Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 22 d’agost del 2025

La cara bona de l'esclavatge


 

        Llegeixo aquesta notícia a l'ABC i realment em crida molt l'atenció l'expressió atribuïda a Donald Trump; dir que només es parla del costat dolent de l'esclavatge implica que hi ha un costat bo de l'esclavatge o, com a mínim, un que no és dolent. Des del meu punt de vista és com si algú digues que hi ha aspectes positius de la Shoa o que el que feia Dominique Pelicot tenia aspectes que no eren tan censurables. Entre la gent que conec ningú gosaria dir la segona o la tercera cosa. Amb la de Trump no passa el mateix, cosa que segurament mostra que l'acceptació de la DUDH sovint només és formal i que el problema del racisme és estructural. Evidentment als EEUU, com sosté Todd, però també en tots els que accepten la supremacia d'aquest país, els colonitzats.

        De fet, però l'afirmació de Trump és indiscutible. El costat bo de l'esclavatge es que va permetre l'acumulació inicial de capital, fonament de tres segles de riquesa occidental. I això per a quasi tothom és l'únic que compta; el valor pròpiament occidental.


dimecres, 20 d’agost del 2025

Brooks i Leone, dues perspectives morals

 

Eastwood i Vicenzoni


Per atzar veig dues tardes seguides dos pel·lícules properes del mateix any, 1966, però de destí diferent. The professionals (Richard Brooks) i The good, the bad and the ugly (Sergio Leone). Tarantino, possiblement la gran referència de l'última generació de cinèfils, explica en el seu llibre que odia la primera pel·lícula i és evident, en canvi, que està molt més proper a al corrent que pensa el segon film com el millor western de la història (generalment gent nascuda després de la mort de John Ford). Jo penso que ambdós són bons films, de bona visió, en tots dos casos amb elements que no m'acaben d'agradar. Tinc molt més afecte pel de Brooks, però em sembla que la millor estona de cine és tot l'episodi de la batalla al film de Leone. Allò que és evident és que són dos films del tots oposats des d'una perspectiva ètica i política. Com assenyalava en el meu comentari és del tot decisiva la presència al guió del film de Leone de Luciano Vincenzoni el traductor italià de la primera versió en aquesta llengua del Voyage au bout de la nuit. El pelegrinatge erràtic dels tres protagonistes i la seva absoluta desconnexió de qualsevol principi moral no els fan gaire diferents del Ferdinand Destouches que lluita en una guerra sense sentit i que acaba fent de desencantat metge a la banlieu parisina previ coneixement de primera mà de l'imperialisme francés i el fordisme americà. Tots quatre són nihilistes no gaire tràgics. També és molt propera la visió de la guerra com una carnisseria mancada tot sentit, tant a la novel·la com al film. Al film de Brooks en canvi els protagonistes volen ser nihilistes però finalment no poden ser-ho. Si hom creu que en els humans hi ha alguna cosa semblant al que la tradició anomena consciència en surt de la visió del film del tot satisfet doncs els protagonistes acaben cedint a les exigències d'aquesta conciència. Políticament the professionals és un dels primers films que indirectament parla de la guerra del Vietnam, presentant la història d'una americans fent una guerra on no saben distingir qui són els bons. Però el film no fa una condemna de la guerra, perquè no nega que puguin haver bones raons per a lluitar, allò problemàtic en tot cas és saber qui són els bons. Des d'un punt de vista intel·lectual possiblement jo hauria d'estar del costat de Tarantino. No és ben bé així. Potser és que tot i anar envellint segueixo estant lluny de fer-me gran.O simplement que no deixa de tenir conseqüències haver-se passat la vida a aquest balneari anomenat Europa que ara sembla que estan tancant.


dimarts, 19 d’agost del 2025

El Cau Ferrat i el palau de Maricel

El moulin de la galette de Casas
El racó dels dos grecos
                                                            Palau Maricel
 

    Visitem a Sitges el museu del Cau Ferrat i el palau de Maricel. Cau Ferrat fou el lloc triat per Santiago Rossinyol per deixar la seva col·lecció de forjats. De fet no hi ha només això, sinó molt més altres objectes i una selecció d'obres del propi autor i del seu amic Ramon Cases, algunes de molt importants com l'anomenada Morfina de Rossinyol o el moulin de la Galette de Casas que hi és fotografiada mès amunt. Hi ha coses d'altres amics com Nonell, Picasso o, diversos treballs de Zuloaga. Potser el lloc més destacat està reservat als dos Grecos (les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent) que foren comprat a Paris per mil francs i que arribaren a la casa en un processió on participaren les forces vives de la ciutat (diferent imagino de la processió de zombies que avui fan famosa la vil·la). És un exemple molt característic de museu decimonònic que d'entrada sorprèn pel seu ara poc habitual atapeïment que em recorda, sense igualar-ho el més atapeït que he vist mai: el Sloane de Londres.

