Major Dundee

Major Dundee fou el tercer film de Peckinpah.  Rodat al començament de la presidència de Johnson, com molt bona part dels westerns americans dels seixanta es pot llegir com una narració indirecta de la guerra de Vietnam, però té l’indiscutible mèrit de ser el primer en explorar aquesta via. Era un projecte que en principi fou pensat per a John Ford, com que aquest no pogué acceptar-ho perquè la filmació de Cheyenne Autumn es retardava, fou substituït  pel que la crítica considerava llavors el seu successor natural, Peckinpah que havia obtingut un gran triomf personal amb Ride the High Country.  Vingué llavors un rodatge molt difícil del que sortí finalment una pel·lícula de dues hores, amb un final afegit per la productora, enfront de les quatre hores  proposades per Peckinpah  amb una manca efectiva de final, ja que el director volia que Dundee seguís buscant eternament Sierra Chariba el cap de la banda dels indis apatxes. Com que no podem jutjar allò que no va existir mai, ens hem de conformar amb el que hi ha i malgrat els talls i un final incoherent, hi ha molt de cine en aquest projecte.  Ride in the high country era un film, entre d’altres coses, sobre l’amistat, aquí el film gravita entre dos personatges antagònics, el Major Dundee del film interpretat per Charlton Heston i un oficial confederat presoner que es pressionat per Dundee, interpretat per  Richard Harrris.  Mentre que el primer és federal, el segon és confederat però a més Tyrell havia estat expulsat abans de la guerra de l’exèrcit per un tribunal del que formava part Dundee. La pel·lícula es centra molt més en Dundee que en Tyrrell, però allò que fa interessant la relació és un cert caràcter de doble del segon envers el primer. Totes les accions per les que Dundee odia a Tyreell, es basen en decisions que Dundee podia haver pres ell també. Tyrrell odia Dundee perquè el considera un arribista, Dundee té molts motius  pensar que en el fons del seu cor  Tyrell té raó.

El film fou parcialment produït per Heston en una decisió interessant perquè Dundee és al capdavall un dels herois més desagradables engendrats pel cine americà. Després de Ride.. Peckinpah volia fer un film sobre Custer,  on es plantegés la qüestió de com podia haver esdevingut un heroi americà un individu que era alhora un militar incompetent i un ser humà defectuós. Molta de la seva reflexió sobre Custer  va servir per a definir la figura de Dundee. Heston ve fer un dels seus millors papers, tot i que no va incrementar la seva popularitat, que ja era molta. Tampoc el seu compte corrent, perquè és conegut que va renunciar al seu salari perquè fos distribuït un film més semblant al que Peckinpah havia pensat. Penso però que les raons eren equivocades, Heston pensava que el film podia mostrar una imatge de la unitat en la diversitat americana, pel contrari,  els tres grups que constitueixen les forces de Dundee, els soldats de la unió, els presoners confederats i els voluntaris civils, mai no arriben formar cap grup d’unitat. La tensió entre ells no s’esvaeix al llarg del metratge. La cavalleria recreada per Ford quinze anys abans, idealització de les tropes vencedores a la segona gran guerra,  constituïa una antítesi perfecta  a la tropa de Dundee.

Com a Wild Bunch, del que en un cert sentit aquest film consisteix en una mena d’esborrany, Peckinpah comença amb un inici impactant, la matança d’un escamot de l’exèrcit  i un grup de colons per Sierra Chariba. Tot i la evident relació amb Ford, jo veig clara una relació amb Hawks. Allò  hawksià en el film és que no havent-hi història, allò que acabes seguint són finalment els personatges i Peckinpah era un molt bon  director d’actors. En aquest sentit val la pena retenir la mort del personatge de Warren Oates, una escena pel lluïment d’aquest actor fonamental en la filmografia de Peckinpah

