Escepticisme

L’article sobre l’escepticisme té la mateixa llargària que tots els altes plegats i és l’únic que està escrit en primera persona. El seu punt de partida és el refús de la noció de principi, contradita per la pluralitat que caracteritza la naturalesa, cosa encara més evident, quan l’objecte de la nostra reflexió és la naturalesa humana. L’experiència, però, sempre acaba derrotant qualsevol principi i allò que els venç és la pluralitat i la mutabilitat de la naturalesa. Segurament això és l’element que més clarament marca la diferència entre aquesta posició i les anteriors: el bon escèptic, és el que sap que amb els humans mai no sabem que passarà. En aquest sentit, l’orientació vital depèn de la prudència entesa en un sentit merament instrumental i si hom vol enfrontar-se a la qüestió de la direcció vital filosòficament, l’únic principi plausible és el de la pluralitat causada per l’arrel subjectiva de tota valoració. La consideració teòrica ve recolzada pel tractament efectuat de les passions  i en particular per la seva reflexió sobre la subjectivitat de la bellesa, considerada paral·lelament a la reflexió moderna sobre les qualitats secundàries.

De tot plegat es dedueix que les diferències reals entre els homes consisteixen a la seva capacitat de patir o fruir  i des d’aquí des d’on cal fer-se una concepció de la virtut, la qual no pot consistir sinó en tenir unes determinades disposicions de la ment. El problema és que l’excel·lència en la ment és tan poc freqüent com l’excel·lència en el cos i per això el poder de la filosofia sempre serà necessàriament migrat i a una bona part de la humanitat li és del tot aliena. De fet, fins i tot a una mateixa vida, resulta molt difícil mantenir una determinació d’aquesta mena constant i per això de manera semblant a la que  pensà Montaigne, allò que defineix la relació de l’home amb la veritat és el seu caràcter ondulant. La virtut mai no serà universal. L’educació, però, pot millorar qualsevol i d’aquí neix la utilitat principal de la filosofia, que no es troba pas en les solucions que ofereix, sinó en els hàbits amb els que exercita la ment . La qual cosa però no acaba de servir per poder negar que en general la filosofia és impotent davant de qualsevol afecció. ) i quan en té algun efecte, es refereix tant a les afeccions positives com a les negatives  Des d’aquí  Hume desplega un atac força radical, contra totes les tendències a justificar la filosofia des del seu caràcter de consolació, cosa que per ell només serveix per fer reals, desgràcies hipotètiques. En tot cas, la conclusió que cal extreure és que sembla exagerat pensar que la vida humana és un afer de gaire importància  i que la capacitat de comparació recomanada pels filòsofs només és efectiva després d’una intensa exercitació i quan aquesta no hi és actua més com a remei que com a verí . Cal afegir que allò que fa la situació humana més difícil és que no admet proporcions ni mesures, (això fora la superació del platonisme; la lucidesa que els hi manca) . A la conclusió, l’escepticisme es mostra com la reflexió més subtil sobre la finitud de la vida, perquè és la que es fa des d’una consideració més realista de la ignorància sobre el tot i de la seva contingència essencial .