La crítica de la raó pura en català

                En principi, jo no vull comprar gaire més llibres. Però segueixo comprant, sempre trobant alguna mena de justificació. El de més amunt el vaig comprar la passada diada de Sant Jordi. No cal dir que ho vaig fer perquè em sentia del tot obligat. L'obligació és òbvia, però no quin és el seu origen. Aquest en cap cas té gaire a veure amb la glòria de la cultura catalana No penso com Joan Burdeus a Núvol que aquesta traducció arribi amb tres cent anys de retard (fa tres cent anys érem al 1724, any del naixement de Kant, una traducció de la KrV aquell any hagués estat del tot prematura). Tot això de la il·lustració no té gaire a veure amb nosaltres i no parlem del pensament crític. A poc que badi la gent de les edicions de la UB, el destí d'aquesta traducció podria ser el mateix que el d'un altre obra cabdal del pensament modern, la hegeliana Fenomenologia de l'esperit ara introbable i possiblement descatalogada (el fons d'aquella col·lecció feu de torna en una operacio destinada a salvar el diari avui, molt més important per la cultura universal que Kant i Hegel junts)

        L'obligatorietat ve d'un altre lloc i té a veure amb allò que expliquen gents com Jünger o Graves quan parlen del seu record de la guerra. Al final, ningú no lluita per collonades com banderes, sinó per solidaritat amb el tipus que es juga la pell al teu costat. Que la batalla de la llengua, en general i en el cas concret de la filosofia molt més,  estigui perduda no és motiu per admirar menys les persones que han fet possible aquesta traducció: en Josep Montserrat, mantenidor amb poc ajut de la SCF des de fa molts anys, en Salvi Turró, protagonista d'una carrera docent exemplar ja des del temps que el vaig conèixer no com a professor de la Universitat, sinó de l`'Institut Joan Salvat Papasseit i sobretot el traductor, en Miquel Monserrat, que ha emprat set anys de la seva vida en una tasca extremadament difícil i que malauradament em penso que, estan com estem, molta gent no és ni capaç de concebre.

 

Els criminals

        Al TNC està representant-se els criminals de Bruckner. No he trobat massa informació sobre l'autor que fou un dels noms importants de l'escena alemanya del temps de la República de Weimar i fundador del Renaissance Theater de Berlin. L'obra està estructurada en tres actes. A la primera veiem, amb una disposició escènica que recordà els decorats utilitzats per Jerry Lewis a His ladies man o si ho preferiu una casa de nines, veiem la vida d'una sèrie de personatges diguem-ne normals però que acaben cometent una sèrie de crims: dos assassinats, una estafa i un perjuri. La segona part ambientada en el tribunal veiem els judicis desenvolupats sobre aquests crims. la tercera part s'esdevé en un cabaret, el lloc més associat a la República de Weimar, on sabem alguna cosa de la sort dels personatges i s'escenifica l'esfondrament d'aquella societat.

            L'obra es pot veure a la sala gran del TNC, cosa que vol dir una producció de gran format. Les coses que hi ha a aquesta mena de produccions estan entre les més satisfactòries de l'espectacle: l'escenografia i els decorats, un grup de música actuant en directe, un grup d'actors nombrós on destaquen els tres actors protagonistes: Lluís Soler, Maria Rodríguez Soto i Joan Carreras, que gaudeix d'un moment estel·lar al tercer acte quan canta i balla (la cançó és al clip de més amunt). Tanmateix jo no vaig veure la reflexió de la que parlava el programa. En general, el text no em va acabar de fer el pes i no trobo especialment original la crítica que fa a la Justícia considerada massa abstracta i formal i per tant incapaç de valorar les realitats concretes de la vida humana. De fet, és una versió lliure on el director ha decidit incloure text d'un treball posterior, Les races, una obra obertament antifeixista de l'any 1933, cosa que possiblement no ajudi a fer més clara la seva proposta.  En el context de la Catalunya actual a més criticar la judicatura com injusta, és, com a tot arreu, una acte de sana rebel.lió contra el poder, però també un acte de conformitat amb el poder.

 

Les Memòries de Josep Maria de Segarra

 

        Llegeixo les memòries de J. Mª de Segarra. He anat llegint des de fa molts anys Josep Pla, però només des de la jubilació he llegit coses del que passa per ser l'altre gran prosista català del segle anterior. Suposo que des d'un punt de vista general no és forassenyat dir que Segarra és millor escriptor. Conreà generes que Pla no treballà mai com el teatre i la poesia. La seva novel·la és certament millor que la que escrigué Pla i en general si els resultats són sovint excel·lents en tots dos casos, hom pot hipotetitzar més talent natural en Segarra compensat per més treball en Pla. Pla de fet, feu només una única cosa, la crònica personal; fins i tot quan intentà fer d'assagista i historiador, la seva personalitat és tan forta que sempre acaba aflorant. Les memòries de Segarra, tot i que el genere de les memòries semblaria autoritzar a fer el mateix que Pla, ens situen en un terreny del tot oposat, Segarra és capaç de prendre distàncies sobre la seva pròpia biografia i de fet assoleix explicar la seva vida, sense parlar gaire, el més mínim possible, de si mateix.