la catalunya real

En algun lloc vaig llegir que  en els temps de la segona república, o potser una mica abans, l'ateneu de Madrid va posar a votació el tema de l'existència de Déu. Fou una mala tarda pel ser suprem que perdé l'existència per uns pocs vots. Sembla que aquest era un moment suprem i insuperable de la raó universal, però el va superar el parlament català, la setmana passada, celebrant un debat sobre la Catalunya real. El debat fou proposat per Ciutadans, però els seus adversaris del govern no van participar amb menys entusiasme. Es fantàstic pertànyer a un país en què el parlament no només serveix per a fer lleis, bé de fet fa temps que no en fa cap, sinó que té capacitat d'intervenir i pronunciar-se sobre les qüestions més profundes. No sé si estic d'acord amb les conclusions perquè vaig fer el meu seguiment des del gimnàs mentre feia  cardio en un monitor de TV sense só i com ens va mostrar Richardson, fa molts anys a la solitud del corredor de fons, els polítics, en general, guanyen molt si els treus el so. Em queda el dubte de si els publicistes que dirigeixen Ciutadans van copiar descaradament dels de la imatge o de manera inconscient

El llarg procés

Llegeixo el llarg procés de Jordi Amat, una història de la relació entre política i cultura des del fí de la guerra al començament del procés. El llegeixo ràpid perquè l’escriptura és prou àgil. Me n’assabento d’algunes coses i confirmo d’altres. M’interessa moltíssim la carta d’Estelrich a Cambó després de la segona guerra mundial, on es fa palesa la por del primer a una caiguda del règim franquista, a la qual hagués hagut de seguir una depuració encara més radical que l’efectuada per la quarta república. Malgrat la repressió cultural, molts catalans tenien raons per preferir el franquisme. No coneixia tot l’enrenou provocat pel llibre de Solé-Tura sobre catalanisme i revolució burgesa, i al capdavall hom pot dir que ha estat un llibre decisiu, encara que no l’hàgim llegit. Em sembla que en línies generals hom pot coincidir amb el tarannà de Jordi Amat i la seva interpretació sobre la centralitat cultural del pujolisme, però com a filòsof la conclusió és del tot devastadora. La història cultural del país acaba sent la desfeta del Logos envers el mite. L’onada d’entusiasme, comunament anomenada procés, no és al capdavall més que el darrer episodi i el triomf potser en un cert sentit definitiu del mite.

Rebelió al claustre

Després de trenta anys d’ofici,  podia semblar que ho havia viscut tot, però el final d’aquest curs m’he trobat amb una situació nova: un mal ambient palès al claustre provocats per motius que podríem qualificar de generacionals. Sembla que part del professorat, la més jove, ha fet comentaris públics i d’un cert mal gust sobre les mancances del professors veterans, que no dominen les noves tecnologies i que no saben gestionar bé les emocions dels alumnes d’aquests temps que corren. Personalment no he estat implicat i m’ho puc mirar molt des de lluny i el que m’estranya és que això no hagi passat abans. Al menys fa deu anys, des del temps infaust de l’home que va voler ser alcalde de Barcelona, que aquest és el missatge de l’administració. Allò que aquests joves repeteixen és la veritat oficial.   El contrast amb els temps en que vaig començar és aclaparador. Evidentment  hi havia gent tocada pels anys de treball, però en general la veterania despertava un sentiment de respectabilitat. Al capdavall, els professors eren gent centrada a la vida d’estudi i si has viscut més,  has hagut d’estudiar més i en saps més. La feina de professor d’institut ja té, però, poc a veure ni amb la vida d’estudi ni amb la vida intel·lectual

Reflexió prèvia a la investidura

Quan queden dues hores per  a la votació d’investidura del president Sánchez tot sembla indicar que no reunirà els vots suficients. Crec que Iglesias té raó i que difícilment serà president després d’unes  noves eleccions on la dreta concentrarà més el seu vot mentre que l’esquerra tindrà que lluitar amb una probable creixent abstenció i més divisió (Errejón). Enfront d’aquesta situació penso que Podemos podria considerar el vot afirmatiu tot i no entrar al govern. Llavors Sánchez seria president en minoria i o bé es comprovaria que de totes maneres els hi havia d’anar a buscar, o bé Sánchez haurà de seguir el camí de pactar amb la dreta, cosa que podria servir de base per a una recuperació electoral del grup d’Iglesias en el futur. No és gaire cosa, però em sembla prou millor que els resultats que s’obririen amb unes noves eleccions el novembre