    El palau Maricel està unit al cau ferrat i és l'antic hospital de Sant Joan que fou adquirit pel millionari america Charles Deering i reconstruit per Miquel Utrillo. Fou dipositada la col·lecció d'art de Deering, però les dissensions amb Utrillo li feren prendre la decisió de traslladar la col·lecció a Xicago. El museu es buidà pero ha anat recuperant continguts albergant la col·lecció de l'ajuntament de la vila i la donació de la col·lecció del doctor Jesús Pérez Rosales. Potser no hi ha obres de gran fama, als periodes ddedicats a l'art anterior al XVIII predominen les obres sense autor conegut, però la qualitat mitjana em sembla altíssima i el treball d'Utrillo a la restauració fou de primer ordre, de fet, per a molts seria l'obra mestra de l'arquitectura noucentista,


dissabte, 16 d’agost del 2025

Sobre la precisió

 


    L'argument principal amb el que Krishnan objecta contra la filosofia analítica em sembla indiscutible i amb aplicació molt més amplia que la filosofia analítica: quan els fenòmens són en ells mateix difusos, si la nostra anàlisi canvia la vaguetat en precisió, llavors no pot ser una altra cosa que una falsificació

dijous, 14 d’agost del 2025

The Philadelphia Story


El discurs de Dexter sobre la fragilitat i la virtut té un puntet de levinasià.

         Complint parcialment allò dit moltes vegades de què aquest llibre me'l llegiré quan em jubili segueixo avançant amb el llibre de Cavell, llegint ara el capítol corresponent a The Philadelphia Story, de la que havia parlat en una entrada del meu primer bloc fa quasi vint anys. Les coses que m'agradaven llavors segueixen sent valides. Però mentre que jo destacava el treball de Stewart, penso que Cavell té raó en mostrar l'autoritat amb la que Grant exerceix el seu paper que pel filòsof americà és una mena de personificació de la figura del director d'un film. Dexter, el personatge de Grant, no fa realment gaires coses a la pel·lícula però disposa tot el que ha de passar, dirigint la trama. Aquest paper és conseqüència d'una lectura del film on insisteix en veure'l com una mena de revisió del shakesperià somni d'una nit d'estiu. També aquí es transita entre la realitat i el somni, ni que sigui el somni provocat per l'embriaguesa, i es confronten dos realitat diferents i oposades, no déus  i humans, sinó rics i pobres, si més no,  el film fa sovint esment a la "divinitat" de la Tracy interpretada per Hepburn. Rodada en el temps del codí Hays resulta admirable com sense imatges massa explícites el film fa palesa la relació entre la "divinitat" de Hepburn i la seva, atlètica i poc habitual a l'època, bellesa. La lectura de Cavell és com en els altres capítols sempre discutible, suggeridora i enginyosa com a la seva hipòtesi de què la set de la que parla Dexter, la causa del fracàs del matrimoni amb Tracy segons aquesta, és en realitat set de coneixement (és a dir, vocació filòsòfica) l'única via que li pot permetre relacionar-se amb una dóna que acaba començant a intuir que és millor ser estimada que adorada.

dimecres, 13 d’agost del 2025

Hilbilly, una elegia rural

 


        Com que tot apunta a que J.D. Vance serà, no sé si en tres o set anys, el proper president dels EEUU, m'he llegit la seva autobiografia per intentar entendre un personatge que podria ser tot just el tercer president catòlic, es va convertir a aquesta religió no fa gaire, i el primer clarament identificat amb la gent dels Apalatxes que constitueix el prototip del que habitualment és conegut com "white trash". Vance ens explica en el llibre fonamentalment la seva vida fins als trenta anys. Natural de Middletown (Ohio) una ciutat del decadent cinturó industrial que va tenir els seus millors temps després de la segona guerra mundial, les seves arrels estaven com he dit als Apalatxes, dins del grup anomenat hillibillys. La seva infància estigué marcada per la inestabilitat provocada per una mare addicta a les drogues, un estranyament del seu pare biològic i una successió de "pares" transitoris, les parelles de la seva mare (em sembla que quan deixa l'institut ja anava pel cinquè) Tanmateix no fou de bon tros una infància de total abandonament. Sempre va poder comptar amb la figura de la seva (mig) germana gran amb la què va créixer i especialment dels seus avis, que mai no van deixar de prendre'n cura i de donar-li una alternativa quan les coses es posaven massa difícils a casa de la mare. Tan decisiu com els avis però van ser els anys que va estar amb els marines, coincidint amb la guerra d'Irak en la què va ser present, els quals li facilitaren poder anar després a la universitat.

