Coses que fan riure

 

Com que gran part de las meva vida estic esperant alguna cosa que no depèn de mi en un lloc que, si m'ho rumio bé no vull ser-hi, acabo malbaratant molt temps amb la selecció de notícies de Google. El seu algoritme ha determinat que jo tinc un cert interès en la crítica a les manifestacions culturals del masses i l'altre dia vaig veure un article d'una revista ignota on examinava l'humor dels Monty Pyton considerant-lo antiquat i sobre passat pel curs de la història. L'escena que comentava era de la vida de Bryan, en concret el moment de la reunió del front d'alliberament jueu (o potser el front jueu d'alliberament) en el qual el personatge d'Eric Idle manifesta el seu design de ser mare. L'analista veia aquesta escena com exemple de cine superat històricament perquè en el nostre temps ha emergit una sensibilitat superior que ens impedeix riure de la problemàtica de la gent trans. Deixant de banda que crec que no es pot seguir escoltant seriosament ningú que comença una frase dient “com pot passar en el segle XXI que ....” (la vida no és prou llarga per malbaratar-la parlant amb fanàtics religiosos, especialment si a més de ser fanàtics no saben que són religiosos), l'escena que acaba amb l'exclamació final del personatge de John Cleese, després que tots han decidit reivindicar el dret a ser mare encara que no pugui ser mare, que no té úter. Des de la perspectiva progressista dels membres, la tesí implícita sembla ser que l'úter és una construcció,cultural i quan mantenim aquesta tesi això és risible a l'Anglaterra de Thatcher, al temps dels romans o a la Catalunya del procés. El problema del Pyton potser es podia copsar molt clarament al seu país on una certa part del public els refusava per elitistes i és cert que tots ells eren graduats a Oxford i Cambridge i que el seu humor és de manera natural una víctima directa de la destrucció de les humanitats que lenta però implacablement es desenvolupa des de fa,més o menys, cinquanta anys.