Figures en un paisatge devastat

                                                  I

Ahir, cinquè aniversari de la confessió, llegeixo un intent de l’ARA de blanquejar la figura de Jordi Pujol. Un dels convocats per fer aquesta tasca és Santiago Sobreques que abans era del PSC, i ara és independentista per les mateixes raons, suposo, que havia estat nuñista, quan era mínimament popular. També diu que és historiador, però això és menys clar. L’argument és que la vida personal és una cosa i el legat és un altre. Precisament tot i concedint la primera part de l’enunciat, que no és poca cosa, és el legat allò que definitivament l’hauria de condemnar. Pujol és l’oposat exacte a Prat de la Riba com a governant. Prat feu unes institucions que perduraren, Pujol va perdre l’oportunitat de fer una administració nova, moderna i eficient. Es va limitar a copiar el que hi ha havia, preservant els defectes i suprimint les virtuts , poques però no inexistents, de l’administració estatal. Això si, la propaganda, basada en una tirada supremacista, que és el pitjor de nosaltres mateixos, fa que aquest fet passi inadvertit, ignorat i que ningú es cregui que el 2 d’octubre del 17, Murcia estava més preparada per tenir una hisenda pròpia que no pas Catalunya

                               II

Sento els discurs d’Abascal al congrés en la sessió d’investidura. Parla d’immigració,diu que si cal que vinguin sud-americans,  que ell n’està a favor. Allò que tots li entenem és que no vol que vinguin moros. Segurament Abascal no sap que molts sud-americans tot i saber castellà, tampoc se l’estimen gaire. De fet, en molts casos no és la primera llengua. Me’n recordo però de quan vaig anar al Magreb de jove i com llavors pensava, i segueixo pensant, que tots els pobles de les ribes mediterrànies compartim un trets d’identitat essencials. Parlo és clar de coses  importants de la vida, com ara que mengem, i no pas de superficialitats, com la religió.

                III

Laura Borràs anuncia el seu vot negatiu a Sanchez en la sessió d’investidura. Tota l’extrema dreta vota finalment aplegada. Gran moment

                               IV

Dino relativament feliç quan TV3 anuncia que Boris Johnson és el nou cap dels conservadors i demà serà Primer Ministre. El corresponsal de TV3 no el deixa gaire bé. Certament és un tipus perillós. Hom el compara a Trump i són certament equiparables en alçada moral. Boris, però,  és molt més intel·ligent i molt més divertit. No tinc clar si Trump té alguna mena de convicció, Boris certament n’està del tot mancat. Tothom aposta pel que el Brexit dur serà un fet i això és el més probable, però Johnson mai no és del tot previsible.

El català en els temps del post-procés

Les acaballes del procés semblen que posaren en primer terme la qüestió de la llengua catalana, cosa que té una certa lògica, doncs és un dels recursos més clars per sacsejar emocionalment el personal,  com s’ha estat fent els darrers anys.  Des de la meva experiència limitada no diria que TV3 menteixi. Em sembla que efectivament l’ús de la llengua retrocedeix a l pati i a la comunicació entre alumnes. Una altra qüestió és la licitud moral de prendre mesures per evitar-ho si acceptem que en principi cadascú ha de parlar  el que li doni la gana. La veritat és que si l’opció és entre una llengua viscuda com a eina d’oci i una altra vinculada quasi exclusivament a unes institucions acadèmiques cada cop més desprestigiades, sembla que l’elecció és prou evident. Si allò que fa l’escola és avorrit i inútil i el català només existeix com a llengua de l’escola, la conclusió sembla clara.  Personalment,  com molts d’altres, l’argument fonamental per integrar-me dins d’una visió catalanista, era la defensa d’una cultura, entesa per exemple com una literatura. Ara que la literatura gairebé no interessa ningú,   tampoc dins dels instituts on ha estat foragitada,  l’argument resta del tot mancat de pes.  De fet, allò més cridaner és la contradicció d’una part del nacionalisme que vol ser modern en el sentit thatcherià del terme, no hi ha societat, hi ha mercat. Però si això és així, ho és del tot i la llengua no vol ser una excepció. Malauradament ,més per costum que no per una altra cosa, jo no voldria que el català desaparegués i un camí segur d’acceleració d’aquest possible procés és instaurar el convenciment de què és una llengua valida només pels que tenen una opció política determinada