        El llibre és prolix descrivint els problemes familiars i el relat s'accelera quan Vance arriba a la universitat, cosa que no em dóna notícies sobre el que més m'interessava, la seva conversió al catolicisme. Segons Wikipedia fou la trobada de Sant Agustí mentre estudiava la que propicià aquesta conversió. Agustí certament és una opció immillorable per ordenar un conjunt d'informacions provinents de la Biblia i es relaciona bé amb una visió política que efectivament sembla actualitzar l'esquema de la ciutat de Déu i la del dimoni, ja siguin aquests els comunistes, l'islamisme o el els cartells mexicans de la droga. De fet, els anys de la universitat, si ens guiem només pel llibre, semblen més decisius per l'entrada en la xarxa de relacions socials de Yale que no pas per una altra cosa.

        Malgrat aquest catolicisme convers a mi el llibre m'ha semblat molt protestant. Enfront del fet que Vance pot ser el president dels USA menys predestinat en principi a ser president, ell parla nombroses vegades de sort, cosa que fàcilment pot convertir-se en una manera de designar la predestinació calvinista. També és molt típica del conservadorisme i de la seva línia de pensament, l'èmfasi en l'error individual com a explicació recurrent de la misèria i el fracàs vital dels seus veïns. La pregunta sobre si hi ha alguna cosa en el sistema que facilita tant que la gent s'equivoqui no es planteja mai seriosament. I la veritat és que sí el error no és en el sistema (i no pot ser-ho, Vance també parla de la seva vida com una confirmació del "somni americà") llavors cal concloure que la gent en general, i els pobres en particular, són idiotes, cosa que ens du al seu mentor, no present al llibre, Peter Thiel i la peculiar, o no tant peculiar, lectura que aquest fa de Leo Strauss i Rene Girard. Nascut el 1984, Vance no pot tenir records propis de l'època de Reagan i de fet la seva adolescència, els moments més difícils de la seva vida, coincideixen amb la presidència de Clinton. La persona més influent de la seva vida, l'avia, era per tradició votant del partit demòcrata, però la part possiblement més indiscutible del llibre de Vance és la seva descripció del fracàs de les polítiques socials del partit demòcrata (cal agrair la seva insistència en què viure de l'assistència social és un fenomen tan propi dels blancs com dels negres) que mantenen a la gent a una pobresa efectiva i soscaven la dignitat personal i l'esperit comunitari que havia estat la seva riquesa principal. Per cert hi ha una versió cinematogràfica del llibre que es pot veure en streaming i que, em sembla, no ha arribat a les pantalles espanyoles. Glenn Close fa el paper de l'avia i Amy Adams el de la mare.


dimarts, 12 d’agost del 2025

El destí dels intel·lectuals


 

Fa vint anys Frank Furedi preguntava, de manera pertinent en un bon llibre, on havien anat els intel·lectuals. Benedetta Sabene dóna una resposta del tot convincent aquest 2025 en un escrit que em sembla descriu molt bé la nostra situació. L'enllaç remet a la versió original, aquí hi afegeixo la traducció a l'anglès.



Instagram has killed the intellectual

How did we go from public intellectuals like Pier Paolo Pasolini to publishing and social media gurus and influencers — without even noticing it?


Premise: This is a completely personal reflection on publishing, journalism and the role of intellectuals today. It is not intended as an attack on anyone in particular, even though I will mention certain public figures as examples. I do not wish to demonise any activist, communicator or expert who uses social media to share knowledge, news or opinions — nor those who consume them. My aim is to analyse the mechanisms that generate some of the contradictions we experience today, and to offer some food for thought. The inspiration to address this topic — though it has always been close to my heart — comes from the article “The death of the public intellectual”, which I encourage you to read.

We all know — and have probably hummed at least once — the famous song Video Killed the Radio Star by The Buggles, released in 1979. The song tells the story of a radio pop star supplanted by artists using music videos as a new form of artistic expression, completely transforming the way music and art reached the general public, and forever marking television’s primacy over radio, which became relegated to a second-class medium. Even Queen, one of the most important bands in music history, spoke of the decline of radio in Radio Ga Ga. Freddie Mercury, in that song, sang “Someone still loves you…”, setting to music the nostalgia and deep melancholy provoked in those who had made radio and music the pillars of their art. These two songs, conceptually so simple, actually put to music the analysis of a change that would forever upend the mechanisms of communication and, as a result, society itself.

