Sikes, Picot i Claude Rains

 Veig una llarga tarda del període nadalenc Lawrence of Arabia. Impossible expressar en un post breu la meva devoció per aquest film que no podré deixar mai d'admirar. Fa uns anys un projecte que no vaig poder desenvolupar era un llibre sobre Lean (que necessàriament hauria hagut de ser un llibre contra Truffaut). Espero que algun dia l'escriurà algun altre. Deixo avui només aquesta escena que serveix per entendre el que està passant, al pròxim Orient, d'on ve tota aquesta successió d'horror i barbàrie, molt millor que tota la xerrameca sobre la defensa de la civilització occidental, o millor dit, potser deixa del tot clar quin són els valors reals de la civilització occidental. Evidentment, això passa trenta anys abans del camps d'extermini, tot i que com pensava Patocka la guerra era la mateixa o com diu Preve és 1914 i no cap data posterior el nostre punt d'inflexió com a civilització. A més podem veure explicant-ho un actor com Claude Rains, que jo crec mai ha estat prou reconegut. Aquí està immens, tot i que Hawkins, Guinnes, meravellosa sortida d'escena, i O'Toole no són pas un recolzament feble. De fet, el seu personatge en aquesta breu escena a més de donar-nos una clau històrica, ens dóna la clau filosòfica del film, doncs efectivament el problema de Lawrence és que vivint a la mitja veritat no pot distingir la veritat, especialment, la més important per cadascú, la de la seva identitat. No sé, no puc saber, qui va escriure en concret aquesta escena; potser, com era usual, un dels guionistes, l'oficial o l'oficiós, va corregir l'altre. Tots dos Bolt i Wilson foren finíssims.