the miseducation of Cameron Post

The miseducation of cameron post és un film amb un palmarès distingit, premiat a Sundance i a la Seminci de Valladolid, com que el projecten a un cine, o millor dit al cine, del barri i estem aquell vespre desvagats ens hi atansem. La història de Cameron Post és la d’una noia amb inclinacions lèsbiques, que la nit de la festa de graduació és sorpresa fent l’amor amb un altre noia al cotxe del noi que l’ha dut a la festa. Com a conseqüència  és enviada a un centre de “teràpia” on intentaren guarir-la de la seva malaltia. Tot això passa a l’Amèrica dels anys noranta, quan comença a fer-se palesa l’ofensiva dretana en la guerra cultural que des dels seixanta ha esdevingut endèmica. El film ha estar dirigit per Desiree Akhavan, una realitzadora amb una trajectòria centrada en la lluita LGTBI. La pel·lícula es deixa veure molt bé. Com a gran part del cine actual, no sembla millor que el guió, però tampoc el fa mal bé i mostra una molt bona competència en la direcció d’actors i la creació de personatges.  El centre terapèutic esta dirigit per una psicòloga i té una inspiració religiosa  que fa que tot, fins i tot la classe de gimnàstica, es barregí  amb el culte. La descripció de l’ambient fonamentalista és emocionalment molt impactant, però per la meva formació em cridà més l’atenció la descripció del treball psicològic, que pot servir perfectament per il·lustrar els perills de la pseudo-ciència o si volem utilitzar termes platònics, en aquest cas del tots adients ,de la retòrica . De fet,  em sembla que la confessió final del germà Rick, el lider de la comunitat guarit de la seva homosexualitat per les tècniques de la seva germana,  de que no ben bé no sap que estant fet es podria estendre a moltes més activitats, entre les quals, les que la psicologia realitza als centres d’ensenyament; canviant això sí les nostres dèries i manies o per ser més exactes, invertint-les, és a dir no tant negant la personalitat com hipertrofiant-la-

Això ja ho he viscut

Dijous passat per gentilesa de la Perla, una de les companyies del país que cal  anar seguint, vaig tenir l’oportunitat de completar la trilogia metafísica de Priestley que havia vist en les seves dues terceres parts a Londres. A  la capital britànica, vaig poder veure en no gaire diferència de  temps, el temps i els conway i an inspector calls, a la biblioteca de Catalunya han estrenat , jo també he estat aquí,  aparentment un drama burgès sobre un adulteri, però essencialment, com  la primera de les obres citades, una reflexió sobre la naturalesa del temps.  Com és fàcil d’inferir, l’obra resulta adequada per tots els que tenen una certa dèria metafísica, però hi ha d’altres raons per anar-hi: un bon treball del conjunt d’actors, on sobresurt la presència de Lluís Soler i el propi espai on es representa l’obra, que per la seva història em sembla el lloc de representació més especial de la ciutat (mentre vivia a Valladolid, en una escapada, vaig ser-hi per primera vegada precisament veient Lluís Soler fent de Max Estrella a Luces de Bohemia). La trama es fonamenta a una peculiar teoria del temps que nega  la seva linealitat però va més enllà de la seva circularitat; es tractaria d’una espiralitat del temps on les situacions tornen, però poden ser modificades i aquesta capacitat de modificar-les està vinculada al creixement espiritual dels protagonistes  de cada situació.  Aquest curs una de les meves lectures desordenades, com  tota la meva vida interior a hores d’ara, foren alguns textos del físic italià Rovelli on deixava clar la idea de què no cal el temps per a explicar la nostra realitat física. Cap de les lleis fonamentals de l’univers requereix d’aquesta noció.  Això no impugna la nostra concepció de la realitat, però introdueix la sospita del poc pes que pot tenir aquesta concepció, el seu abast limitat que coincideix amb el també molt limitat abast de la nostra consciència i de la nostra subjectivitat. Ara mateix hauria de dir que em sento força inclinat a creure en ambdues coses, la simultaneïtat del temps expressada més clarament a l’obra sobre el conway i la irrellevància absoluta del jo que pensa i existeix, però potser aquí  hi ha molt d’una qüestió de fe.