Why am I talking about the collapse of radio in the ’70s, Queen and the birth of television in a newsletter devoted to geopolitics and international crises? In reality, the link is not as far-fetched as it may seem. It is precisely in this age of international crisis, conflict and general disorientation that we must answer a fundamental question: what happened to the intellectuals? Where are the leading figures who dominated Italy’s socio-cultural scene in the ’70s and ’80s — those who took positions, who offered tools for understanding reality, who stood alongside workers in demonstrations and who took part with fervour in public debate on the great issues of the day? In short: where have the people gone who can help the public navigate the chaos of an increasingly burning world, who pose questions, unpack complexity and above all, take a stand?

The answer is simple: Instagram has killed the intellectual, just as video killed the radio star.

Once, the intellectual was indeed a highly cultured and authoritative figure, but often also rebellious, provocative, contradictory, full of light and shadow, and at times controversial. The intellectual was not especially concerned with pleasing the public, embracing majority theses or expressing comfortable positions. They had no ambition to be “likeable”: on the contrary, by participating actively in political life and public debate, and by engaging in parties and movements, clashes between positions and opinions were almost always fierce, and dialectical confrontations were entered into without pulling punches. Concepts like neutrality or impartiality didn’t even exist: these are categories peculiar to our contemporary Western society — deeply depoliticised and post-historical. A society where politics, where taking a public stand, is conceived as intrinsically negative, rather than, as it was classically understood, the active participation in the life of the city — polis; the activity that transforms a man into a citizen, into someone who takes part, because freedom is participation, as Giorgio Gaber sang. Participation in social life, and therefore political life: because politics — including international politics — and society are inextricably intertwined.

Today we live in an entirely different reality. Faced with the ongoing genocide in Palestine, citizens have shown themselves far more able to take a stand, express outrage, organise and connect with one another than the intellectuals who supposedly serve as cultural reference points in Italy. I think of people like Roberto Saviano or Chiara Valerio. After two years of indiscriminate slaughter — mostly of women and small children — and in the face of a horrific famine, those who were expected to be the loudest voices in defense of shared values and principles have withdrawn into an almost embarrassed silence. How did it come to this?

Here we must take a step back and understand how publishing and cultural production work in today’s world. We have moved from culture as a vocation (from the Latin vocare, which like the German Beruf denotes an almost theological “calling”) to a market culture, where publishing contracts, publishing houses and “friends of friends” have completely replaced the intellectual’s role as a voice of dissent — and that of the journalist as watchdog of power. Today, for an intellectual or journalist to safeguard their privileged position in the contemporary cultural landscape, they must do exactly the opposite of a Pier Paolo Pasolini or a Carla Lonzi: they must be as inoffensive as possible, step on no one’s toes, express no dissent.

Taking critical positions — for instance, to denounce the massacre in Palestine or on any other matter of national or international significance — automatically makes the intellectual a pariah within the contemporary information-cultural system, which is instead based on uniformity and the total depoliticisation of thought. The intellectual or journalist must not take a stand. But to be “impartial” means precisely not to take part, to render any issue, discussion or problem aseptic. The intellectual, who once put their intelligence and talent at the service of others, now puts them at the service of their own personal and career interests, to maintain their position of power — and thus to maintain things exactly as they are. And so the intellectual, once the cultural and political vanguard, has been overtaken by their own public, becoming the rearguard: their condemnation of Israel came more than two years later than that of the tens of thousands of people who, in October 2023, marched in Rome to demand a ceasefire, openly speaking, even then, of genocide.

The collapse of the intellectual’s public function has gone hand in hand, unsurprisingly, with a marked general cultural decline. Not long ago, out of curiosity, I looked at the list of the best-selling books in Italy: one of the most purchased on Amazon was The Ketogenic Diet. I asked myself two things. The first: what am I even writing for, if no one reads me? The second, far more important: how did we get here? The answer, as your mother has probably told you at least once in your life, is always the same: that damned phone. In the ’60s, ’70s and ’80s, intellectuals operated in a very limited media landscape, with only a few TV channels, newspapers, magazines and publishers. Today, anyone with a phone can express their opinion and make their voice heard via social media. The birth of social media has had several profound consequences:

  • The end of intellectual authority.

