Les roses d'Orwell

La tomba d'Orwell i la seva casa a Herdfordshire

Orwell’s Roses és el títol de l’assaig que Rebbeca Solnit ha dedicat a la figura de l’autor de 1984. Solnit és una de les meves escriptores preferides des del seu llibre dedicat a la història del passeig, un dels millors del segle. No em sorprèn però m’alegra veure que comparteix la meva devoció envers Orwell, referència moral indiscutible i un exemple d’home d’esquerres, cosa evident encara que extremedretistes agosarats ho neguin però com diu Solnit, the basic reason why he wasn’t a communist was because the communists weren’t,, totalment malfiat però dels perills del progressisme que acaben engendrant inexorablement el totalitarisme. (el proper currículum del batxillerat i l’ESO en serà un bon exemple). Solnit pren com a fil conductor, allò que dóna títol al llibre i que constitueix una faceta normalment considerada com irrellevant pels altres biògrafs d’Orwell, la seva afició a la jardineria. De fet, un moment emocionat és quan l’autora comprova que encara viu el roser que Orwell plantà el 1936 a la seva casa de Hertfordshire el 1936 abans d'anar a la guerra espanyola.. L’amor a les roses significa l’amor a la bellesa i l’esperança en un futur que admet la fragilitat i el caràcter efímer de la bellesa present.  Per Solnit, això constitueix el nucli de l’obra d’Orwell on mai manquen, fins i tot en els moments més ombrívols de 1984 o Homenatge a Catalunya, moments d’evocació de la bellesa del món i la naturalesa. Una bellesa que no és formal i merament perceptible per la vista o l’oïda sinó que es troba en patrons de significat, en evocacions de valors i en connexió amb la vida que estem vivint i el mon que volem veure. Igualment Solnit insisteix en que és deformador qualificar a Orwell de pessimista. L’apèndix de 1984, l’explicació de la neollengua per mi personalment el millor que va escriure mai, està escrit en tercera persona i en passat, senyal inequívoc de que la situació descrita està superada i que el règim del gran germà d’alguna manera fou derrocat. D’alguna manera em sembla que el centre del llibre és la contraposició entre el tenaç Orwell, en quasi tots els aspectes poc afortunat a la vida, esforçant-se per fer créixer un jardi a les Orcades d’una manera natural i la seva contrafigura per excel·lència, el dictador soviètic Stalin, que malbaratà un munt de rubles en un intent il·lusori de fer plantacions de llimones a Moscú, cosa que ell considerava possible si es modificava la naturalesa de la llimona, la mateixa cosa que pretenia fer amb l’ésser humà. L’esperança en Orwell és compatible amb l’escepticisme, per això el seu pensament desconfia de la felicitat, constructe massa teòric i un xic  irrealitzable i valora els moments de joia, que poden sempre aparèixer a tot arreu de manera inesperada (i si toca parlar de la felicitat, em sembla que cal apuntar-se a aquesta reflexió)

Joy is a desubjectifiying process, an unfixing, an intensification of life itself. It is a process of coming alive and coming apart.  Whereas happiness is used as a numbing anesthetic that induces dependence, joy is the growth of people’s capacity to do and feel new things, in ways that can break this dependence

Orwell és l’element que relliga el llibre, però el geni literari de Solnit està intrínsecament lligat a la seva capacitat per a la digressió. I trobem molts itineraris suggeridors que prenen Orwell com punt de partida per anar més enllà. No hi manquen referències autobiogràfiques, Solnit tendeix de manera elegant a l’ús de la primera persona. Però també el llibre m’ha servit per aprendre que la família d’Orwell havia fet els seus diners amb el comerç d’esclaus, el seu avi concretament, o que la major part de les roses que podem veure al primer món són colombianes, recollides per unes treballadores que viuen en uns condicions dignes del Londres del Gran Germà. De fet, Solnit acaba a més de fent un assaig sobre Orwell, fent un assaig del que han suposat les roses a la cultura occidental, des de la religió als moviments obreristes que en l’Anglaterra del XIX reivindicaven Pa amb roses, una refutació clara dels que retreien el materialisme al moviment obrer o una constatació de què no només de pa vivim els humans.