent ningú ho té clar, però cap precedent convida a l'optimisme. Si un problema central als diàlegs platònics és el de la unitat de la virtut, els nostres governants exemplifiquen ben clarament la unitat del vici i deixen oberta la qüestió de quin és el principal, perquè en tots exceleixen.
dimarts, 14 de juliol del 2020
Taxi Driver
El cartell fou dissenyat pel departament de publicitat de la productora. Cap membre de l'equip creador fou consultat, però anys després Scorsese reconegué que era una les raons de l'exit del film
La darrera pel·lícula
que he pogut reveure a casa és Taxi Driver. No la veia
sencera des de que vaig escriure el llibre. No ho deia obertament,
però de totes aquelles era la que més m'agradava i la que jo podia
pensar com més insubstituïble. Potser perquè és un film que
essencialment tracta sobre la solitud i jo tinc una relació
ambivalent amb aquest sentiment, que sempre he pensat tan amenaçador
com a necessari. (Schrader començà el guió amb aquesta cita de
Thomas Wolfe: The whole conviction of my life now rest upont the
belief that loneliness far from being a a rare and curious phenomenon
is the central and inevitable fact of human existence) Potser
també per la seva ambigüitat ideològica que d'alguna manera també
és la meva. No voldria viure en un altre lloc que en una ciutat
moderna, però res no pot estar més a prop de l'infern que una
ciutat moderna, és a dir New York, la ciutat moderna. A més de
reveure'l he sentit l'emissiò de France Culture sobre el film i
llegit un llibret que vaig comprar a Londres fa uns anys de Geoffrey
McNab, the making of taxi driver. Del
film ja en vaig parlar molt a l'esmentat llibre i em crida avui més
l'atenció algunes de les objeccions que McNab recorda que varen ser
plantejades en el moment de l'estrena del film. La primera qüestió
és la política. Part de l'esquerra cultural va definir i rebutjar
el film com a feixista. Està fora de dubte que Travis és un
feixista. Scorsese i Schrader no ho varen negar pas i argumentaren
que hi ha una gran diferència entre fer un film feixista i fer un
film sobre un feixista. Crec que tenen raó, però això no és el
més important. Travis no és d'esquerres certament, perquè
l'esquerra d'aquest món, no té gens per oferir als Travis d'aquest
món i aquest és el drama de l'esquerra. Altres crítiques apunten
al plantejament contradictori de Scorsese. El film és d'una banda
extremadament realista en la seva descripció de la vida urbana de
New York. Però d'altra banda omet detalls de la realitat obvis. Per
exemple que a mitjans dels setanta ja la major part dels taxistes
neoiorquins eren estrangers que parlaven un anglès pobre, a
diferència de Travis i els seus companys sempre anglòfons, així
com que havien negres que no eren delinqüents, a diferència de
gairebé tots els que surten a la pel·lícula (l'única excepció
és la taquillera amb la que parla Travis a la primera escena del
film, interpretada per diane Abbot, llavors casada amb de Niro). La
crítica pot ser sociològicament justa, però resulta discutible
fins a quin punt se li pot exigir exactitud al relat d'un psicòtic
com Travis.
No sé
on fa un temps vaig llegir una interpretació del film, on tota
l'última part era considerada com el somni de Travis abans de morir
a la batalla final. És una hipòtesi que jo no havia considerada.
Veient el film em sembla que res, una possible ferida mortal en
Travis, apunta a això. Tampoc he retrobat la hipòtesi a France
Cultura o al llibre de MacNab. Pensant-ho bé em sembla més aviat
absurda. En primer lloc, perquè és clar que Travis va a la batalla
amb els macarres disposat a morir. El que no ho faci és un
reforçament irònic del seu caràcter de fracassat integral. En
segon lloc, em sembla que per Schrader i Scorsese el final com és,
mostra el que jo entenc és el seu missatge principal, Travis està
molt malament, però tampoc és tan diferent de la resta de la
societat en la que viu, la qual, tot plegat, està pitjor.
Vist
en perspectiva el millor argument a favor de la pel·lícula és que,
simultàniament, no només ens mostra la desorientació de l'Amèrica
del seu temps, fitxant la imatge d'un New York, que ha acabat
esdevenint força diferent, sinó que reflecteix igualment bé el seu
futur, el nostre present, anunciant les guerres culturals que ara
per ara defineixen el nostre escenari. La nissaga de Travis és
llarga, passa per Thimoty McVeigh i arriba als actuals votants de
Trump.