        Tanmateix ens explica moltes coses, dos volums de lletra molt petita de l'antiga col·lecció de les millors obres de la literatura catalana. Amb tot això, només arriba als seus primers vint i cinc anys de vida, un període que en moltes vides no té gaire interès (això seria el meu cas, tot i que malauradament els anys posteriors no milloren gaire). Segarra pertanyia a la petita noblesa, cosa que respecte als plebeus, normalment amb poca memòria més enllà de la generació dels avis, li donava l'avantatge d'una ampla informació sobre els ancestres. Segarra la tenia i ens l'explica, però la meva conclusió és que no eren gaire interessants, tot i que potser sí reveladora de la mentalitat dels país. Durant segles els Segarra van fer bàsicament dues coses: buscar pubilles que permetessin eixamplar el patrimoni familiar i després viure de les rendes d'aquest patrimoni. La part dels Castellarnau, la família de la mare, he de reconèixer que me l'he saltada. La millor part del llibre pel meu gust és la dedicada a la infància de l'autor, en la qual posa el millor d'ell mateix per donar vida a una Barcelona que jo no existeix (en el sentit més literal del terme, la casa dels Segarra estava al carrer Mercaders a la part que fou demolida per fer la via Laietana). Després Segarra es centra en el seus inicis en el món de la poesia mentre feia la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona primer i després a Madrid on feu els estudis requerits per accedir al cos diplomàtic, tot i que finalment no ingressà a la carrera diplomàtica. Dir que Segarra va conèixer tots els que llavors eren algú en el mon literari i que ho anaven a ser en les dècades següents és agosarat però poc li va faltar. De fet, aquesta part m'ha resultat una mica fatigosa amb la impressió d'estar llegint un molt ben escrit Who is Who de la literatura castellana i catalana. Possiblement el passatge més divertit del llibre és que s'esdevé a Barbastro quan Segarra (el qual completant el pas del seu pare del carlisme al catalanisme, era militant de les joventuts de la Lliga) fou enviat per Cambó per auxiliar i orientar al candidat de l'Espanya gran (és a dir proveir-lo de fons per a l'adquisició de vots). El candidat no va obtenir l'acta de diputat, com tots els altres candidats auspiciats per Cambó, perè la narració és ben interessant. També val del tot la pena, la descripció de les pensiona i cases de dispeses on es va hostatjar els dos anys viscuts a Madrid

Alguna cosa més sobre el Fedó

 

            La complexitat d'un diàleg platònic és infinita però no per això podem deixar de pensar que el diàleg té un centre, un nucli cap el que apunta la seva intenció. En el cas de Fedó, em sembla que allò fonamental és la definició de la filosofia com aprendre a estar mort i practica de la mort. En el centre del diàleg es fa l'explicitació d'aquest punt. Potser això està molt influït per les meves opcions, però jo veig molt més a prop el que està dient Sòcrates de la religiositat oriental, allò promès al filòsof és la sortida del cicle de les reencarnacions, que no pas la promesa cristiana. En el Fedó es pot parlar de la immortalitat l'anima però res semblaria més contradictori que pensar Sòcrates aspirant a alguna mena de vida eterna. Hom ha parlat molt de l'ascetisme inherent al Fedó, però per les mateixes raons podem considerar al diàleg com oposat a l'ascetisme, almenys a l'ascetisme que no és instrumental sinó un fi en ell mateix, el qual acaba sent una altra forma de cura del cos. Per entendre'ns l'ascetisme exercit per molts en el nostre temps i que acaba conduint a l'Anorexia. Finalment si cal defugir, com jo havia fet, centrar-se massa en el diàleg amb la sofistica tampoc en podem prescindir plenament de la qüestió, perquè aprendre a estar mort pot voler dir tant com es pugui matar el nostre jo social, l'única manera en la que podem discutir més preocupats per la veritat que no pas per guanyar la discussió.

The Devil's Doorway

  Veig The Devil's Doorway per suggeriment de Marc Rosmini, el qual destacava el fet que el 1950 es fes un film molt més honest sobre la qüestió índia que el molt aclamat, però decididament mediocre, dancing with volves de Kevin Costner on mai s'assoleix expressar el punt de vista indi, malgrat que Costner feu sense cap mena de dubte una recerca antropològica molt complerta. Guy Trosper, el guionista d'aquest film, i Anthonny Man possiblement no es varen documentar tant, però sabien molt més, tenien prou ofici, de  com fer una historia creïble. Per la nostra sensibilitat pot resultar xocant veure Robert Taylor fent d'indi, però és molt demostratiu de l'habilitat de Mann com es va variant l'aspecte del personatge: mentre que a la primera escena hom no podria distingir-lo dels altres blancs, a les progressives aparicions, quan la seva situació i la dels seus progressivament empitjora, apareix cada vegada com més indi. Com assenyala el meu germà que la va veure amb mí, resulta sorprenent el compromís dels narradors que fa impossible cap mena de final feliç. Com film antiracista, el treball de Mann és encara del tot efectiu. Per qualsevol persona decent és un escàndol que un home pugui combatre, guanyant la medalla d'or del congrés, i se li negui la condició de ciutadà. L'experiència de Lance és molt semblant a la viscuda pel personatge indi de l'eastwoodiana flags of our fathers. Amercica havia canviat poc entre el final de la guerra civil i de de la segona guerra mundial, cosa que potser confirma la demolidora afirmació de Todd, segons el qual el racisme és un component necessari i estructural de la societat americana.

