C2 de català

 

Seguint la seva habitual, i covard, estratègia de comunicació el departament ha deixat anar que a partir del 2024 serà obligatori per a tots els docents de secundària tenir el nivell C2 de català, superior al que s’exigia fins ara.  Em sorgeixen tres preguntes. Si com repeteixen per tot arreu i en tota ocasió, la immersió ha estat un model d’èxit, com es justifica aquest canvi, molt costós en termes de temps per a una part molt important del professorat aclaparat per la burocratització angoixant de l’educació?. La segona pregunta sorgeix a partir de la meva experiència personal. Fa trenta anys per poder exercir la docència se’m va demanar fer un examen anomenat mòdul II que em va habilitar per fer la docència en català (recordem que la gent de la meva edat no havia estat escolaritzada en català, però també que atès que jo puc jubilar-me aquest curs d’aquests ja no en quedem gaires). Entenc que el C2 és un nivell superior, es suposa dons que l’evolució lingüística i cultural ens obliga a tenir uns estàndards de llengua més alts que llavors. Suposo que algú pensa així, però només si ignora completament la realitat de l’evolució de les nostres aules. En tercer lloc cal clarificar a què ens referim amb el nivell C2. Si mirem els documents del Consell d’Europa és prou clar que es tracta del nivell superior de coneixement d’una llengua. Ara bé nosaltres que hem començar no sent espanyols, ara tampoc no som ben bé europeus i tots cas fem les nostres pròpies i singulars versions. Només així s’explica que els alumnes que aproven l’ESO se’ls atribueix un nivell de C1. (l’acudit més celebrat pels meus alumnes de batxillerat quan els hi explico). Si la mesura és equiparable imagino     que el professorat sense gaire inversió de temps podrà optar al C4, al C5 o fins i tot al C155, que pot ser els que acabem tenint tots plegats.