  • The end of complexity in favor of speed.

The huge number of voices available on social media has made it genuinely difficult to distinguish an intellectual authority from a mere news influencer or book influencer. Anyone with a more or less large following automatically becomes a cultural reference point: if so many people follow them, there must be a reason. In the past, before establishing oneself as an intellectual and earning the right to the stage and the microphone, one had to publish books, take part in conferences and public debates with other intellectuals, and also participate in political and social life. Today the process is reversed: books are published and one enters public life because one already has an audience. Publishing has thus become a cultural industry: talented but unknown writers are published with meagre advances (or, most often, not published at all). Academics and researchers even pay publishers out of pocket to see their work in print. By contrast, web personalities, news influencers, or people who are simply well-known on social media sign publishing contracts worth tens of thousands of euros with major houses. Because publishing is a market, and like any market, it cares about sales: if X has tens or hundreds of thousands of followers, the book will almost certainly sell, with little promotional effort and low risk for the publisher.

Consequently, influencer books are often throwaway products, talked about — usually only on social media — for the first three months, then disappearing entirely from both Instagram stories and bookstore shelves. These books, like any other consumer good, have an expiration date. Lacking the ambition — or the possibility — to become political or cultural reference texts requiring study, research, expertise and analytical depth, they become ephemeral phenomena, destined for the same oblivion as the cheap T-shirt you bought online last year in a burst of compulsive shopping. Their function for the market is identical: to fuel capitalism through the promotion of consumption — in this case, cultural consumption.

And here we come to the second point: social media privileges speed over complexity. Social news influencers and commentators are obsessed with “explaining things simply”. Complex political, social or international issues are spoon-fed to the public like baby food. From Covid to migration, from the Russia–Ukraine conflict to voting procedures, to the war between Iran and Israel — everything is reduced to a few infographics or a daily reel in which people are not asked to think, research, or read books, but simply to consume that specific piece of content, usually on the week’s trending topic. Social media chases the news rather than analyse it, in a self-feeding mechanism that drowns the public in endless stimuli — stimuli that, by their nature, are incompatible with critical thinking, which requires time, analysis, and cross-referencing of sources. This extreme simplification is closely tied to the publishing market. Shiny reels, colorful infographics, the brand-new book that sums up all human knowledge in 200 pages — this is what is meant to be consumed. And so the influencer becomes an author, leaps into the public and cultural debate, participates in book launches, is invited to public debates and conferences. —almost always without any scientific or academic expertise on the subjects they address. The only rule is not what to talk about, but what people are talking about now — what’s trending today, what’s hot right now.

The rise of social media has brought another important consequence: the end of the mass public and the birth of “bubbles”. The mass audience died alongside the intellectual. Today, with social media, every figure — more or less well-known — belongs to a “bubble” that usually does not communicate with others. These bubbles are tiny compared to the old mass public: the lowest ratings of any TV program still exceed the size of the largest bubble. You can hear it in everyday conversation — on the street, at restaurant tables, on public transport: almost nothing that happens on social media has any impact on the daily life of tens of millions of people. And yet, each of these online figures is in constant competition to capture a bigger slice of their bubble, churning out infographics and reels — because more followers mean a bigger advance for the next book, and more chances to get into the right circles.

That said, we must avoid the trap of demonising social media outright, which have also given a voice to scholars, activists, journalists and writers who would otherwise have had no place in public debate. And, especially during the massacre in Palestine, social media has been — and still is — the primary means of spreading otherwise censored images and news, as well as organising public dissent. The point is not to “abandon social media” — a useless and regressive form of Luddism — but to “inhabit the contradiction”, using the medium simply as a tool, never as an end in itself.

I, too, as someone who began my own work in international politics — which I have studied for years — precisely on social media, now use them only when I feel I truly have something to say, and to point toward meeting spaces outside the platforms.

Because it is precisely in this climate of international crises that we must, more than ever, rediscover critique, analysis and understanding — of things and of their causes. It is essential not to give in to this commodification of culture: to delegate to this or that social media personality the task of explaining any event to us in thirty neat seconds of a reel, in four Instagram slides or in a few pages of a book that is often nothing more than a collection of stories or posts already published. Just as it is essential to understand and dismantle the mechanisms underlying the publishing and cultural market, and to confront intellectuals with their own silence. We must seek intellectuals in the places where they are still to be found: in political movements, in academia even in the much-despised parties, and above all in the classics, which by their very nature — no matter how often they are read and studied — remain inexhaustible.