Engrunes de Metafísica

 

    Fent cas a Descartes he dedicat poques hores de la meva vida a fer metafísica. En part perquè crec que les raons seves són valides, però també perquè molt de temps he viscut esclafat pel comerç ordinari de les coses. Ara no sé si tendré la capacitat però podria tenir-ne el temps i em sembla que la idea més important a defensar seria l'assumpció de què la relació precedeix la substància, en el sentit en què la substància mateixa és una mena de relació o que el ser ha de pensar-se més com a relació que com a substància. Aquest és un resultat prefigurat i, vés a saber si enunciat, a les reflexions de Hegel i Nietzsche. Aquesta idea hauria de ser bàsica per pensar bé com queda determinada la realitat des de la física quàntica i per superar teories essencialment errònies com la del contracte social a la filosofia política o totes les teories ètiques definibles com teories de l'egoisme, de les quals la més important i decisiva en el nostre temps és l'utilitarisme. De fet, és una noció clau per poder bastir algun dia una filosofia veritablement universal perquè la fixació a la substància té molt de dèria occidental

De piscines i oligarques

 

            Segueixo amb relatiu interès les notícies que van anar sortint la setmana passada sobre el permís del govern per deixar omplir les piscines privades si es fan servir de refugi climàtic, idca redundant perquè les piscines sempre són un refugi climàtic pels que les poden utilitzar. En el fons hi ha evidentment la necessitat d'Esquerra de mirar de fer alguna cosa per alleujar la sequera i no emprenyar els que manen, cosa que seria molt poc catalana. Anava a dir als oligarques, però suposo que això estaria malament dit. Una de les coses que he aprés els darrers anys és que, com passa sovint, estava equivocat. Jo creia que oligarca era una paraula grega, però deu de de ser una paraula russa, perquè tots els oligarques estan allà i nosaltres, els països democràtics, d'això no en tenim.

I hired a contract killer

 

        Una de les coses que no he fet bé a la meva vida és haver deixat de seguit o no haver-me interessat per la carrera d`Aki Karismauki, del que no havia vist res fins a aquest any de 2024 que no sembla vagi a ser de gràcia. Afortunadament és de les que tenen més esmena i així vaig començar aquest mes veient Ariel (al Zumzeig amb el meu germà que explica com la va veure, aquí) i ahir vaig trobar a Movistar I hired a Contract Killer. Sí Ariel es pot entendre com una reformulació de High Sierra, amb uns protagonistes ben diferents de Humphrey Bogart i Ida Lupino, aquest darrer film sintetitza referències bàsicament franceses en una trama situada a la ciutat de Londres, un Londres del tot reconeixible tot i que no surti cap dels seus llocs emblemàtics.

                El protagonista de I hired a contract Killer és un oficinista anomenat Henri Boulanger, acomiadat del seu lloc de treball a una mena d'agència governamental després de quinze anys de servei. Són temps de privatització i decideixen començar pels estrangers. Henri és un home sense cap mena de vincle social ni capacitat d'establir-ne. Decideix suïcidar-se però és massa maldestre i pensa que farà més via contractant un assassí a sou. Contacta una organització a un local de l'East end, on li expliquen que subcontractaren el treball. Mentre espera la consumació dels seus dies coneix una atractiva venedora ambulant que li correspon, però quan intenta anular la seva comenda, es troba que el local ha estat demolit i que no té mitjà d'aturar el seu ja no desitjat assassinat.

            Henri és Jean Pierre Leaud una figura llegendaria que tanmateix no era un actor excepcional, els seus recursos es veien encara més limitats pel fet d'haver de parlar en anglès. Tanmateix, això no és un obstacle per un seguidor de Robert Bresson, un director que renuncià a treballar amb actors perquè ell volia models, (és a dir, gent que no expressi res i que siguin purament mitjans per què el director expressi amb la càmera). La presència de Leaud ens fa pensar a François Truffaut, perquè no és impossible imaginar-se Boulanger com un alter ego d'Antoine Doinel, en canvi, la figura del seu perseguidor, subccontractat per matar-lo, interpretada per Kenneth Colley està modelada a la manera dels herois de Melville. Hi ha però altres referències a films com the appartement, amb el que comparteix la presentació del personatge tot i que Boulanger és molt menys loquaç que Baxter o City Ligths, una altra comèdia que gira, en part, entorn de les pretensions de suïcidi d'un dels personatges.

