Le silènce et la colère

 Le silènce et la colère és la segona de les novel·les amb les que Pierre Lemaitre ens vol explicar els temps posteriors a la segona guerra mundial, els trenta anys gloriosos. Els protagonistes segueixen sent la família Pelletier dels membres de la qual mai no podem dir que siguin gent d'una sola peça, però tampoc mai desproveïts ni d'humanitat ni d'alguna qualitat que no justifiqui la seva redempció (tot i que caldria discutir molt de la parella formada pel fill gran Jean i la seva esposa Geneviève), a diferència del llibre anterior, quasi tot que ens narra succeïx dins de l'hexàgon però segueix mantenint l'esquema fulletonesc conreat amb una gràcia especial que acaba produint una lectura molt plaent des del meu punt de vista. Tot l'explicat s'esdevé l'any 1952, força tranquil en comparació amb els anys utilitzats per situar les novel·les anteriors, Lemaitre no ens situa doncs en cap gran esdeveniment històric i ens dóna una pinzellada prou interessant de com sortiren novetats que  per la gent de la meva generació ja semblaven de tota la vida: els grans magatzems sense gaire dependents i amb accés lliure a les mercaderies i la premsa deslligada dels partits polítics i compromesa amb un objectiu d'entreteniment. També ens permet una ullada al mon de la boxa amateur molt important en aquell temps al país de Marcel Cerdan (òbviament evocat al llibre). L'entrada de França al progrés i la modernitat ens és explicada amb la crònica de la destrucció d'un poble per fer un gran embassament. La mateixa història que aquí visqueren pobles com Falló o Mequinensa. Aquí hi són els moments menys lleugers del llibre acabant-lo amb el que potser és l'esdeveniment més tràgic narrat als cinc llibres. Personalment, la trama que m'ha interessat més és la protagonitzada per la jove Helena que pren la decisió gens fàcil en aquell moment d'avortar, cosa que li permet creuar-se amb dos figures que Lemaitre descriu amb molta precisió i intenció: la del metge avortista i la de l'inspector del cos de protecció de la família (és a dir de la unitat creada específicament per lluitar contra l'avortament) el qual prosseguia la mateixa tasca que havia efectuat amb el règim de Petain i abans a la tercera república (la que va tenir un govern del Front Popular); en aquesta qüestió concreta tot coincidien.

Fail again, fail better?

 

Als darrers anys he participat a alguns actes en favor del professorat i de vegades (a l'aula magna amb Cambray) m'ho he passat molt bé. Només em sap greu pensar que estàvem fent trenta anys tard. El que fa trenta anys era obvi ho segueix sent ara i en exactament els mateixos termes, però una miqueta menys perquè ja tenim quasi trenta promocions d'Eso. La veritat és que fa trenta anys es va intentar efectivament fer aguna cosa i molts professors ho veien clar, però una part important, els que estaven sobre els cinquanta anys, després de donar-te la raó et deia que el que els interessava era la seva jubilació. Exactament el mateix que constantment em deien els companys actuals quan feia visites als centres en els últims anys.

La Calòrica i el problema de l'esquerra (catalana i de tot arreu)

 

    L'altre dia en una entrada de Facebook Andreu Navarra es preguntava quan l'esquerra catalana va deixar de ser esquerra. Jo vaig pensar de seguida que, en la seva major part, de fet no ho havia estat mai. Cal recordar que possiblement aquest és l'únic país on el partit comunista es va fundar amb la intenció d'aturar una revolució; el partit comunista pel que va passar quasi tota la generació dels que em van precedir tot i que alguns se'n van sortir dient coses com "ara se'ns apunten els fills de les porteres" (no m'ho invento, aquesta frase fou dita literalment per un filòsof considerat després com a important)

    Hi ha possiblement llibres ben bons sobre la qüestió però una aproximació suficient, clara i contundent es pot trobar al capítol cinquè de la sèrie de la que parlava ahir, en el discurs de la Bego personatge interpretat per Julia Truyol, quan s'enfronta als altres pares gent commoguda per tots els "ismes" que marca el temps, adversaris del racisme, el masclisme, la homofobia, el negacionisme climàtic però als quals pel contrari el "classisme" no els hi treu gens la son. De fet, no només no els treu la son, sinó que en la seva manera de defensar els seus principis són intensament classistes perquè els que pensen altrament són necessàriament inferiors o, perquè pertanyen a classes amb menys renda, els "deplorables" dels que parlava Hillary Clinton o, si no són pobres, inferiors intel·lectualment (i recordem el que ens ha ensenyat Piketty, l'esquerra a la pràctica ha esdevingut el partit d'unes elits, jo diré, acadèmiques perquè intel·lectuals ben bé no són)

Sala Polivalent

  

  Sala polivalent és el nom de la sèrie que La Calòrica ha fet per TV3 i pel moment es pot veure a l'app de 3cat. És un format prou original perquè són sis episodis de només vint minuts que transcorren en una sala polivalent d'un centre cívic d'aquestes que serveixen igual tant per fer teatre com per fer un curs de cuina. A aquesta pàgina teniu un resum de cadascun dels capítols. Jo m'ho he passat molt bé veient-la i la recomano per dos motius. En primer lloc, perquè els cinc actors de la calòrica es mostren en plena forma i la sèrie dóna testimoni del seu gran talent escènic i de la seva facilitat per a la parodia. La segona raó està als guions escrits per Joan Yago i Israel Solà, que em sembla balancegen molt bé la tragèdia i la comèdia. Certament els personatges fan riure però allò que ells viuen no és gens risible, ni ells semblen tenir la capacitat de veure el que és risible, cosa que en quasi tots els casos significaria prendre una mica de consciència de la distància entre els seus principis i la realitat