No Society. El fin de la clase media occidental

He llegit el llibre de Christophe Guilly, No Society el fin de la clase media occidental, que sembla està tenint molt èxit. Les seves idees bàsiques no són gaire noves, perquè ell mateix reconeix que segueix les idees de Lasch  i Michea, autors que penso que no han estat traduïts al castellà. Lasch és  l’autor de la rebel·lió de les elits, defensor de la idea que els sectors més afavorits han esdevingut des del temps de Thatcher indiferents al bé comú i desinteressats de tot allò que no sigui el bé propi. Michea és el pensador francès que des de l’obrerisme crítica a una esquerra que va perdre tot el sentit i responsabilitat històrica quan va pactar amb l’esquerra burgesa per quedar neutralitzada dins d’allò que anomenem progressisme. Guilluy des del saber de geògraf,  concreta aquestes intuïcions en el cas de França, mostrant l’abisme cada cop més gran entre les quinze grans àrees metropolitanes de França , on es concentra de manera gairebé absoluta l’augment de la riquesa i la creació de treball, i la resta del país abocat a una constant desvalorització que defineix el transfons de la rebel·lió de les armilles grogues.  La desaparició de la classe mitjana és la fórmula amb que es resumeix aquesta tendència social del nostre temps que a hores d’ara, quan hem vist el que ha passat a Grècia, sabem que no és una construcció merament teòrica.

Hom  ha retret a Guilluy ser un defensor del populisme i curiosament me n’adono  que Lasch als noranta ja es definia com a populista. El seu punt de vista és assenyat , perquè allò oposat al populisme forçosament és l’elitisme i això ja fa dècades que no funciona i ens ha dut al lloc on som. La tensió entre elitisme i populisme seria una continuació de la vella lluita de classes, amb el canvi fonamental que l’esquerra és a hores d’ara tan elitista com les dretes, en la mesura en que comparteix el mateix ideal antropològic narcissístic i hedonístic i acaba reduint als que  haurien de ser els votants a la categoria de deplorables, el terme que Hillary Clinton va utilitzar per definir els votants de Trump. Un punt de vista que convergeix amb el defensar per Owe Jones a la seva obra chavs. Finalment la darrera part de l’obra fa una defensa d’una política populista que hauria de consistir en prendre seriosament els problemes que afecten les classes populars i a deslliurar-les dels mecanismes sacrificadors de les polítiques ortodoxes, això vol dir, per exemple, prendre’s seriosament qüestions com l’emigració o rectificar la política econòmica prescindit de l’objectiu insostenible de l’augment del PIB  la protecció de les classes populars i mitjanes o prendre consciència de la feblesa i inadequació real del multiculturalisme promogut per les elits que no és ni pot ser mai la condició de la democràcia, sinó precisament  tot el contrari, podria només donar-se en una situació de democràcia molt forta.