                Tota aquesta relació no és contingent. Kaurismaki sembla conscient que ja ens han estat explicades moltes històries, hem vist moltes pel·lícules i que, per tant, podem pressuposar molt, per això, el tret més fonamental del seu estil és l'ús continuïtat d'el·lipses que donen al seu treball una gran eficàcia narrativa. Així no hi ha mai escenes explicatives ni justificadores, els personatges fan el que han de fer ja sigui enamorar-se, robar un banc, matar algú, seguint el principi enunciat per Poiccard en a bout de souffle, els enamorats estimen, els traïdors traeixen i així. De fet, el film podria ser mut perquè el diàleg és mínim, i Karismaki té prou amb els escenaris per definir els seus personatges. Malgrat això algunes sentencies fan un gran efecte, com el moment en què volent fugir els protagonistes de UK a Boulanger li sap greu que la noia deixi el seu país, de fet tampoc veiem que tingui relació amb ningú, i ella clou la qüestió dient que la classe obrera no té patria. A més de Leaud és ressenyable la presència en un paper episòdic d'una altra figura històrica del cine, i la canço, francesa: Serge Reggiani i la presència de Joe Strummer en l'escena del clip de més amunt.

De la ciència i de la ingenuïtat

 

        El Ramon m'envia aquest video i jo el poso aquí per conservar-lo i com a il·lustració d'un error que he comés durant molt de temps: pensar que la degradació de les institucions universitàries on em vaig educar i fins i tot treballar una mica, era contingent, casual o estava determinada a les facultats de lletres per les seva pròpia constitució. A la pel·lícula que comentava ahir, Marcelo diu en un cert moment que ell no és un filòsof sinó un professor de filosofia, (penso que molts hem dit coses semblants alguna vegada) és a dir que allò que és, és molt lluny del que hauria de ser. El testimoni del video ens mostra que qualsevol professor universitari està tan lluny de la ciència, com Marcelo o jo mateix podem estar allunyats de la filosofia. La universitat ja no té res a veure amb la producció del coneixement. Ja és obertament allò que Marcelo explicava als seus alumnes de la universitat seguint Rousseau, una eina de dominació del poder que ara és el financer. Res de tot això no és nou i evidentment té molt a veure amb allò que explica Todd: el fracàs generalitzat de tots els paisos occidentals en la universalització dels ensenyaments superiors.

Puan

 

Puan és el nom d'una petita ciutat prop de Buenos Aires i també del carrer d'aquesta ciutat on des fa unes dècades està situada la facultat de Filosofia i lletres, per això és també el títol del la comèdia presentada al festival de San Sebastian de l'any passat de Maria Alche i Benjamin Naishat. No en sabia gaire i vaig a veure-la per la ressenya que trobo al bloc de l'amic Joan Nonell. El centre del film és la competició entre dos professors que opten a la mateixa catedra. Jo he viscut de lluny i també en primera persona una competició com les reflectides a la pel·lícula, però no l'havia vist mai sobre una pantalla. La que surt aquí no és ni més ni menys indigna que que les que he viscut o presenciat. Al capdavall, la comparació més exacte seria la de dos equips que juguen i després l'arbitre decideix quin joc s'ha practicat i, per tant, quin és el guanyador. (o per dir-ho amb les paraules d'un antic professor meu que no era famós però que compartia nom amb un actor famós. hemos de partir de la base de que en una oposición, ninguno es mejor que otro) Com assenyala el Joan, un altre tema fonamental del film és de la difusió del discurs filosòfic. Al film veiem quatre modalitats diferents i cap convida especialment a l'optimisme.

El film es centra en la figura sobretot d'un dels professors Marcelo, molt ben interpretat per Marcelo Subieto. És un professor del tot lliurat a la tasca docent amb una personalitat introvertida i pare de família, mentre que el seu rival i contrapunt Rafael Sujarchuk és un home extravertit, parella d'una actriu de moda, molt més interessat en fer contactes internacionals, i redactar papers, favorable a la innovació, amb independència del seu contingut. La contraposició està ben establerta i respon a tipologies fàcils de trobar en la professió. En comparació a Sujarchuck, Marcelo és un perdedor i, com a mínim en el meu cas, Marcelo resulta molt més simpàtic i proper, però això no amaga la seva dimensió indubtablement ridícula. La pel·lícula està evidentment pensada i realitzada abans de l'arribada de Milei al poder, però és difícil veure tota la part final sense pensar en aquesta figura i el que pot suposar a l'hemisferi sud i més enllà. Possiblement la filosofia institucionalitzada mai no ha tingut cap altre funció real que la de coartada i tot apunta a que anem cap a un món, en el que ja no caldran coartades

Una historia de l'humor jueu

 

