El monstre amable

Per indicació del blog de Xavier Massó he estat llegint el llibre e Raffaelle Simone, El monstruo amable, ¿El mundo se vuelve de derechas?.  La resposta al final del llibre és clarament afirmativa. Se n’està tornant i de fet no pot passar un altre cosa. Les causes són ben clares: els errors i el descrèdit de l’esquerra i la generació d’un nou paradigma cultural en el qual els valors tradicionals de l’esquerra apareixen com avorrits i massa complicats (la llista que ofereix Simone d’aquests valors és aquesta: La idea del treball com peculiaritat humana, la pràctica de la solidaritat com factor de cohesió, la lucidesa a l’anàlisi del real, la moderació minimalista del consum, el respecte envers les coses i les persones. Hom pot discutir si efectivament aquests valors són privatius de l’esquerra, en cap cas, el seu caràcter intempestiu). Aquest paradigma cultural el defineix des del conceptes de arxicapitalisme i de nova dreta, perquè els elements més idealistes que definien la pràctica política de la dreta han desaparegut d’aquest paradigma.  Simone no és un teòric polític però el mèrit de la seva obra és endreçar un conjunt d’observacions ben a l’abast i obligades per a gairebé tots els que passem el dia amb adolescents i mantenim el costum de mirar d’enraonar una mica amb ells. Confirma també la impressió que tinc des de la lectura dels magnífics escrits corsaris de la lucidesa excepcional de Passolini, el primer en advertir que la noció central ja no anava a ser la de producció sinó la de consum. La reflexió de Simone es fonamenta molt a l’experiència italiana, és a dir que Berlusconi és un personatge clau del llibre i apunta, tot i que no desenvolupa, qüestions clau mereixedores en elles mateixes d’anàlisis ben acurats: la modificació de la noció de veritat a l’era digital, el progressiu esborrament de les fronteres entre ficció i realitat, el “familisme”, l’equivoca definició de la joventut com a classe social. La conclusió final es pot formular dient que el predomini de la dreta té una fonamentació antropològica i que la direcció cultural de puerilització general en constitueix un reforç gairebé imbatible, fins que la barbàrie estigui molt a prop, si no és massa tard.

Aniversari de Pasolini

La Vanguardia ens explica que avui serà el norantè aniversari de Pier Paolo Pasolini. Poc entusiasta en general de les seves pel·lícules (de la que tinc un record més valuós com a experiència cinematogràfica és de la seva versió de L’Evangeli de Mateu) als darrers anys he anat desenvolupant una creixent admiració per la seva obra escrita i per la coherència i solidesa de les seves posicions morals i polítiques. Els escrits luterans o els escrits corsaris rebel·len un home amb una capacitat extraordinària per sobreposar-se a la tonteria que l’envoltava i una capacitat de predicció notable, doncs va descriure el berlusconisme abans de que pràcticament existís Berlusconi. Mirant amb retrospectiva en té molt mèrit i és molt rara la capacitat de mirar el futur alliberant-se del passat.Si ara fos aquí seria una de les mirades que ens ajudaria a orientar-nos i una de les veus que caldria sentir. I no en tenim pas gaires.