El llibre dedica algunes pagines a Catalunya ho fa de manera una mica mecànica ja que per ell el procés és essencialment una confirmació de la seva tesi. Un nucli ric i pròsper es vol deslliurarse  de la realitat perifèrica que seria la resta de l’estat espanyol. Aquest factor sense dubte existeix però cal considerar, i per això caldria una mirada més propera  i detallada, que la major part territorial de Catalunya és molt clarament perifèria i és aquí on l’ independentisme treu la seva força, mentre que les elits no necessàriament estan per una operació que potser convertiria tot el país en perifèria. En tot cas,  allò que denota la nostra riquesa és que mentre a tot arreu l’opinió il·lustrada pensa en una categoria única de deplorables, aquí nosaltres en tenim dues, una per cada bàndol.

rumb a la rumba

Avui passo tot el meu matí al raval participant a l’activitat rumb a la rumba que fa memòria de la presència de la comunitat gitana al raval. Hi vaig perquè m’agrada la rumba i perquè, la  seva història és la meva història o com a mínim s’esdevé en el mateix lloc. Després d’una introducció sobre la història del poble gitano i la seva presència a Catalunya, on ens expliquen que el primer gitano localitzat al raval és un Ximenez capità borbònic que s’instal·la al barri, que llavors no era ben bé un barri, poc després de la guerra de secessió. Després fem una petita volta pels voltants del casal del raval al carrer Reina Amàlia centrada en cinc llocs  l’església evangelista del carrer Carretes, el centre aglutinador del que resta d’aquesta comunitat molt minvada, en vint anys els cinc mil habitants han esdevingut tres-cents, el portal on estigué el cinema Padró, un altre centre  de la comunitat que tenia la seva hora més brillant quan projectaven alguna pel·lícula de Peret, els dos murals al començament i al final del carrer de la Cera, homenatge als homes, poques dones, de la rumba catalana i els bars al començament dels carrers sant Climent i Salvadors que eren el centre de la vida gitana. El del carrer sant Climent és a hores d’ara una vivenda dubtosa i el del carrer Salvadors un restaurant pakistani. Després el Sam, un músic del barri, ens ha fet un petit concert, començant per l’emblemàtica el mig amic de Peret i mostrant el seu domini del ventilador, la manera de tocar pròpia de tots ells des de fa molt però que a hores d’ara associem sobre tot al Gato Pérez  que va tenir el mèrit de posar-li nom. Hi ha també una exposició basada en fotografies i objectes manllevats de les llars de la gent gran del barri, que evidentment m’eren ben familiars perquè les fotografies i els estris eren ben semblants als de la casa de la meva avi al mateix carrer Reina Amalia. És clar que la pobresa és la més forta de les identitats i des d’aquí és possible una nova lectura de la revindicació  que ells fan de la injustícia dels tòpic de veure’ls com lladre de gallines. El poble gitano va resistir amb més tenacitat que els altres aquesta operació de domesticació que els llibres d’història anomenen revolució industrial,  cosa que explica prou bé el llibre del Gonzalo Pontón

Goodbye Ringo

De vegades als començaments dels setanta, segons criteris que no tenia clars, els meus pares ens treien amb el seu 1430 a esbargir-nos passant el diumenge, els dissabtes eren del tot feiners, fora de Barcelona. No eren viatges gaire llargs i les amenitats eren el radiocassete del cotxe amb els èxits de l'època i mirar per la finestra. Això seria pels nens-adolescents que conec una situació gairebé infernal, però jo no patia gaire. Encara tolerava sentir música que no posava jo, és a dir no era adolescent, i m'agradava mirar per les finestres. Pensava , i segueixo pensant, que com deia Grossman, no hi ha cap camí avorrit. Si sortíem per la Diagonal, per després prendre l'autopista un dels llocs que més cridava l'atenció era el poblat de l'oest que clarament es veia al marge esquerra de l'autopista. Era el lloc on es filmaven les pel·lícules de l'oest que acompanyaven algun títol de més volada quan arribaven als cines dels meu barri com el Condal o el Padró. No sabia llavors que això era propietat d'uns germans anomenats Balcazar que eren els responsables de la major estructura de producció que restava a Barcelona. En un d'aquells viatges va haver una vegada on vaig deixar de veure el poble del far West i no el vaig tornar a veure mai més, sense que sabés perquè.

