Puan és el nom d'una petita ciutat prop de Buenos Aires i també del carrer d'aquesta ciutat on des fa unes dècades està situada la facultat de Filosofia i lletres, per això és també el títol del la comèdia presentada al festival de San Sebastian de l'any passat de Maria Alche i Benjamin Naishat. No en sabia gaire i vaig a veure-la per la ressenya que trobo al bloc de l'amic Joan Nonell. El centre del film és la competició entre dos professors que opten a la mateixa catedra. Jo he viscut de lluny i també en primera persona una competició com les reflectides a la pel·lícula, però no l'havia vist mai sobre una pantalla. La que surt aquí no és ni més ni menys indigna que que les que he viscut o presenciat. Al capdavall, la comparació més exacte seria la de dos equips que juguen i després l'arbitre decideix quin joc s'ha practicat i, per tant, quin és el guanyador. (o per dir-ho amb les paraules d'un antic professor meu que no era famós però que compartia nom amb un actor famós. hemos de partir de la base de que en una oposición, ninguno es mejor que otro) Com assenyala el Joan, un altre tema fonamental del film és de la difusió del discurs filosòfic. Al film veiem quatre modalitats diferents i cap convida especialment a l'optimisme.
El film es centra en la figura sobretot d'un dels professors Marcelo, molt ben interpretat per Marcelo Subieto. És un professor del tot lliurat a la tasca docent amb una personalitat introvertida i pare de família, mentre que el seu rival i contrapunt Rafael Sujarchuk és un home extravertit, parella d'una actriu de moda, molt més interessat en fer contactes internacionals, i redactar papers, favorable a la innovació, amb independència del seu contingut. La contraposició està ben establerta i respon a tipologies fàcils de trobar en la professió. En comparació a Sujarchuck, Marcelo és un perdedor i, com a mínim en el meu cas, Marcelo resulta molt més simpàtic i proper, però això no amaga la seva dimensió indubtablement ridícula. La pel·lícula està evidentment pensada i realitzada abans de l'arribada de Milei al poder, però és difícil veure tota la part final sense pensar en aquesta figura i el que pot suposar a l'hemisferi sud i més enllà. Possiblement la filosofia institucionalitzada mai no ha tingut cap altre funció real que la de coartada i tot apunta a que anem cap a un món, en el que ja no caldran coartades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.