And finally, we must take away the intellectual’s sceptre from anyone today who is unable to take a stand: because that betrays what should be the very essence, the public function, and the indispensable trait of the intellectual — today as in the past.




dilluns, 11 d’agost del 2025

A terribly, serious adventure


 

    A terribly serious adventure de Nikil Krishna és una crònica de l'evolució de la filosofia a Oxford entre 1900 i 1960, el temps de consolidació del positivisme lògic. Des del punt de vista de l'autor de tots els que van ser el que estigué més a prop de ser considerat com un gran filòsof fou J. L. Austin, el qual malauradament morí massa aviat. El més popular i el més reconegut fou A.J. Ayer com autor d'una mena de catecisme, però dins d'Oxford la figura més emblemàtica i característica fou la de Gilbert Ryle, poc popular entre el cercle dels estudiosos de Descartes. L'obra explica l'evolució d'aquests tres autors i de molts altres entre els quals em sembla que els més interessants són dues dones, Elisabet Anscombe que fou la més directa deixeble de Wittgenstein i l'editora de las Philosophiche Untersuchungen (també traductora a l'anglès que fou la llengua en la que el llibre ha estat més llegit) i Iris Murdoch, la novel·lista que també fou professora a Oxford. Tot i que els que no estem massa en aquesta orientació de vegades simplifiquem parlem de la filosofia britànica, en contraposició al que ells anomenen continental, Oxford i Cambridge no eren menys rival en rem que en filosofia. Russell i Wittgenstein eren de Cambridge i la diferència és que cap dels pensadors esmentats com oxfordians va implicar-se a fons en el tema de la lògica.

Krishna és un bon narrador i el llibre explica bé la història del pensament i la relació d'aquesta elit amb esdeveniments com la segona guerra mundial. El llibre és certament una reivindicació de la manera de fer filosofia a Oxford basada essencialment en la defensa del seu mètode d'ensenyament i en l'estreta implicació dels lectors amb el treball dels estudiants. En un cert sentit era una situació completament oposada al que avui en dia ha esdevingut la universitat. Alguns d'aquests autors feren una quantitat apreciable de publicacions i d'altres no tant. Cap no feu una producció excessiva i tots tenien clar que el treball de docència estava per sobre del de investigació o creació si voleu (ells haguessin preferit investigació). Això permet un judici favorable tot i que en el darrer capítol fa quatre grans retrets a aquesta línia de pensament:

  1. L'excessiva ambició de pensar que tots els problemes filosòfics es podien dissoldre com males utilitzacions del llenguatge

  2. L'esquematisme de pensar que no no hi ha res entre la ciència i la manca de sentit.

  3. Una tendència de vegades gens reprimida vers la xenofòbia

  4. Un conservadorisme directament produït per la seva idealització del llenguatge ordinari; per oblidar com deia Murdoch que el llenguatge ordinari no és un filòsof.

Des de la meva experiència jo de vegades pensant el que explicava el llibre em semblava que tot i que Descartes és una de les besties negres d'aquesta tradició, en part perquè Ryle segurament no el va llegir en realitat i si ho va fer, no ha va entendre, allò que feien era un intent radical de la més genuïna proposta cartesiana: la de fer tabula rasa i començar de zero. En aquest sentit les seves limitacions no deixen d'il·lustrar les dificultats inherents a aquest plantejament. Krishna, com ell diu, vol un apropament amable i amorós i en aquest sentit creu que l'escola ha estat una fidel seguidora del desig de qüestionament socràtic, cosa apreciable no tant en els seus escrits com en l'esperit de la seva docència, a l'intent d'ensenyar no que s'ha de pensar, sinò com s'ha de pensar. També veu una mostra de continuïtat amb el socratisme en el fet que el tutor no havia tant de predicar uns principis com encarnar-los (contrastant obertament amb allò que feia, i segueix fent, decebedora la universitat que em va acollir; defensar teòricament un principi que no pots encarnar o assumir és una forma barata de nihilisme o sofisteria). Més enllà d'aquest legat moral, de l'orgull d'haver mantingut la lluita originària contra la sofística. Krisna subratlla com alguns dels autors dominants a la segona meitat del segle XX, deriven directament del treball oxfordià, especialment autors com Quentin Skinner, la seva història de les idees és una aplicació d'Austin, John Rawls o Stanley Cavell.

