Johny Guitar

 

Una d’aquestes nits de projecció nocturna a casa, poso Johny Guitar que l’Encarna no ha vist mai i jo feia un munt d’anys que no havia  tornat a veure. No ha caducat cap dels motius per considerar-lo un dels films més excepcionals fets mai a Hollywood bàsicament per la seva fusió del western amb el melodrama i el cine negre, en gran part deguda a posar Joan Crawford i Sterling Hayden com protagonistes. El film funciona des de molts nivells que permet una lectura en clau de denuncia de la intolerància o de testimoni de la resistència femenina. Quan fou estrenat, el trucolor utilitzat per Ray, li permeté tenir la fotografia més impactant que s’havia vist fins llavors. En fí, s’han escrit molt, perquè és un film que agrada particularment a la gent que escriu i fa coses així.  L’altra nit allò pel que em vaig sentir més personalment concernit és perquè allò que vaig percebre fou una crònica de la dificultat de madurar, cosa evidentment molt més clara en el personatge de Johny que de Vienna. Entenc que madurar hauria de ser alguna cosa així com veure que hi ha una coherència entre la imatge que percebem al mirall quan ens veiem, i el jo interior identificat amb els nostres pensaments i sentiments. En d’altres termes, ser capaç de  fer el que els altres esperen que facis i que et toca fer . Jo no en soc gaire capaç i cada dia em sorprèn en un cert sentit retrobar constantment el nen que era i encara sóc, encara que no aparegui al mirall. És clar que el temps és una cosa sobrevalorada