        He llegit els darrers dies El Humor judío. Una historia seria de Jeremy Dauber que va publicar Alcantilado l'any passat, amb la cura que distingeix els productes d'aquesta editorial. Ho he anat llegint en bona mesura a l'hospital mentre feia companyia a la meva mare. Com que de la informació més essencial va parlar el meu germà fa un any, aquí, jo donaré una impressió més subjectiva. M'he sentit relativament decebut amb el llibre, que essencialment és un treball acadèmic (amb les obligades notes a peu de pàgina), centrat sobretot a la literatura yiddish, i en el qual les referències als grans humoristes jueus americans, popularitzats per la cinematografia, fan una mica un paper d'esquer. He llegit el llibre des de la certa incomoditat que em provoca el no saber ben bé a hores d'ara que vol dir ser jueu. L'autor sembla, l'enquesta final citada pel meu germà és clara a aquest respecte compartir aquesta perplexitat. En tot cas el llibre pot ser una lectura profitosa per què té una reflexió ben treballada sobre l'humor i també perquè els exemples utilitzats componen una col·lecció d'acudits francament antològica.

        Des de la meva perspectiva, el llibre fa molta referència a figures com Woody Allen, Mel Brooks o els germans Marx, però en general no es fa una anàlisi del seu treball sinó que són utilitzats com exemples de les tesis de l'autor. Així en el cas d'Allan Stewart Könisberg es mostra la dimensió enginyosa de l'humor jueu i Mel Brooks il·lustra perfectament la inclinació jueva per l'obscenitat. Més interessant són les reflexions sobre els germans Marx, dels quals es parla molt al capítol sobre la identitat jueva i la importància de l'autoamagament a l'humor jueu: la figura de Groucho és interpretat com la del jueu que vol mostrar-se amb relatiu èxit com assimilat (remarquem que a l'Amèrica dels vint en molts àmbits jueu i alemany eren termes sinònims) però és molt més divertida i alliçonadora la figura de Chico que no és tant un italià, com algú que vol passar per italià (i que per tant és possiblement en realitat "menys" que un italià). Em va estranyar d'entrada que el llibre parli molt poc del que, cinematogràficament si més no, és el comic jueu més important del segle anterior Jerry Lewis, nascut Joseph Levitch, (deixem de banda Chaplin que sembla ser que no era d'origen jueu com moltes vegades s'ha dit, sinó gitano).. Només hi ha una referència a The Nutty professor, que és qualificada com una història típicament jueva (cosa indubtable). Una raó podria ser cultural, Lewis composà un personatge on no hi havia lloc per a l'etnicitat, una figura molt americana, però potser la raó de mes pes, és que l'análisi de Dauber és essencialment filològic, allò que li interessa realment és la literatura, i Lewis ha estat l'humorista més visual de la història al menys des de que el cinema deixà de ser mut. Potser això hagués variat si Lewis hagués mostrat el film que va fer sobre l'holocaust, però que no només no va exhibir, sinó que va destruir per complet físicament

A time to love, a time to die

 

        A time to love, a time to die és la penúltima pel·lícula de Douglas Sirk, filmada abans de la que possiblement és la seva obra mestra, Imitation to life (pocs directors han acabat la seva carrera fent la seva millor obra) A time to love, a time to die es desenvolupa a l'Alemanya del 1944 i explica la història d'un jove soldat que torna a casa amb un permís de tres setmanes. Quan arriba la seva casa ha desaparegut no sap res de la seva família i coneix una jove que viu sola perquè el seu pare ha estat detingut per la Gestapo. S'enamoren, es casen i ell ha de tornar al front oriental on és abatut per un guerriller rus, al qual acabava de salvar la vida impedint la seva execució sumaria. El pla final on el soldat moribund vol retenir infructuosament la carta, en la que li comuniquen que aviat serà pare, mentre aquesta és arrossegada per la corrent d'un rierol és un dels grans moment del cine de Sirk.

            El primer projecte estava pensat per què el soldat fos Paul Newman. Això no va ser possible i la Universal va triar per una cara nova, la de John Gavin. Gavin era pitjor actor que Newman però això no fou un problema per Sirk que volia un protagonista que no fos excessivament brillant, simplement un home educat per obeir però amb el seu desig de viure intacte. (de fet, Sirk podria treballar si tenia sort amb bons actors, però aprofitava igualment bé actors més mediocres) Com a protagonista femenina trià una actriu amb més ofici, però desconeguda fora d'Alemanya on si era una estrella, la suïssa Liselotte Pulver, perfecte en el seu paper d'una jove que ja no pot ser ingènua i és debat entre la por i les seves ganes de viure. Curiosament Pulver treballà en un altre pel·lícula americana del periode, One, two, three, fent un registre del tot diferent: el de la secretaria alemanya amb la que el personatge de Cagney vol repassar el Umlaut i que acabarà formant part de la negociació amb els soviètics.