dimarts, 5 d’agost del 2025

Historia General de Al Andalus

        Llegeixo la Historia general de Al Andalus d'Emilio González Ferrerin, de fet la reedició que es va fer poc del llibre publicat a començaments d'aquest segle. Des dels meus temps de la facultat, el llegat que vaig assumir de Jordi Sales és que mai no és del tot clar que podem donar per segur, allò en el que tothom està d'acord perquè tothom ho sap. Des de llavors simpatitzo i miro d'escoltar-me tots aquests que volen donar una altra mirada al que és evident. Aquest és el punt de partida de González Ferrin i el que qüestiona és el mite de la gran marxa de la cavalleria islàmica que enfonsa el regne visigot i imposa l'islamisme a la península de manera quasi hegemònica durant dos o tres segles. Allò que proposa en el seu lloc és la idea que efectivament el regne visigòtic col·lapsà i el segle VIII fou una època d'inestabilitat i recomposició. Un detall clau és que les zones on es fonamentà el poder islàmic havien estat terres de contestació a la imposició de la doctrina trinitària, com el mateix nord d'Africa. L'element definidor del Islam és el seu innegociable monoteisme el qual, havia estat abandonat per la església arrenglerada amb l'imperi bizantí. El fet és que del segle VIII hi ha poc testimonis fiables, però els que tenim problematitzen el relat més tòpic. Així sabem que a Damasc, ben entrat el segle VIII, dignataris de l'església tendeixen a considerar els mahometans una heretgia o que l'única crònica de la batalla de Poitiers ens parla d'una gran quantitat de nens, dones i gent gran que fou apressada,cosa difícil de compatibilitzar amb el mite de la cavalleria en cursa des d'Arabia. La idea de Gónzalez Ferrin és que no és l'islam el que va envair la península ibèrica, sinó que a la península ibèrica, a més d'altres lloc com fonamentalment Damasc, es va originar el Islam, que no és un principi nou sinó una altra manera d'assumir i refer el legat de l'imperi romà i del món antic. Una altra cosa és que un cop la nova religió perfilada i dominant a la península, les cròniques posteriors volguessin ennoblir-se i legitimar-se amb pretesos orígens àrabs, en un moviment anàleg al que als segles posteriors en el regne de Castellà faria que aparegués el fenomen dels cristians vells.

        No entraré en els detalls d'un tema que efectivament no domino però si que voldria retenir dos idees generals de l'autor. La primera és que tant si parlem de l'edat contemporània que de l'edat mitjana, caiem en un parany si posem en primer terme les identitats religioses. La religió no pot ser menystinguda però no podem explicar-ho tot en termes religiosos. La pluralitat religiosa fou definidora de la situació tant als regnes cristians com als musulmans. Evidentment això canvia amb els Reis catòlics, és a dir, amb l'adveniment de la modernitat que no està en absolut lligat a la idea de tolerància religiosa (les excepcions com l'erasmisme espanyol apareixen de fet vinculades a la nostàlgia d'aquesta convivència). Possiblement l'exemple més clar d'aquest predomini de la visió religiosa, en cap cas ingènua sinó vinculada a treballs més o menys foscos de legitimació d'opcions político-identitaries, es parlar d'una cultura específicament jueva, quan ni Maimònides ni cap altra dels autors destacats va escriure en una altre llengua que l'àrab.

        La segona idea on l'autor vol incidir és que seguint la tesi de que no va haver un renaixement, sinó una pluralitat de renaixements, un dels més fecunds i dels primers en origen és que va tenir lloc a les taifes ibèriques (estructures polítiques molt semblants a la ciutats-estat italianes, però del tot estigmatitzades per la historiografia que les han vist com un senyal de decadència). Possiblement l'element més important aportat per aquest renaixement està vinculat a la difusió de l'averroisme.

        El llibre em permèt treure algunes conclusions que no em són noves però que s'han enfortit. la civilització musulmana no és un altre absolut, sinó una variació d'un legat comú, d'una mateixa arrel. Un altre problema, recordem el post anterior, és si nosaltres no estem esdevenint un altre respecte al que són les nostres arrels més vives. La segona és que el mite de la reconquesta (concepte del tot tot desconegut a l'edat mitjana) és un mite identitari del segle XIX amb la mateixa versemblança històrica que suposar una pretensió identitària nacional catalana als fets de setembre del 1714.



