Nova etapa

Tornem- hi, ara amb una tercera etapa, després d’una segona molt llarga i gens fructífera, però  expectant de que potser en el futur em quedarà alguna estona per a mi, cosa que ha estat el major problema dels darrers anys.  La tercera etapa s’obre però des d’algunes constatacions clares: fa més de deu anys que no publico res i no tornaré a fer-ho. Ni és versemblant que les meves cabòries interessin gaire a ningú, ni jo penso que tingui res a dir que pugui interessar-li a allò que podem anomenar públic. De fet, constato que el meu divorci amb  el mitjà que m’envolta cada cop és més gran. Les novetats són quan més va, menys novetats i més avorrides. No es pot imaginar res de més tediós que el mon de la diversió constant . La relació amb els meus alumnes és millor que mai. Hi ha una simpatia positiva però amb una consciència molt clara, per part meva almenys, de l’existència d’abismes insalvable. No és un fenomen gaire estrany i es pot dir amb una única, clara i malvolguda paraula, envellir. En tot cas, però, en aquesta ciutat on visc la major part d’obres ja estan fetes i cal trobar altres amenitats i com a mínim escriure ajuda a fer de remei als efectes col·lateral i gens volgut d’haver estat una bona pila d’anys fent un dietari: alleujar la feblesa de la memòria, manifestada en només poder guardar consciència i memòria d’allò que ha estat escrit,  si voleu, una mena de minusvàlia, però ningú em va dir a la facultat de la filosofia que tot allò estigués mancat de contraindicacions.