            El film fou una producció important de la Universal. Es basà en una novel·la dels llavors molt prestigiós Erich Maria Remarque, el qual feu el guió i treballà també com a actor. La música era Miklos Rosza llavors en un moment àlgid de la seva carrera. No dóna però els diners que volia la Universal i a més tingué una acollida problemàtica a molts llocs; fou prohibit a la Unió Soviètica, també a Israel i disgustà profundament molt alemanys que pensaven que un exiliat com Sirk no tenia dret a parlar del drama alemany després d'haver abandonat el seu poble. És evident que Sirk podria haver adduït, com feu Wilder, que l'exili no fou una idea seva sinó de Hitler. Godard, encara crític de Cahiers, (França fou un dels països on el film va agradar més) el defensà dient que mai no havia vist una representació de l'Alemanya en guerra tan autèntica. Penso que no anava errat. El caràcter antinazi del film és evident. Sirk de fet pensava que era massa antinazi i que si hagués pogut el refaria de manera més subtil. Però penso que més enllà del marc històric i polític, allò més valuós es com es reflecteix la lluita d'aquesta parella per sobreposar-se a la misèria imposada per la gran Història, de manera prou efectiva per què ens adonem de la nostra petitesa, que és també la nostra grandesa.

Dues consideracions molt personals sobre el Fedó

 

        Vaig assistint des de febrer al seminari que els platònics dediquen al Fedó. Segueixo com puc perquè ara ja sembla un fet que mai no em faré amb el grec i sovint les discussions giren entorn de termes molt concrets. El seminari compta amb la presència de David Ebrey, autor d'una molt treballada monografia sobre el Fedó, (Plato´s Phaedo, Forms, Death and the philosophical Life) publicada a Cambridge, que vaig llegint també mentre es desenvolupa el seminari. Potser al final m'agradarà dir alguna cosa del llibre i el seminari, però avui toca només fer dos constatacions subjectives i personals sobre el s'està esdevenint.

        La primera és la constatació d'una petita decepció. Tot recapitulant no he fet masses coses a la vida i hagués valgut la pena fer-les bé. Això no es compleix en el cas del Fedó. Vaig treballar aquest diàleg quan explicava Plató a la Ramon Llull, (és cert però que allò treballat no ho vaig exposar al curs per allò que sempre ens passa als professors: se'ns acaba, o no calculem bé, el temps). La meva lectura de llavors estigué mancada per no haver fet prou atenció a un detall crucial del context: és l'únic diàleg en el qual Sòcrates discuteix amb gent que es qualifiquen a si mateixos com filòsofs. És una situació comunicativa del tot diferent i les les "claus de lectura" utilitzades als diàlegs protagonitzats pels sofistes no es poden aplicar d'igual manera. Certament això implica haver de pensar si aquest qualificatiu de filòsofs és enraonat o té el mateix sentit que aplicat a Sòcrates. El treball d'Ebrey em resulta molt revelador, perquè jo he estat quaranta anys despatxant els presocràtics amb el que vaig aprendre a la facultat, el Kirk & Raven, i sembla que ara sabem algunes coses més i per tant la imatge que tenim d'aquest corrent presenta variacions significatives.

        La segona constatació és que a més de les dificultats inherents a qualsevol diàleg platònic, el Fedó em planteja una certa dificultat emocional. Mentre que generalment em sembla combregar amb el que podrien ser les intencions platòniques, especialment el fet de ser víctima del pseudo-saber com ho hem estat molt radicalment els fills del nostre temps, l''enunciat literal d'allò defensat aquí per Sòcrates em causa terror: no tinc cap aspiració, ni desig d'immortalitat. Tampoc és que tingui cap mena de presa per morir-me, però vull pensar que aquest final quan arribi serà definitiu. Puc suportar-me a mi mateix unes quantes dècades potser, però em resulta insuportable pensar que he d'aguantar-me tota l'eternitat. Hom podria objectar que aquest tema no és exactament el tema del diàleg: la immortalitat de l'ànima no sembla identificable amb la noció de jo o consciència personal, especialment si ens atenem al tercer argument socràtic i la distinció entre l'àmbit de les formes i les coses, de l'invisible i el visible. Allò que identifiquem amb la nostra consciència no té res de la immutabilitat i permanència atribuïda a les formes. Tanmateix, potser perquè les tradicions tenen un pes o perquè la immortalitat de la que es parla en el diàleg al capdavall és la d'una figura concreta el mateix Sòcrates, la sensació d'incomoditat persisteix i crea la dificultat d'estar llegint un text, volent que l'autor no tingui raó,