 

diumenge, 3 d’agost del 2025

L'aplatissement du monde


 

Per gentilesa de l'amic RMF llegeixo l'aplatissement du monde d'Olivier Roy, una reflexió sobre la crisi del nostre temps desenvolupada des de l'àmbit de l'antropologia cultural i seguint la linia d'alguns pensadors dels que jo deixaria mai de recomanar com Lasch, Michea o Graeber. La tesi central es definida per l'autor amb una gran precisió: vivim un temps completament diferent a cap altre perquè no estem vivint una transició cultural, sinó més aviat una crisi de la noció mateixa. de cultura. A tot arreu allò que s'imposen són processos de deculturació. Dos símptomes són molt clars: el primer és la crisi de les utopies manifestada en el fet que tot els moviments contestataris, en tots els àmbits, tenen un caràcter defensiu i conservador. El segon és l'extensió de sistemes normatius requerits per la desaparició del implícits comuns que precisament són allò que articula una cultura. En lloc d'una cultura el que tenim és una multiplicat de subcultures reduïdes a codis de comunicació i allunyades de la realitat.

Aquest procés de deculturació general ha estat impulsat per quatre elements convergents des del seixanta. Tots quatre són de caràcter diferent i independents però en tot cas han acabat resultant convergents. Els quatre agents són:

  1. La mutació dels valors provocada per la revolució individualista i hedonista del seixanta

  2. La revolució aportada per Internet.

  3. La mundialització financera neoliberal

  4. La tendència creixent a la desterritorialització

Des de la identificació d'aquests quatre agents que es fa al primer capítol analitza l'esborrament d'allò implícita, la fragilitat de la transmissió de la cultura com corpus, la crisi dels imaginaris, els problemes de comunicació sorgits de la hipercodificació, per acabar reflexionant sobre com tot això incideix en els problemes del sexe i la raça, la definició de la identitat a partir del sofriment i un darrer capítol "au bonheur de la norme" on estableix el lligam necessari entre normativitat i autoritarisme. Precisament és en l'àmbit de la sexualitat on es fan més clares les seves tesis: la sexualitat ha esdevingut autònoma envers la cultura doncs el requisit de la igualtat sexual és la deculturació; el consentiment ha de ser explícit perquè no hi ha implícit compartit, hi ha un oblit deliberat de la nostra zona de foscor i per això esdevé obligada la normativització. La tesi final inquietant però digna de ser pensada és que la concurrència dels agents esmentats abans fan que no hi hi hagi universalització sense deculturació.

El llibre no suposa cap gran descobriment però fa una síntesi profitosa de reflexions anteriors i la pròpia mirada aguda de l'autor sobre la realitat, des d'una disciplina massa poc utilitzada per la tasca de comprendre'ns a nosaltres mateixos.

dissabte, 2 d’agost del 2025

Europe, pas Occident


 

Totalment d'acord amb la tesi defensada per Andrea Zhok en aquest article. La distinció que estableix entre Occident i Europa, em sembla no només oportuna, sinó orientadora, doncs expressa clarament el meu sentiment: Vull ser europeu, no vull ser occidental i en el temps que estem vivint l'occidentalitat és un motiu de vergonya, més que no cap altra cosa. No crec que arribi a veure el temps en que la profecia de l'autor es complirà. Tinc pocs dubtes de que més o menys serà com ell diu i l'exemple d'Alemanya és gairebé definitiu; rumiant-s'ho una mica costaria molt de trobar un exemple més adient de nació zombi


divendres, 1 d’agost del 2025

Cinc saxos


 
És un concert de l'any anterior però hi va sonar també aquesta cançó. Hi són tots els saxos llevat del  Sander Theuns. També coincideix el trompeta Martí Casatalago, Els solos són de Koldo Munné i Lola Peñaranda




        En la meva existència actual, juliol i agost són per mi el que abril era per T.S. Elliot; dit altrament, el moment de més activitat dels meus dimonis particulars. Per això, cal gaudir i retenir els moments de felicitat. Dimecres al Jamboree en vaig tenir un d'insospitat. Hi havia comprat entrades per un concert d'Elsa Armengou. Es va suspendre i es va canviar per una altra cosa en la que no m'hi vaig fitxar. El que hi hagué fou un concert dels saxos de la Sant Andreu Jazz Band. N'hi havien cinc: dos alts, dos tenors i un baríton, un noi molt jove, acompanyats de trompeta, bateria, piano i el contrabaix amb Joan Chamorro. La major part del repertori estava relacionat amb Charly Parker però amb uns arranjaments posteriors adaptant-lo al conjunt de cinc saxos fets pel grup Super Sax. La competència i la sensibilitat de tots els músics fou extrema. Cap de les peces va decebre i el millor moment fou la interpretació de Lover Man amb un extraordinari duel del dos saxos alts Koldo Munné i SandertTheuns. Els altres eren Lola Peñaranda i Pere Company al saxo tenor i Bernat Beneavente al saxo baríton,