Estoïcisme

L’estoïcisme fora una altra vessant del naturalisme on la tècnica no és vista en oposició a la naturalesa, sinó  pel contrari com una cosa intrínsecament natural. En aquesta interpretació Hume assumeix la visió mecanicista de la naturalesa, preponderant al seu temps. Ensems, la visió de la naturalesa ara és més nòrdica i calvinista, la naturalesa genera cansament i malaltia i només l’acció ens pot alliberar. La passió predominant en l’home estoic, és la passió per la virtut, fonamentalment, la virtut cívica i és complementària de la il·lusió, al mateix temps natural i falsa, de la participació del Logos humà al logos diví. Finalment,  però atesa que la veritat última de l’estoïcisme és la acceptació d’allò disposat per aquest logos, la veritat de l’estoïcisme en troba també en ser una filosofia de l’acceptació de la limitació.