          Quasi cinquanta anys aquest misteri s'ha resolt en un altre cine de barri, del meu nou barri, el Zumzeig, quan vaig assistir a la projecció de Goodbye Ringo, el documental de Pere Marzo on s'ens explica la història d'aquests estudis que van fer moltes dotzenes de pel·lícules i on van treballar un grapat d'artistes de primer ordre. La desaparició del poble fou de fet una decisió personal d'un ministre de l'època, el qual, després de la fallida dels estudis, decidí que feia molt lleig tenir aquestes instal·lacions com a panorama d'una autopista tan bonica i tan moderna. No recordo si el ministre era Utrera o Solis, tot i que tampoc sigui molt important la diferència. Fora de la resolució d'aquest misteri de la infantesa, el treball de Pere Marzo documenta una època perduda, oblidada i fonamental de la nostra cultura. L'últim moment on va existir una industria pròpia i independent. Hi són fonamentals els testimonis i l'aportació dels treballadors que quedem, que són alternats amb metratge procedents de les pel·lícules. Després hi va haver un col·loqui on van participar alguns dels professionals formats en aquest sistema, testimoni de la fecunditat final del període, perquè, com a quasi tot, l'única manera de tenir bones pel·lícules és fer-ne moltes

So little life

Des de que vaig anat a viure a Londres, alguns dels moments més significatius de la meva vida, els he passat a un teatre. Divendres en vaig gaudir d'un amb la representació del treball d'Ivo van Howe, so little life, un espectacle de 4 hores, on veiem el desenvolupament durant varies décadas  de l'amistat a Nova Iork d'un grup d'amics; un d'ells acaba esdevenint el centre de la història, Jude St. Francis, un noi que no vol parlar d'un passat que els espectadors i els seus amics van descobrint en el curs de la representació; un passat marcat pels abusos sexuals comesos pels germans del monestir  on l'orfe va ser acollit i l'exercici forçat de la prostitució al que van empènyer el nen quan tenia deu anys. La recreació dels abusos és realista, potser massa realista per a una part dels espectadors que no van tornar després de la primera part. Jo tampoc estava gaire a gust, certament soc incapaç de fer com l'Encarna, deixar de mirar, però les sensacions viscudes eren molt semblants a les que vaig tenir quan sent jovenet vaig veure el Saló de Passsolini.  Havent crescut en una pseudo-religiositat cinèfila, tendint a una direcció del director, després dels divendres hauria de fer una lloc al panteó particular per aquest flamenc de 60 anys. Només he pogut veure un dels seus espectacles anteriors,les tragèdies romanes, que em va impressionar força. El divendres el seu treball em va semblar no menys excepcional. Com a les tragèdies, l'administració de la tensió emocional és òptima, necessites saber que passarà, tot i que no t'agradi. La direcció no és gaire convencional, ja que no hi ha pròpiament fora d'escena.Encara que no participin a l`'acció principal, els actors hi són quasi sempre, encara que es dediquin a les seves coses (com cuinar-nos una cloïsses, ofertes al públic). No sé gairebé res del teatre neerlandes, però el nivell dels actors és londinenc, capaços de cantar i ballar quan cal, í el seu desgastament físic i emocional, aclaparador. Quina pena no haver pogut veure el muntatge de Van Howe sobre els reis anglesos de Shakespeare que fa un parell d'anys es va representar a Londres!

retorns al passat

El cine  Urgell i el teaser de Cinema mon amour

l'escala d'accés al col·legi

El primer dia d'estiu va donar-me moltes oportunitats per deixar-me endur per melangies, més o menys dolces. De matí vaig fer cap a l'escola Griselda, el centre on vaig fer preescolar i els primers anys de primaria, que ha tancat definitivament les seves portes. La desaparició està òbviament causada pel procés de gentrificació que està passant aquest barri barceloní i també pels desinterès del consorci, gens predisposat a ajudar efectivament la institució. Griselda era una concertada petita però molt freqüentada pels fills del petits comerciants del barri i per la colònia gitana del carrer de la Cera, dos grups en procés d'extinció. Pujant pel carrer Urgell vaig passar per la porta de l'antic cinema, en un moment on havien tret la tanca i es veia el forat provocat per la gran dimensió del cine, un dels majors de l'estat. Anar al cinema en el temps de la meva infantesa era un fet especial i anar a l'Urgell potser ho era un mica més. Tot era gran, com alguna de les emocions que vaig sentir, potser la més recordada la que vaig experimentar quan tenia cinc anys i al final, destorbat per unes cortines que anaven massa ràpid, ens adonarem que l'astronauta Taylor havia tornat finalment a casa encara que ell no en tenia ni idea. El cine Urgell era precisament l'escenari fonamental de la pel·lícula que vaig veure a la tarda al Malda, Cinema mon amour, un documental de Natalia Regàs sobre l'evolució als darrers anys del negoci de l'exhibició cinematogràfica i la substitució dels 35 mm pel format digital, un treball que constitueix alhora una crònica objectiva d'una desaparició inevitable i una elegia d'una manera de sentir completament i diferent i estranya en relació a les noves formes de consum. Potser masses emocions per només un dia

