Si Deu no existeix, tot és permès

 

A primer de batxillerat en francès faig llegir els alumnes, l'existentialisme est une humanisme. És un escrit que no va ser concebut per ser intempestiu i que segurament per això està una mica envellit, però és de les obres del currículum proposat, la que té més contingut filosòfic i segurament no hi ha obres posteriors que o bé estiguin al seu abast o no resultin massa depriments (són temps difícils per a fer de professor de filosofia, quan la veritat està tan desacreditada i a la vegada resulta tan amenaçadora). Tot llegint arribem al paràgraf on Sartre justifica l'existencialisme en l'enunciat atribuït a Dostoievsky (en realitat un personatge de Dostoievski, Ivan Karamazov) de què no existint Déu, tot està permès. Els pregunto si han sentit parlar d'aquest tal Dostoievski. Com que són objectivament del millor que tenim al centre, alguns ho han buscat i saben que és un rus antic que escrivia novel·les. És llavors quan em fan la pregunta del milió, la de si val la pena llegir-se aquestes novel·les. No puc dir que no. Llegir-les ha estat de les experiències més decisives de la meva vida. Tampoc m'atreveixo, però, a dir-les que les llegeixin. Ja els hi cau massa lluny i tant el temps de lla narració com la profunditat de la mirada a l'anima humana, els hi són del tot aliens. Potser sigui millor així. Al capdavall, ja deia Pla que l'autor rus era per degenerats. Jo vaig llegir Crim i Castig quan tenia dotze anys. Vaig llegir l'exemplar que hi ha havia a la biblioteca pública de la plaça de la Vila de Vilanova, (la mateixa que tornaré a utilitzar possiblement quan em jubili) escapolint-me de la vigilància del bidell que havia de vetllar perquè només agafés els llibres dels prestatges de literatura juvenil . Era un més de juliol que m'havia trencat el canell jugant a futbol i les desventures de Raskolnikov i Sonia em feren oblidar la meva i la del meu heroi, Johan Cruifff, que aquell estiu havia perdut inesperadament el mundial de futbol. La vaig rellegir pocs anys després en la versió catalana d'Andreu Nin, en l'època en què m'estava convertint al catalanisme cultural i n'estava content de què hagués existit un partit com el POUM. És, de fet, el mateix exemplar que començaré rellegir un altre cop la setmana vinent. Ja els hi comentaré als meus alumnes.