Orgia: Pasolini al Liceu

        Al Liceu es representa l'opera Orgia basada en una obra de teatre de Pier Paolo Pasolini, musicada per Hector Parra i amb direcció teatral de Calixto Bieto. Pasolini escrigué una sèrie d'obres de teatre, diria que tot el seu teatre, a mitjans de la decada dels seixanta, en el temps comprés la filmació de Il Vangelo sacondo Matteo i Edipo re. Havia tingut problemes de salut i dedicà molt del temps lliurat per la malaltia a la lectura dels Diàlegs de Plató, cosa que és probablement una molt bona pista per pensar les seves intencions, penso, sobre tot en el fet que Plató semprè està, quasi del tot fora, a l'escena dels seus diàlegs. Orgia és una obra amb tres personatges. Un matrimoni burgés i una prostituta que apareix al final. L'obra comença amb una introducció que la defineix com un flash-back, apareix el protagonista, penjat i vestit de dona, acaba donar-se mort i vol explicar la història d'un home que ha sabut fer un bon ús de la mort i que ara ens podrà divertir.. Després venen sis quadres on es explica la història de la relació amb la seva parella: la descripció d'una relació sado-masoquista que inclou l'extermini dels fills i el reconeixement final pel marit d'una homosexualitat no assumida. Estem, doncs, en el terreny del treball més lúcidament radical de Pasolini, el seu Saló, de la qual aquesta obra és una mena de variació; totes dues dues ens parlen del mateix: dels monstres engendrats per una cultura d'absolutització del jo, que pot tenir com a expressions el totalitarisme groller del feixisme de la república de Mussolini o el més subtil del consumisme contemporanis, com és ara el cas.

        Jo no sóc gaire d'òpera pel que la meva valoració ha de ser molt limitada. Em va agradar la musica de Hèctor Parra, ben adequada a l'acció i amb personalitat pròpia. Vaig trobar intel·ligent i elegant la posada en escena de Bieto: una habitació plena d'objectes, d'aquests que ens deixem la vida per adquirir-los i un joc discret però efectiu amb la il·luminació per distingir els sis quadres que componen l'obra. El seu treball no era gens fàcil perquè originalment il Teatro della parola, era un teatre basat a defugir tant com es pugui l'activitat escènica. El públic aplaudí molt al final, però els comentaris que vaig sentir no eren tant favorables. Una senyora va dir que no havia disfrutat (sic) gens. Em vaig sentir una mica inquiet doncs o bé no tenia gaire idea de qui era Pasolini (cosa que tot plegat deu ser normal) o el seu concepte de "disfrutar" fa una mica de por.

 

Los tres entierros de Melquiades Estrada

 

        Vaig llegint un llibre anomenat Méditations westernsophiques, escrit per un professor francès de filosofia Marc Rosmini, amb interès, perquè parla conjuntament de dos dels objectes que més m'han interessat: la meditació metafísica i el western, però poc a poc, perquè he de trobar temps per reveure els films proposats per l'autor. Un d'ells és el debut com a director de Tommy Lee Jones, the three burials of Melquiades Estrada, que havia vist a Londres quan es va estrenar fa quasi vint anys. El film de Jones, com per exemple Comancheria, és un western contemporani, passa en els temps de la presidència de Bush fill, però té com a nucli dos dels temes bàsics del gènere: la distinció entre justícia i revenja, i la necessitat del respecte al manteniment de la paraula donada.

        El primer tema és certament molt trillat però Jones li donà una mirada nova. L'autor de la mort de Melquiades, el guardia fronterer Norton, és certament un tipus menyspreable, masclista i racista fins a un punt que no podria suportar el militant més radical de Vox. però des d'un punt de vista objectiu la mort tingué molt d'accidental i en cap cas podria justificar els patiments que el justicier Perkins, interpretat pel propi Jones, li infligeix. El tema de la paraula donada és fonamental doncs constitueix el motor de l'acció de Perkins. Jo penso, que aquesta qüestió, un cop Déu ha mort, és el tema de l'amistat, seguint la lúcida reflexió de Pyke a The Wild Bunch, allò important no es donar la paraula sinó a qui se li dóna la paraula. La resolució del film aquí acaba tenint un caràcter paradoxal, perquè sabem que la narració que Melquiades feu de la seva vida  té molt de falsa o inventada; possiblement allò que Perkins creia saber de Melquides és fals. Això en el fons no li afecta gaire. Aquesta indiferència és en el fons coherent i jo la faria meva. Ja he parlat aquí del llibre de Carruthers i estic convençut de la veritat de la seva tesi: som opacs a nosaltres mateixos. El corol·lari d'aquesta proposició és que evidentment tampoc hem de tenir la supèrbia de pensar que coneixem els nostres amics, cosa que tampoc és important, allò que estimem en ells quasi sempre és un ideal. No hi veig aquí beneficis de cap mena de la desmitificació. Res no deixa de ser inventat i aquesta invenció és de les millors.

            Hi ha una direcció de lectura del film que Rosmini no fa, però que jo no puc deixar de fer. Un dels temes essencials del western gira entorn a la inevitabilitat del progrés. El western més important mai rodat des d'aquest punt de vista és Liberty Valance amb una mirada molt ambivalent sobre aquesta noció. Des d'aquest punt de vista la pel·lícula de Jones sembla donar la raó als pressentiments més negatius de Ford. La vida que es reflecteix està regida per un tedi profund i abismal, del que es malament es mira de fugir visitants centres comercials o amb aventures eròtiques igualment rutinàries. Que la parella protagonista vinguin de l'Èst, si voleu és un altre element irònic. Tampoc ha arribat la pau. La frontera segueix existint com a lloc de conflicte, però en una guerra sense gens d'èpica i amb molt de farsa, perquè el guardians fronterers també volen que algú reculli les maduixes. En tota aquesta descomposició, podem fins i tot entendre la peripècia de Norton com una bildungsroman, tot considerant que  aquesta és la Bildung que permet l'horitzó del temps.