Hi ha
finalment una coincidència absoluta entre Schrader, De Niro,
Scorsese i Jodie Foster (sense dubte una figura excepcional. Costa
imaginar-se una noia de tretze anys fent el seu paper amb tota
aquella colla i improvisant escenes tan llargues com la que manté en
la cafeteria amb deNiro). Tots pensen que avui, el 2020, seria
impossible rodar-la. Tot i que ben segur que tampoc trobaria públic.
dilluns, 13 de juliol del 2020
Psicologia i Sociologia
Al batxillerat tenim
l'opció d'impartir psicologia i sociologia. Al meu centre, per raons
d'estructura d'horari no les pot donar el mateix professor. Així
doncs cal triar. Jo fa anys que no faig psicologia i en canvi faig
les dues sociologies. No vaig estudiar sociologia a la facultat,
monopolitzada pel sector més reaccionari de la docència, i en canvi
llegia Freud i Jung. La situació ara és del tot inversa. Suposo que
a com a efecte dels darrers anys, de Hume i de Buda, la consciència
m'interessa ben poc i fora d'això la resta del que ofereix aquest
saber s'entén millor des de la ciència natural. La sociologia, en
canvi, té com a base la irrellevància de l'individu i la
consideració de la consciència individual no com una dada
originària, sinó com un producte d'unes forces que sobrepassen
l'individu. Aquí em sento en un àmbit molt més autèntic.
Obviament pel nostre públic la psicologia és molt més atractiva
que la sociologia i no podria ser d'una altra manera.
diumenge, 12 de juliol del 2020
D'ambicions i fracàs
Per triomfar a la
vida cal tenir ambició. Per a viure en pau el millor és no
tenir-la. Tenir-ne una mica però no gaire,et garanteix que no
triomfaràs ni estaràs en pau. Cal però mirar la qüestió
diacrònicament. Si madurar pot ser alguna cosa és aprendre a no
tenir ambició i la saviesa podria ser riure's de les pròpies, i de
les, alienes ambicions. Hipotetitzo, perquè no n'estic segur. Jo no
soc savi. En pau no estic del tot i tampoc tinc consciència d'haver
triomfat en res. Fonamentalment on apuntava el camí que vaig
decidir seguir, el d'una vida d'estudi allò que dóna sentit a un
doctorat, seria a mirar d'aprendre alguna cosa i tot plegat, tampoc
trobo que després del pas dels anys, n'hagi après gaire. Potser
però fent cas dels gegants que teníem darrera, la saviesa pot
consistir en poca cosa més que en saber que el fracàs és
inevitable
dissabte, 11 de juliol del 2020
Seoane
«Seoane mira vagamente para los clientes del café, y no piensa en nada. Seoane es un hombre que prefiere no pensar; lo que quiere es que el día pase corriendo, lo más de prisa posible y a otra cosa»
divendres, 10 de juliol del 2020
Als jardins Brossa
Els jardins de Joan Brossa
El parc als setanta un vespre
El primer parc
El parc als setanta un vespre
El primer parc
Aquest matí passejant per Montjuic he entrat als Jardins
Joan Brossa. Feia anys que no ho feia. Avui he anat des de la plaça de
Dant fins al monument de la sardana. Un recorregut que a peu caminant ràpid es fa
en molts pocs minuts i tanmateix jo havia passat moltes hores, tardes senceres,
en aquell espai, quan encara no era els jardins Brossa, sinó el parc d’atraccions
de Montjuïc. Anar al parc era un dels
premis i dels moments de felicitat de la meva infància. Del parc, queda molt poca cosa, quatre estàtues
i alguns edificis de caràcter administratiu. Moltes coses em costa situar-les.
No recordo ben bé on era el teatre on generalment després de les atraccions acabàvem
la tarda veient el concert d’alguns dels ídols dels telespectadors del moment
com ara Camilo Sesto (vaig veure’n molts però no tinc records clars, crec que
una vegada vaig veure en Torrebruno). Objectivament
el parc ara se m’apareix com molt petit però el contrast amb el meu record és
molt gran perquè jo llavors el veia grandiós.
En definitiva, retornar al llocs d’infància sempre ens ajuda a tenir
consciència del caràcter summament relatiu de la nostra perspectiva. Després de les Olimpíades el parc va desaparèixer.
