Epicureisme

Els assaigs de Hume parlen més aviat poc de filosofia. L’excepció són els quatre articles que dedica a figures filosòfiques singulars. Tots estan bastits des de la conclusió del Tractat, la naturalesa, l’instint, determina la vida humana i fins i tot les opcions filosòfiques, però la naturalesa no és uniforme i així queda explicada la pluralitat filosòfica. El primer d’aquests assaigs està dedicat a l’epicureisme que, des del punt de vista de Hume, acaba definint el tarannà més oposat a allò que nosaltres hem vingut a anomenar modernitat. La definició de l’epicureisme és el refús de tota artificialitat i l’essència, per tant, l’ acontentament amb la natura que és allò que pròpiament definiria el plaer. A les seves consideracions, allò oposat a l’epicureisme és la introspecció subjectiva. L’article és una celebració de la immediatesa de la passió, en allò que té com a veu de la naturalesa, i de refús de l’ideal filosòfic de l’autarquia i, en general, de qualsevol mena de fonamentació a la consciència. Com correspon a la manera de fer del XVIII, la reivindicació de la naturalitat troba la seva màxima expressió en la revindicació de la sexualitat. Però atès que és una filosofia, hom no podria definir l’epicureisme humià com un mer abandonar-se al moment. L’element fonamental de gaudí i tranquilitat és la consciència del caràcter temporalment limitat de tot plaer i finalment de l’existència. La saviesa epicúria és, llavors, per Hume una saviesa de la finitud.