El firmament

     Veig a la sala petita del TNC, el firmament, obra de Lucy Kirkwood que ha estat traduïda i adaptada per Roda Gara. L'adaptació trasllada el context geogràfic de l'obra que no s'esdevé a Anglaterrra sinó a Catalunya. En canvio, conserva el temporal doncs l'obra s'esdevé quan passa el cometa previst per Halley que després es dirà així. La història pot recordar la de 12 angry men amb dos diferències: Són dotze dones i allò que han de decidir no és la culpabilitat d'una acusada, el crim d'altra banda horrible ha estat confessat i és clar, sinó si està prenyada, cosa que ella afirma i que la salvaria de ser penjada a la forca. Tot això s'esdevé en un lloc molt petit i per això la pluralitat està relacionada no tant amb la classe social, tot i que si hi ha evidents diferències entre les dones, ni ideològica, gairebé totes tenen assumides el seu rol subordinat, sinó en les seves relacions diferents amb la maternitat i l'evolució del cos femení. La noia si està embarassada ho està de molts pocs mesos, cosa que no fa la situació evident i entre elles hi ha discrepàncies, sovint mogudes pels seus desigs de salvar-la o condemnar-la, ja que algunes tenen comptes pendents amb l'acusada i d'altres tot el contrari

        El firmament és una de les millors representacions a les que he assistit aquest curs i ho és perquè el text em sembla excel·lent, en tots els aspectes, especialment en la caracterització dels personatges i en l'extrema habilitat amb que es relacionen els dos aspectes fonamentals de la trama: la història de la deliberació i la resolució del cas de la condemnada i el de com una bona part de les dones se n'adonen de la importància de tenir veu i d'exercir, de manera excepcional però efectiva, un cert poder, en un àmbit on els homes són quasi del tot absents. (a la deliberació que és quasi tota l'obra hi ha un home, l'alguatzil, el qual però té prohibit parlar, tot i que fa la funció de vigilar que les dones no mengin, beguin o intentin escalfar l'habitació on estan reunides). L'escenografia és molt reeixida i amb pocs elements transmet la fredor i la desolació del lloc on estan reunides. És una producció important amb 14 actrius i 1 actor, i tots tenen el seu moment de lluïment, però cal destacar dos papers amb una certa centralitat: el d'Anna Castells, la noia jutjada, i el de Silvia Abril que hi és perquè és la llevadora del poble (és dir la que més sap de parts i embarassos, tot i que en un poble petit la llevadora no era una figura estimada per tothom i era un candidata clara a fer boc expiratori quan en calia un) i la que té un vincle més èspecial amb la noia jutjada. El que menys segurament m'ha convençut és el trasllat de l'obra a Catalunya cosa que li fa perdre versemblança, perquè els jurats, es miri com es miri, és una tradició anglosaxona i pressuposa una consciència dels drets individuals, segurament inexistent a la Catalunya del XVIII.