No podia competir amb Port Aventura i mentre l’ajuntament posava diners per mantenir el Tibidabo, part de la memòria
de la ciutat, es veu que els veïns del barris més meridionals de la ciutat en
tenim menys o, segurament, de menys categoria. En tot cas, llegir el llibre de
Xavier Melero (com també el blog de la Júlia Costa) m’ha servit per constatar
que no sóc l’únic que té un cert enyor d’aquelles instal·lacions. Buscant fotos
per il·lustrar aquesta entrada he vist
que el part tingué un precedent abans de la guerra anomenat Maricel del qual
havia sentit parlar alguna vegada al meu Oncle Jesús, mai a mon pare que era
deu anys menor i que només tenia quatre anys quan la guerra va fer tancar el
parc. Quan me’n parlava d’aquest parc jo em representava una cosa molt remota,
tant com s’ho podrien representar els meus nebots si algun dia els hi parles
del parc (i m’escoltessin, cosa molt més complicada)
dimecres, 8 de juliol del 2020
Tots amb mascareta
Avui s’anuncia que el govern de la Generalitat
farà obligatori l’ús de mascaretes al
carrer. Fa només una setmana que varem saber que no caldrà que els alumnes les
portin a classe. Ambdues mesures venen del govern de Torra. Coherents
ben bé no són. Aquest govern ha decidit també
externalitzar el seguiment dels
professors que s’han autodeclarat vulnerables per tal de veure que n’han de fer
amb ells. La mesura és legal però no és clar que alguna de les empreses
encarregades tinguin una idea molt clara de la problemàtica. Així em comenten
que a més de les preguntes sobre l’estat de salut al qüestionari se’ns demana
si tenim una mascareta (!) i si podem mantenir una distància de 1,5 metres a la
feina, a la qual cosa només podem respondre que és realment ara
mateix una bona pregunta. La mesura
dictada per la Generalitat és emprenyadora, però de difícil i quasi impossible compliment. Ahir al bus, al
tren i a botigues vaig veure gent sense i tampoc passa gran cosa, potser algú
els hi fa mala cara. Cal recordar a més que la mascareta és efectiva només per
un període limitat i curt de temps, és a dir que no hi ha gaire diferència
entre no dur i tenir-ne només una com li preocupa al departament, i que l’eficàcia
de moltes de les que es poden trobar és ben problemàtica
diumenge, 5 de juliol del 2020
Confinament al Segrià
La notícia del cap de
setmana ha estat el començament d'un nou confinament a la comarca
del Segrià, que sembla haurà de perllongar-se un mínim de quinze
idees. La notícia ha estat relativament inesperada; lògica si es
segueixen les dades, però sorprenents pels que encara es creuen una
mica el que diuen els nostres governants, que poques hores abans
d'anunciar el confinament descartaven completament aquesta mesura.
Allò que és em crida l'atenció és com més enllà dels fets
concrets sempre trobem un mateix estil de govern. Així, segons el
secretari d'UGT, enfront d'una situació tan complicada com la
produïda per la necessària arribada de milers de temporers, el
departament d'agricultura es va limitar a oferir recomanacions però
evitant dictar mesures concretes, és a dir, a assumir cap
responsabilitat. Pels que hem seguit l'activitat del departament
d'ensenyament les darreres setmanes, tot això ens ben familiar. Pels
que som coneixedors del que passa a altres departaments, com ara
salut, sabem que aquí es mostra un estil de governar. Un cultura
enamorada del comandament però poruga enfront de la responsabilitat.
La cultura que escau a un país que no és de lleis, les quals
haurien de derivar d'uns principis inexistents, sinó de persones
dissabte, 4 de juliol del 2020
Dualismes radicals
Molts companys del
sindicat s'esgarrifen per la passivitat mostrada pel professorat en
aquestes dues darreres setmanes enfront de les actuacions del
Departament. En síntesi, estic parlant, en primer lloc, de la
decisió d'acabar amb el virus del COVID19 per decret, la situació a
l'escoles serà normal perquè així ho diu el departament, és a
dir, que no hi haurà cap mena de mesures de prevenció quan comenci
el curs, si comença. D'altra banda el curs més difícil de la
història no té realment encara instruccions reals de començament
de curs, sinó una mena d'esbós on s'anima als equips directiu a
violar la legislació vigent en el que és refereix a l'horari de
permanència del professorat i al decret vigent d'especialitats, tot
i que naturalment descarregant la seva responsabilitat als equips
directius. La reacció per part d'una bona part del professorat és
molt tèbia, perquè ja fa uns quants decennis que la gent el tema
del drets i els deures els té poc clar, i fins i tot alguns, amb un
no gaire lleuger síndrome d'Estocolm, pensen que fer hores de més
és el que cal per poder fer totes les reunions prescrites. Jo com
que soc molt gran ho veig d'un altre manera. Amb un germà fanàtic
d'Eastwood i Leone vaig sentir infinites vegades una màxima del tot
aplicable a la nostra situació El principi és que hi ha dues menes
d'homes els que tenen una pistola a les mans i els que caven. Doncs
bé, de professors hi ha de dues menes: els que els agrada estudiar i
donar classe i els que fan reunions. I evidentment la voluntat del
departament és que el futur ha de pertànyer als segons.