Aniversari

La setmana passada vaig fer 57 anys i ho he celebrat una mica més que d'altres vegades, potser perquè he pres la decisió de donar-li una mica més de significat, com generalment es fa als anys acabats en zero, antiga superstició pitagòrica. El motiu és haver sobrepassat ja l'edat d'un dels meus, més o menys, mediadors, Rene Descartes, certament l'única cosa en que l'he pogut sobrepassar. Hi havia una pel·lícula que m'hagués agradat veure entre totes les que han estat mai filmades, tot i que no va ser possible, el segon film de Peckinpah, Ride the high country, el qual, com jo, va veure la llum l'any 1962. Seguint amb les coincidències, el seu protagonista Joel McCrea tenia precisament 57 anys quan va filmar-la. Per a molta gent, és la millor pel·lícula de Peckinpah i indiscutiblement la més clàssica i la menys nihilista. Com gran part del seu cine és una reflexió sobre el fracàs, tots els seus personatges són clarament perdedors, però també una reivindicació de la dignitat moral com a valor intrínsecament superior a tots els altres que ens reflecteixen com guanyadors o perdedors. Em sembla que aquest desafiament, assumir el fracàs i mantenir la dignitat és precisament ara el que clarament toca. Hom ha dit sovint que Peckinpah era l'hereu de Ford, cosa en la que no crec amb l'excepció d'aquest film, on el tema de la glòria en la desfeta apareix amb la mateixa força com a mínim que en els films on Ford desenvolupà més aquesta idea, The last hurrah o liberty valance. Personalment diria que és una de les il·lustracions més convincents mai fetes d'una teoria essencialment inconvincent com l'imperatiu categòric kantià.

Tanmateix si que vaig anar al cine aquell dia i per gaudir d'un treball excepcional, the crowd, el film que King Vidor va dirigir el 1928. Hom ha dit que és el darrer gran film del cine mut, el qual tenia una capacitat expressiva que el cine sonor va perdre i que no va acabar mai de recuperar totalment. Vidor en aquest film va assolir integrar l'herència alemanya i soviètica amb la potència del cine americà i feu un treball que resulta encara commovedor, l'escena de l'intent de suïcidi del protagonista copiada infinitament en els anys venidors, i admirable, com la presentació del protagonista a la seva feina que quaranta anys després Wilder copià per introduir el personatge de Jack Lemmon en the appartement. Una pel·lícula sorprenent pels que ignorin que el Hollywood mut era molt menys condescendent del que va ser el cine americà posterior i era, per tant, capaç de qüestionar ben obertament el somni americà, tot i que el film va molt més enllà, en definitiva, allò que il·lustra és el que mostra Ortega, més o menys en el mateix temps, l'adveniment de l'home massa. Com que feia anys que no la veia, i tot i recordar-ho perfectament, vaig seguir meravellant-me amb el seu final, amb aquest travelling d'allunyament de la màxima contundència estètica i moral, tot fonent ja de manera definitiva els protagonistes a la multitud. No cal motius addicionals per revisar moltes vegades aquest treball de Vidor però a més, i en relació amb el que dèiem abans, un film sobre la dolorosa i necessària assumpció de la pròpia mediocritat tampoc era una proposta inoportuna.