En un homenatge tardà a Bodganovich veig dijous al vespre la seva gran obra
mestra, que fou també la seva opera prima, the last picture show. Els anys no
li han tret res, ans al contrari em sembla que ha guanyat actualitat si
considerem que el tema del film és la mort d’una Amèrica, trencada entre la
seva mitologia i les condicions reals i materials d’existència dels seus
habitants ( i també per utilitzar una
referència més local, una crònica de l’Amèrica buidada). El problema de Bodganovich sense dubte es que comença la seva carretera amb un
epitafi, meravellós i únic, això si, i després era difícil anar més enllà. Aquest film ha estat associat en la memòria cinèfila
al treball de Ben Johnson, Sam el Lléó, que li permeté els tres únics premis de
la seva llarga carrera, l’Oscar, el Bafta i el globus d’or al millor actor
secundari, els altres membres del repartiment estan a la seva alçada, especialment Thymoty Bottons. Feia molts anys
que no la veia i m’ha sorprès el tractament de la sexualitat. Del tot alié a
plantejaments romàtics i individualistes, presentant-la sempre com un fenomen
que no vé tant de dins com d’una necessitat social, de construir el nostre jo
des de la mirada dels altres, com quasi sempre finalment acabem fent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.