divendres, 3 de juliol del 2020
Goodfellas
La vida ha canviat. Ja no
hem d’estar sempre a casa i ara trobar temps per veure pel·lícules se’m ha fa
més difícil. Una de les últimes que vaig reveure vai ser Goodfellas de Scorsese. Per enèsima
vegada, però recordo encara la primera, al cine Vergara, com un dels cops que
més he gaudit amb una pel·lícula (des del a primera declaració de Henry Hill, as far back as I remember I ‘va always wantged to be
a ganster)I. És discutible quina és l’obra de mestre de Scorsese. Els consens
crític i dels professionals aposta per Ragging
Bull, jo connecto més emocional, sentimental i intel·lectualment amb
Taxi Driver, però la més brillant
formalment potser és el film del 91, que excel·leix en el seu muntatge, visual
i sonor, i per la manera com està filmada,amb una concatenació de tràvelings que no voldries mai que s’acabessin.
Després de veure-la vaig
sentir a France Cultura un programa sobre la pel·lícula on la filosofia Sophie
Djigo, l examinava des del punt de vista de la filosofia moral. El seu punt de
partida es trobaria a la república
platònica quan Sòcrates per defensar la justícia enfront de l’immoralisme de Tràsimac,
li mostra que fins i tot un grup de pirates requereix de la justícia entre
ells. Aquest argument socràtic és el tema central de la pel·lícula per Djigo,
la qual per tant acaba veient el film
com el fracàs vital i moral del seu personatge central, el Henry Hill interpretat per Ray Liotta, que es
mostra com incapaç de mantenir el compromís que havia assumit. Jo, de vegades,
he pensat en passar-li als meus alumnes en sociologia, perquè és una mostra
perfecte del que constitueix una subcultura de gent que són al món de tothom
però d’una manera completament diferent. Subcultura, però no pas contracultura,
perquè si la manera de fer és oposada a
la restam no ho son gens les seves finalitats. Els gangsters del film són
perseguidors dels somni americà però per camins més curts.
Aquest curs, Scorsese va
estrenar The Irishman, el seu film més semblant a aquest. La perspectiva
és un altre i també la manera de narrar-la, però hi ha un element comú molt important: la centralitat discreta
del personatge femení. A The Irishman hom ha destacat la
importància del personatge de la filla del protagonista, que representa la
consciència moral silenciada. Igualment em penso que a Goodfellas hom ha tendit a menystenir el personatge de Lorraine
Bracco, la dóna de Henry Hiill. Era a priori difícil fer-se un lloc a la
pantalla entre tipus tan potents, com De Niro, Pesci o el mateix Liotta i més amb un paper que és fonamentalment el d’una
dóna víctima d’abusos. Però Bracco és qui guia a l’espectador aportant la seva
mirada i descrivint aquesta alteritat conformada pel grup. La seva alteritat acaba identificant-se amb
la nostra alteritat.
dimecres, 1 de juliol del 2020
Àngels, besties i estàtues
Podríem fer molts raonaments
entorn dels atacs a estàtues, que aquí han
tingut com moment més emblemàtic la proposta de treure la de Colon. Però és més fàcil i ajustat conformar-se amb
citar Pascal quan ens explica que l’home no és ni àngel ni bestia, però que
quan vol fer d' àngel acaba sent bèstia. Si els homes han de ser àngels, ningú
no pot tenir una estàtua, això és del tot clar. Per tant, res hi pot haver de
més bestia que començar a treure-les totes. No hi ha res de més bestia ni més ignorat que pensar que cal començar tot des de zero; el punt irrebatible del conservadorisme
Subscriure's a:
Missatges (Atom)