El Gato al carrer la Cera

 

Ahir hagués fet 73 anys el Gato Pérez. Tampoc serien gaires i semblen molt pocs si considerem que fa més de trenta anys que ens va deixar. Crec que el Gato és una de les persones que ens haguessin fet falta tal i com ha evolucionat el país i considerant que el pitjor encara ens ha d'arribar. Avui em ve de gust recordar-lo, cosa que em permet fer un homenatge a la meva família, ja que només el Gato va dedicar una cançó a un carrer que sempre hem pogut considerar nostre.

Sobre allò sagrat, els diners i els catalans

A les seves memòries Josep Maria de Sagarra recordà el fet traumàtic pel públic català del moment de l'esfondrament del Banc de Barcelona. Ho fa en aquest sucós paràgraf

Sembla que quan l'alarma es feu pública i l'ensorrada del Banc, producte del suor i l'honradesa del país, era inevitable, un dels més importants accionistes de la casa visità el senyor Dalmases en el seu despatx, on hi havia un gran quadre de la Mare de la Mercé, i Dalmases que continuava sent extremadament religiós, pronuncià la següent frase: "Si la Mare de  Déu de la Mercé no ens salva, això està ben perdut".

Després, sopant al Café Suís, el poderós accionista, amb uns companys seus, reportà la frase i fer aquest comentari:"Sembla mentida aquest Dalmases! Mireu que anar a barrejar la Mare de Déu amb una cosa tan sagrada com els quartos ....! 

Sagarra pensà que el tal accionista era un poca-solta, però després d'haver-me llegit els llibres de Seaford i de Graeber potser caldria concloure que aquest home tocava més del que ell es pensava. D'altra banda el text confirma que hi ha un estil català de governament igualment bo per manegar una situació de sequera, assolir la independència o administrar un grup bancari. Cal recordar que tot que a la història quan parlem del Banc de Barcelona, pensem al que es va esfondrar al final de la primera gran guerra, va tornar a haver un Banc de Barcelona de menys dimensions, de fet era un filial del grup de Banca Catalana i va tenir el trist destí de la resta del grup.

Entrevistes breus amb dones excepcionals

 

            Al TNC assisteixo a la representació d'Entrevistes breus amb dones excepcionals una obra de Joan Yago, l'autor dels textos representats per la calòrica, i dirigida per Mònica Bofill. Les dones excepcionals són, per ordre d'aparició: Natalia Yaroslavna, una noia ucraïnesa mundialment famosa per ser l'encarnació perfecta de la nina Barbie que ha esdevingut un ídol de les xarxes, Susan Rankin, política de Nevada defensora de la llibertat de tenir armes de foc, Rose Mary Powell, una dona ja gran que ha decidit ser una nena de sis anys i viu com a tal adoptada per la seva psicoterapeuta, Roberta Flax, una científica lliurada a un projecte d'assoliment de la immortalitat, no gaire diferent de l'imaginat per Martin Caparrós en Sinfin, que ha assolit fer immortal sa mare però només en un 6 per cent i finalment Glenna Pfender, una noia del Midwest que ha esdevingut blava com a conseqüència d'una radical i rigorosa automedicació. L'espectacle es presentat en un format televisiu semblant als dels programes d'Iñigo o Àngel Cases que feien quan érem joves. Això permet intercalar algunes cançons a la representació, interpretades per les mateixes actrius. La presentadora també és una dona, Mònica Almirall (a les cançons baterista també).

            Les protagonistes són diferents en els seus propòsits i les seves biografies però coincideixen en l'intent de dur la seva llibertat més enllà dels límits, fins i tot els límits imposats pel que antigament es deia sentit comú o pel nostre cos, que envelleix i es mor. Joan Yago presenta el text des de la perplexitat causada pels resultats discutibles de la defensa a ultrança de la llibertat i el que pot provocar. Jo no estic tan perplex i em fa recordar el que vaig aprendre llegint Levinas i en el fons mai no he qüestionat: el fet que la llibertat no pot ser un absolut. L'espectacle va de menys a més, i les tres últimes part són brillants i divertides. La presentació que fa Roberta de la interfície dirigida pel cervell de sa mare, l'entrevista a la noia blava, a la qual hi és també la seva dona i una doctora que discuteix el seu cas i entremig el moment en que tres senyors fan la funció dels espectadors de la llotja dels antics teleñecos i expressen el punt de vista de les gents normals, el moment més calòric de tota la representació. Sobre l'escenari sis actrius de generacions diferents i que es complementen molt bé: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elzabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara.