C2 de català

 

Seguint la seva habitual, i covard, estratègia de comunicació el departament ha deixat anar que a partir del 2024 serà obligatori per a tots els docents de secundària tenir el nivell C2 de català, superior al que s’exigia fins ara.  Em sorgeixen tres preguntes. Si com repeteixen per tot arreu i en tota ocasió, la immersió ha estat un model d’èxit, com es justifica aquest canvi, molt costós en termes de temps per a una part molt important del professorat aclaparat per la burocratització angoixant de l’educació?. La segona pregunta sorgeix a partir de la meva experiència personal. Fa trenta anys per poder exercir la docència se’m va demanar fer un examen anomenat mòdul II que em va habilitar per fer la docència en català (recordem que la gent de la meva edat no havia estat escolaritzada en català, però també que atès que jo puc jubilar-me aquest curs d’aquests ja no en quedem gaires). Entenc que el C2 és un nivell superior, es suposa dons que l’evolució lingüística i cultural ens obliga a tenir uns estàndards de llengua més alts que llavors. Suposo que algú pensa així, però només si ignora completament la realitat de l’evolució de les nostres aules. En tercer lloc cal clarificar a què ens referim amb el nivell C2. Si mirem els documents del Consell d’Europa és prou clar que es tracta del nivell superior de coneixement d’una llengua. Ara bé nosaltres que hem començar no sent espanyols, ara tampoc no som ben bé europeus i tots cas fem les nostres pròpies i singulars versions. Només així s’explica que els alumnes que aproven l’ESO se’ls atribueix un nivell de C1. (l’acudit més celebrat pels meus alumnes de batxillerat quan els hi explico). Si la mesura és equiparable imagino     que el professorat sense gaire inversió de temps podrà optar al C4, al C5 o fins i tot al C155, que pot ser els que acabem tenint tots plegats.

The last picture show

 

En un homenatge tardà a Bodganovich veig dijous al vespre la seva gran obra mestra, que fou també la seva opera prima, the last picture show. Els anys no li han tret res, ans al contrari em sembla que ha guanyat actualitat si considerem que el tema del film és la mort d’una Amèrica, trencada entre la seva mitologia i les condicions reals i materials d’existència dels seus habitants ( i també  per utilitzar una referència més local, una crònica de l’Amèrica buidada).  El problema de Bodganovich sense dubte  es que comença la seva carretera amb un epitafi, meravellós i únic, això si, i després era difícil anar més enllà.  Aquest film ha estat associat en la memòria cinèfila al treball de Ben Johnson, Sam el Lléó, que li permeté els tres únics premis de la seva llarga carrera, l’Oscar, el Bafta i el globus d’or al millor actor secundari, els altres membres del repartiment estan a la seva alçada, especialment  Thymoty Bottons.  Feia molts anys que no la veia i m’ha sorprès el tractament de la sexualitat. Del tot alié a plantejaments romàtics i individualistes, presentant-la sempre com un fenomen que no vé tant de dins com d’una necessitat social, de construir el nostre jo des de la mirada dels altres, com quasi sempre finalment acabem fent.

llibertat

 

Si no és el mateix ser lliure que voler fer el que et dóna la gana, potser hauria de ser menys optimistes i capguardar-nos de dir que els homes són lliures per naturalesa i que tothom aspira a la llibertat. Tenim masses contraexemples a la història i sobretot a la nostra actualitat. Allò natural es segurament voler fer el que et dóna la gana, el desig de llibertat s’adquireix només des de la cultura i per això cal els nous plantejaments educatius allunyin els nens de la cultura, de la humanització, tant com sigui possible.

Les roses d'Orwell

La tomba d'Orwell i la seva casa a Herdfordshire

Orwell’s Roses és el títol de l’assaig que Rebbeca Solnit ha dedicat a la figura de l’autor de 1984. Solnit és una de les meves escriptores preferides des del seu llibre dedicat a la història del passeig, un dels millors del segle. No em sorprèn però m’alegra veure que comparteix la meva devoció envers Orwell, referència moral indiscutible i un exemple d’home d’esquerres, cosa evident encara que extremedretistes agosarats ho neguin però com diu Solnit, the basic reason why he wasn’t a communist was because the communists weren’t,, totalment malfiat però dels perills del progressisme que acaben engendrant inexorablement el totalitarisme. (el proper currículum del batxillerat i l’ESO en serà un bon exemple). Solnit pren com a fil conductor, allò que dóna títol al llibre i que constitueix una faceta normalment considerada com irrellevant pels altres biògrafs d’Orwell, la seva afició a la jardineria. De fet, un moment emocionat és quan l’autora comprova que encara viu el roser que Orwell plantà el 1936 a la seva casa de Hertfordshire el 1936 abans d'anar a la guerra espanyola.. L’amor a les roses significa l’amor a la bellesa i l’esperança en un futur que admet la fragilitat i el caràcter efímer de la bellesa present.  Per Solnit, això constitueix el nucli de l’obra d’Orwell on mai manquen, fins i tot en els moments més ombrívols de 1984 o Homenatge a Catalunya, moments d’evocació de la bellesa del món i la naturalesa. Una bellesa que no és formal i merament perceptible per la vista o l’oïda sinó que es troba en patrons de significat, en evocacions de valors i en connexió amb la vida que estem vivint i el mon que volem veure. Igualment Solnit insisteix en que és deformador qualificar a Orwell de pessimista. L’apèndix de 1984, l’explicació de la neollengua per mi personalment el millor que va escriure mai, està escrit en tercera persona i en passat, senyal inequívoc de que la situació descrita està superada i que el règim del gran germà d’alguna manera fou derrocat. D’alguna manera em sembla que el centre del llibre és la contraposició entre el tenaç Orwell, en quasi tots els aspectes poc afortunat a la vida, esforçant-se per fer créixer un jardi a les Orcades d’una manera natural i la seva contrafigura per excel·lència, el dictador soviètic Stalin, que malbaratà un munt de rubles en un intent il·lusori de fer plantacions de llimones a Moscú, cosa que ell considerava possible si es modificava la naturalesa de la llimona, la mateixa cosa que pretenia fer amb l’ésser humà. L’esperança en Orwell és compatible amb l’escepticisme, per això el seu pensament desconfia de la felicitat, constructe massa teòric i un xic  irrealitzable i valora els moments de joia, que poden sempre aparèixer a tot arreu de manera inesperada (i si toca parlar de la felicitat, em sembla que cal apuntar-se a aquesta reflexió)

Joy is a desubjectifiying process, an unfixing, an intensification of life itself. It is a process of coming alive and coming apart.  Whereas happiness is used as a numbing anesthetic that induces dependence, joy is the growth of people’s capacity to do and feel new things, in ways that can break this dependence

Orwell és l’element que relliga el llibre, però el geni literari de Solnit està intrínsecament lligat a la seva capacitat per a la digressió. I trobem molts itineraris suggeridors que prenen Orwell com punt de partida per anar més enllà. No hi manquen referències autobiogràfiques, Solnit tendeix de manera elegant a l’ús de la primera persona. Però també el llibre m’ha servit per aprendre que la família d’Orwell havia fet els seus diners amb el comerç d’esclaus, el seu avi concretament, o que la major part de les roses que podem veure al primer món són colombianes, recollides per unes treballadores que viuen en uns condicions dignes del Londres del Gran Germà. De fet, Solnit acaba a més de fent un assaig sobre Orwell, fent un assaig del que han suposat les roses a la cultura occidental, des de la religió als moviments obreristes que en l’Anglaterra del XIX reivindicaven Pa amb roses, una refutació clara dels que retreien el materialisme al moviment obrer o una constatació de què no només de pa vivim els humans.

  

Una enmienda a la totalidad

 

Una enmienda a la totalidad és el recull dels articles que Juan Manuel de Prada ha anat publicant a l’ABC i altres mitjans als darrers temps. El títol és prou significatiu de la posició de l’autor en contra de quasi totes les idees predominants als nostre temps i sense cap desig ni intenció de resultar acceptable ni de semblar políticament correcte. Com crec que deia Alberto Olmos, De Prada és el més semblant que podem trobar a l’esperit punk a la literatura espanyola i és un fet fer rumiar-s’ho molt que a hores d’ara la manera de ser més provocatiu consisteixi en mantenir i ser fidel a una visió del món tomista. Poques de les opinions de l’autor de la mascara del heroe no podrien ser subscrites per l’egregi Doctor Canals, que en el cel sigui. La referència filosòfica no és una frivolitat del comentarista, sinó que és el nucli del llibre. De Prada és un crític impecable de la modernitat i em sembla que en molts moments d’una manera afinada, per exemple, quan seguint la línia de la reflexió que va obrir P.P: Passolini ens explica que l'èmfasi de l’esquerra en una concepció hedonista i en posar la llibertat purament individual com valor suprem la converteix en un instrument del capital molt més útil, fins i tot, que els partits de dreta. Són les millors línies aquestes en les que l’autor es mostra implacable amb la visió de la nostra realitat decadent tant moral com estèticament. Més problemàtic és pensar que la solució sigui una tornada a una ortodòxia aristotélico-tomista. Per moltes coses bones que podem trobar a la filosofia de l’estagirita, és clar que tota ella constituïa un sistema i que la seva cosmologia i la seva física essencialment són falses. El món modern no neix d’una rebequeria de diletants descontents sinó del fet que la vella visió del mon no es sustentava. La línia de pensament de Leo Strauss es pot semblar a la de Prada en certs moments, però era al capdavall molt més lúcida. De Prada diu algunes veritats sobre la nostra situació que és difícil llegir en publicacions del mainstream però a mi se’m fa difícil coincidir en la radicalitat dels seus judicis sobre l'avortament, per ell l’infanticidi és millor moralment que l'avortament, o sobre l'eutanàsia, la qual entesa com suïcidi era de fet aprovada per una bona part de la reflexió moral clàssica. D’altres opinions són curioses com el seu desig de fer l’independentisme català fill de la tradició liberal i oposada a la carlista (De Prada és allò que els idiotes locals denominen un unionista però té un respecte profund per la cultura catalana, molt més del que tenen a hores d’ara la major part dels independentistes). És quasi sempre encertat quan parla d’educació i assenyala coses com que la política de beques no ha d’implicar ajudar a estudiar a qui tingui el desig de fer-ho, sinó només a qui té la capacitat i que és igualment un deure d’un estat just impedir que estudi al que tingui els mitjans i el desig, però no pas la capacitat. Per acabar, assenyalar que potser l’epíleg del llibre constitueix la seva part més emotiva recreant el moment final del Quixot, quan vençut pal batxiller, el Quixot tria la seva mort abans renunciar a la defensa de la seva causa, execució que finalment el batxiller no du a terme. Encara que no hi hagi cap esperança de victòria, cal seguir lluitant contra l’esperit de l’època. Prada és un seguidor entusiasta de John Ford i el que expressa aquí és un tema fonamental del seu cine: la superioritat de la glòria en la desfeta.

Red

 

Veig al teatre Akademia Red de John Logan, el guionista de Gladiator i altres èxits de Hollywood. L'obra explica un moment de crisi a la vida del pintor Rothko quan rebé l'encàrrec de decorar el four seasons de New York amb una sèrie de pintures murals que mai van ser col·locades al lloc destinat i de les que avui podem gaudir a la Tate Modern. A l'obra només hi ha dos personatges, el pintor d'origen lituà interpretat per Lluís Soler i el seu ajudant interpretat per Ferran Vilajosana que havia estat pel vila de Gràcia com a alumne, quan jo ensenyava en aquell centre. Soler mostra el seu carisma i capacitat d'omplir l'escenari però cal replicar molt el treball del seu oponent que comença sent poc més que un comparsa però acaba guanyant-se el seu espai dramàtic La funció és molt recomanable i de fet vaig tenir una de les vetllades més intenses dels darrers temps. L'escenografia és de les millors que he vist darrerament, tot i que és senzilla i prescindeix del vídeo. El text és molt ric i presenta un Rothko amb el que m'és molt fàcil estar d'acord intel·lectualment, per exemple en el seu judici sobre el pop art un símptoma de la progressiva banalització de la nostra vida cultural que no ha tingut fre des de llavors, però amb el que és difícil sintonitzar personalment; els seus encerts intel·lectuals, que en aquest cas és sinònim d'artístic atesa la seva manera de fer, venen contraposats pel fet que és un idiota, com ho són tots els que no saben defugir la temptació de creure a la possibilitat d'una autarquia absoluta.

El contador de cartes

 

The card counter és l'últim film de Paul Schrader i ha estat estrenat aquest any a Barcelona. Potser no és un gran film, però més clarament és un film indispensable. Els dubtes poden néixer del fet que és fàcil pensar que, des de quasi sempre, Schrader està fent el guió de, o dirigint, la mateixa pel·lícula: històries de redempció en una societat irremeiablement corrupta jutjada des paràmetres puritans utilitzant una estètica bressoniana- Si en Taxi Driver l'origen del trauma era la guerra de Vietnam, aquí ho és una guerra menys publicitada però encara més nefasta en els seus resultats: la guerra d'Irak (cosa que també succeïa a l'esplèndida first reformed) i el lloc de desenvolupament de la història és el mon dels casinos i els establiments de joc, doncs el protagonista després de treballar com agent d'intel·ligència, o dit amb més cruesa de fer de torturador i botxí, ha reinventat la seva vida com jugador de black jack, dues activitats aparentment diferents però que tenen en comú el fet que totes dues consisteixen en saber quan cal aturar-se o fins a on pots arribar. La reticència amb el film pot sorgir de que no diu res de gaire diferent en relació als anteriors, però la perspectiva moral i la manera de dir-ho, estan molt per sobre de la mitjana del que normalment ens es donat veure. Schrader ja va pujar tots els cims del pessimisme als setanta i des de llavors res ha anat a millor, tot i així el film té un final relativament esperançador homenatge a un dels seus films preferits, Pick Pocket, com ja havia fet a American Gigolo. No coneixia la major part dels actors que estan molt bé especialment Oscar Isaac, el protagonista. També hi és un dels seus actors fetitxe Willem Dafoe que, com és habitual, es llueix assumint el rol del personatge més obertament desagradable.

West Side Story

 

Veig al Florida la nova versió de West Side Story realitzada per Steven Spielberg. Em sembla un dels seus millors treballs.  Hom ha parlat amb motiu d’aquesta estrena del caràcter de clàssic del  film de 1961. Em sembla que això és conseqüència de la mandra i la ignorància de molts dels que ara escriuen de cine. Cinematogràficament parlant el primer West Side  Story era un treball molts desigual, amb un parell d’escenes magnifiques, dues interpretacions molt reeixides, les de Chakiris i Moreno, una música excepcional però un ritme poc àgil en moltes escenes, que van envellir molt ràpidament i  errors de repartiment clamorosos.  Molts d’aquests errors han estat esmenats en aquesta versió on potser no hi ha ningú tan brillant com els esmentats però tots mantenen un to mig força més alt. I evidentment esta molt millor rodada i muntada. Spielberg fa un homenatge a una música que el va meravellar de petit, però afegeix una mirada d’un adult, preocupat per com estan anant les coses en Amèrica.  La història és la mateixa però el context està molt més definit. L’acció passa al West Side però en un moment molt concret i en un lloc molt precís: la construcció del Lincoln Center, un moment de gentrificació d’un barri treballador. Els sharks i els jets es segueixen barallant per un territori  del que, guanyi qui guanyi, acabaran sent expulsats. La lluita per la identitat de tots dos grups assegura la victòria del seu enemic comú. A la versió del 1961 el tema de la marginació dels porto-riquenys només emergia als quatre minuts del ball al terrat dels porto-riquenys, aquí en canvi és present a tota la pel·lícula on els llatins,són presentats com una minoria perseguida i assetjada, per exemple, per la policia. És intel·ligent la presentació del idioma perquè no és tant que els porto-riquenys parlin castellà, sinó que són presentats com una comunitat del tot diglòssica, on el transit d’una llengua a l’altra és constant i on veiem aspectes que no apareixien al primer film, com la vida laboral de Maria, netejadora a uns grans magatzems, cosa que serveix per fer una versió molt més divertida i substanciosa del I feel prety, molt ensucrat a la versió de Wise.  Spielberg ha fet una pel·lícula millor narrativament, més solida intel·lectualment i no ha volgut competir amb allò que no podia millorar del primera pel·lícula.  Així l’actor que fa de Bernardo, prou bo, sembla haver estat triat per semblar-se el menys possible a Chakiris i el ball del terrat, I want to live in America, ja no té lloc al terrat, sinó al carrer fent participar tot el veïnat del barri, una reinterpretació que simplifica la coreografia, el moment més brillant de Robins, però fa d’alguna manera justícia al significat de la canço. En aquesta escena concreta em va donar per plorar però això deu tenir alguna arrel extracinematografica.  L’element comú a les dues versions és la presència de Rita Moreno, per la que Spielberg creà un paper i que apareix també com a productora executiva. No sembla en pantalla els noranta anys que ja té. Moreno no només és una supervivent de la primera versió sinó del millor musical de la història, singing in the rain, que havia filmat deu anys abans.

 

Dr. Zivago

 

Una tarda de gener ma mare té mandra de sortir i busco una pel·lícula que m'ompli la tarda. Trio Dr. Zivago de David Lean. L'he vist moltes vegades, l´'última al BFI de Londres fa molts anys amb el Martin, el qual va aprendre amb el film alguna cosa sobre el que significa viure una revolució. . Hi vaig escriure sobre aquest film fa dotze anys al meu primer dietari, aquí. He passat una bon estona bàsicament per dues raons. La primera era tornar a constatar l'enginy, el talent de Lean en el muntatge de les seves pe·lícules, la segona és la presència i la bellesa de Julie Christie. De fet a Lean li preocupava molt més trobar la protagonusta femenina que no pas el masculí. L'avaluació com fa dotze anys segueix en part pendent pel fet que no he trobat el temps de llegir la novel·la de Pasternak que havia estat traduïda novament a l'anglès a l'inici de la decada anterior (curiosament, no sé si per casualitat, sis mesos despés aparegué una nova traducció a l'espanyol)Segurament entre les imatges cinematogràfiques més persisitents a le meva memòria es troba l'últim cop que veiem Lara, vestida de gris allunyant-se en un carrer amb un gran mur del mateix color, mentre en primer terme hi ha un gegantí retrat de Stalin i el narrador, el germanastre de Zivago interpretat per Alec Guiness, hipotetitza sobre la seva desaparició en les purgues del 37.  Lean era un gran creador d'imatges però als seus millors treballs va saber recolzar-se en un guionista excepcional, Robert Bolt. El clip de més amunt és una bona mostra.

Reencarnació

 

La teoria de la reencarnació o metempsicosis és ben antiga i a la gent li resulta atractiva. Tothom a la vida en algun moment ha volgut tenir una segona oportunitat, de fer quasi mai es donen, i parlar per tant d'infinites oprtunitats és ben reconfortant. Segurament per això els meus alumnes tendeixen a mostrar interès quan parlo d'aquesta teoria tot explicant el pitagorisme o el passatge de l'esclau de Menó. Sovint em pregunten la meva opinió i la meves resposta immediata és respondre que és una de les teories més estupides i inversemblants que hagin existit mai. És la resposta d'un fill del segle XX i de la reflexió de Merleau Ponty que ens va ensenyar que no tenim un cos, sino que som un cos. És una resposta sincera del personatge que vaig crear el 1988 per fer classe i que ha evolucionat una mica però no gaire. Més enllà d'aquesta màscara, però i despres d'una darrera decada de profundització en Hume, interès pel budisme i una varietat d'experiències de desarrelament de fet tendeixo a pensar el contrari: segurament la teoria de la reencarnació és una obvietat. Ens reencarnem i no pot ser d'una altra manera. Però allò que li dóna el caràcter del tot absurd a la teoria és pensar que allò que es reencarna és ,o té alguna cosa a veure, amb la nostra consciència, cosa que es posar la identitat del mar en l'escuma de les ones que moren a la platja.

La fabrique du cretin digital

 

La fabrique du cretin digital és l'assaig de Michel Desmurguet guanyador del premi Femina d'assaig. Desmurguet és doctor en neurocipencia i director de l'Institutució Nacional de la Salut i de la investigació médica en Francia. La tesi del llibre es resumeix bé en el títol. La digitalització creixent està tenint conseqüències catastrofiques en l'evolució intel·lectual de les noves generacions. Els que des de fa temps estem a les aules, fa temps que tenim una intuïció clara de com han canviat les coses. Tota la vida he tingut alumnes que ha refusat llegir les Meditacions o la Republica, per dir els dos textos més freqüents a l'examen de les PAU. El que no ha havia tingut mai era tants que no poguessin llegir-la ni que vulguin (o que no vulguin perquè saben que no poden). Desmurguet justifica aquesta intuïció amb un treball exhaustiu on mostra la relació entre augment de la digitalització i la pérdua de la capacitat lectora, la capacitat de concentració, el retrocés del CI i altres desgràcies semblants.

El llibre ha estat molt polèmic perquè, això ho dic jo, el mite de la "máquina savia" al que em referia fa vint anys ara és molt més potent i és del tot heterodox negar-ho. La lectura del llibre és interessant pel que té d'il·lustratiu sobre les dificutats de treballar en ciències socials, totes les quals emergeixen en els debats entre Desmurguets i els seus adversaris: en primer lloc, la dificultat per qualevol lector no especialitzat o poc atent a verificar la correcció dels treballs utilitzats, problema que es veu agreujat perquè a diferència de les ciències naturals és molt díficil no tenir una opinió a priori en aquesta mena de qüestions. En segon lloc, la facilitat amb la que sobrevalorem casos individuls que poden ser irrellevants a nivell estadístic i en tercer lloc la complexitat de les qüestions tractades que faciliten el caure de sofismes molt fàcilment com l'atribució de falses causes. En tot cas el llibre palesa allò que fa molts anys advertia Gastyon Bachelard: l'abisme creixent entre el coneixement comú, la remmissió a les dades subjectives de la lebenswelt i el coneixement científic fundat en fets controlats des de hipòtesis fundades en principis gens immediats.

D'altra banda allò que és clar en aquest cas és que parlar contra la digitalització suposa enfrontar-se a un dels negocis més prospers dels nostre temps que ha acabat conformant un poder molt superior al d'algunes institucions polítiques. En aquest sentit, tot i que cal tenir por de les paranoies conspiracionistes, resulta esglaiadores les conclusions que es poden treure de la lectura en paralel d'aquest text i la dels informes educatius fet per organismes com l'OCDE des dels noranta on es defensa les transformacions radicals del sistema educatiu que estan tenint lloc des de llavors. En tot cas la vinculació entre determinades crítiques i la vinculació amb les grans corporacions és notoriament manifesta.

Com restes d'un filòsof crec que el llibre és impagable per mostrar alguns dels problemes del nostre panorama epistemològic o si voleu, per comprovar quanta raó tenia Hume en afirmar el caràcter infinit de la credibilitat humana. L'exemple per excel·lència és la noció de "nadiu digital", la idea de que l'ultima generació d'humans ha desenvolupat cervells diferents, cosa que de ser certa, falseja tot el que sabem sobre biologia i teoria de l'evolució .Si com ensenyo als meus alumnes la tasca básica de la filosofia és la desmitiicació, resulta llavors exemplar la primera part del llibre anomenada HOMO MEDYATICUS la construcció d'un mita bastit entorn de tres proposicions, del tot falses:

1. La omnipresència de les pantalles ha creat una nova generació de sers humans totalment diferent de les precedents.

2. Els membres d'aquesta generació son éxperts en la utilització i comprensió de les eines digitals

3. L'eficàcia i la credibilitat del sistema escolar depèn de l'adaptació a aquests canvis

En aquesta primera part analitza els treballs propagandístics destinats a construir el mite, el qual és desmontat a la segona part, Homo Numericus, un examen sobre la literatura cienfícament seriosa dedicada a la qüestió. Des dels resultats obtinguts i el seu coneixement de l'evolució del cervell humà Desmurgues és concloent afirmant que abans dels set anys el millor contacte amb les pantalles és el que no existeix. En aquesta segona part Desmuguet insisteix en un fet evident, però en el qual gent com la del meu sindicat hauries de fer més esment: la digitaltizació de l'ensenyament és un procés intrínsecament lligat a la conversió dels professors en facilitadors i això no té cap lògica pedagògica, el factor més important a l'exit de dels processos d'ensenyament és la qualitat de la docència, però sí economica, els "facilitadors" poden formar molts més alumnes i no necessiten tanta formació com els professors de debò. D'altra banda la idea que justifica la susbtitució del professor pel facilitador per la presència de tot al saber a Google és fàcilment refutable i aquí ens explica un petit però significatiu experiment. Tant en francès com en anglès la pregunta de "que va succceir amb els dinaosaures" remet en primer lloc a pàgines creacionistes que neguen la teoria de l'evolució. En resum els estudis son incontestables mostrant que les pantalles atempten contra els tres pilars essencials del desenvolupament infantil doncs redueixen les interaccions humanes, contribueixen a l'empobriment del llenguatge i generen un ambient que afavoreix la dispersió, imposssiibilitnt l'atenció, El darrer capítol es centra en els efectes negatius per la salut dels ordinadors que imposen un modus de vida sedentari

La conclusió de l'autor al final és ben concloent: Jamais, sans doute, dans l'histoire de l'humanité, une telle experiènce de décérebration n'avait été conduite à aussi grande èchelle. Tanmateix, l'autor no és del tot pesimista perquè creu que hi ha encara marge per a reaccionar i prou indicis de que la gent se n'està adonant del problema. Malauradament, penso que això és mollt més fàcil en un país com França que no pas a un lloc de la precarietat cultural de casa nostra.

A propósito de nada

 

He llegit l'autobiografia de Woody Allen publicada en espanyol amb el títol de A proposito de nada. L'he llegit amb simpatia perquè el títol defineix prou exactament la concepció sobre la individualitat i l'existència humana que tinc ara mateix, tot i que per ser exactes jo m'acontentaria amb dir que la vida no és gaire cosa. La veritat és que el llibre m'ha confirmat les opinions sobre aquest cineasta que he anat tenint al llarg dels anys que he seguit la seva carrera, pràcticament tots els de la meva vida. El llibre està escrit des d'una posició de modèstia que sembla prou sincera. Allen ha fet unes quantes pel·lícules bones, segons confessa ell mateix, però mai no ha arribat a fer cap obra mestra. Penso que té raó. És un cineasta prolífic com el que més. Això el fa admirable però també constitueix la seva feblesa. Com imaginava els seus gustos cinematogràfics no acaben de coincidir amb els meus. Ell explica que mai no ha sentit cap emoció especial enfront de films com to be or not be, bringing up baby o Some like it hot, Precisament aquests tres són potser les millors comèdies mai filmades i Allen mai va estar a prop. Manifesta en canvi una adoració pels cineastes europeus, especialment Bergman, que jo no soc capaç de compartir de manera incondicional. Allen sembla admirar el cine de Bergman per la seva profunditat i riquesa intel·lectual. En realitat les tres comèdies esmentades no tenen res de superficials i mostren molt de la condició humana i el que tenen en comú és un treball de guió amb una complexitat molt superior a la dels films d'Allen, el qual, com ell no nega en absolut, sempre restà condicionat pels seus orígens com escriptor per a humoristes D'altra banda no és un autor en el sentit que ho foren Hitchcock o Welles perquè mai no ha tingut un interès a la tècnica cinematogràfica. L'element més feixuc del llibre és tota l'extensió que dedica a la seva relació amb Mia Farrow, la qual m'interessa menys que les seves pel·lícules. Evidentment no és un narrador imparcial, però el seu relat és del tot coherent i perfectament d'acord amb els fets acreditats, cosa que tampoc és gaire important en una cultura que ha perdut la noció de fet acreditat. El llibre manifesta rotundament allò que fa anys defensava quan parlava d'aquest autor. Allen no és cap intel·lectual, entenent aquest terme com algú amb un bagatge de lectures i coneixement molt solid, sinó algú que ha construït un personatge simulant-lo i per això coses que ell considera un petit misteri, perquè té un públic tan fidel a la llunyana ciutat de Barcelona, acaben tenint una explicació claríssima en la nostrada i arrelada preferència del simulacre sobre la realitat.