Education

 

Education és l’últim i el més breu dels cinc films del Small Axe de SteveMcQueen. El protagonista és nen d’origen antillà de 12 anys Kingsley amb problemes de concentració, que dificulten la seva capacitat de lectura, que un dia fa massa xivarri a la classe de música. La conseqüència és que es transferit a un centre definit, per a la seva família com escola especial, però que en termes oficials és una escola per subnormals en termes educatius. La peripècia va més enllà de l’anècdota, perquè, d’aquí ve l’interés de McQueen, sembla que aquesta fou una pràctica comuna a les escoles britàniques dels setanta per desempallegar-se dels  sovint conflictius alumnes antillans. McQueen, en una decisió  discutible, no ens acaba de mostrar fins a quin punt el nen és intel·ligent, sí és clar, però,  que no és retardat mental, de fet si ens mostra que té un bon talent matemàtic,  i que l’escola on va a parar és una disbauxa absoluta, on els professors són absentistes i no hi ha cap altra pretensió que emmagatzemar els nens. De fet, l’escola comença a incidir negativament en la seva personalitat fins la intervenció d’un grup d’activistes que li convencen de fer unes classes suplementàries i que intenten moure fils per denunciar la seva situació. L’última acció que els veiem fer al film és una carta de denuncia adreçada a la nova ministra d’educació de llavors, de la  qual esperen un canvi d’actitud. Aquella jove ministra es deia Margaret Thatcher.

Sense dubte és la pel·lícula més emotiva de tota la sèrie i un altre cop la direcció d’actors és el principal instrument del que es val el seu realitzador, així com un ambientació d’una exactitud absoluta. La casualitat m’ha fet veure el film el mateix dia que la dóna del príncep Harry ha denunciat els patiments  causats pel racisme de la família real britànica. La sorpresa en el meu cas ha estat nul·la i em serveix per comprovar que la família real britànica sí és representativa del seu país, del racisme del seu país. També m’ha agradat molt veure un film sobre la realitat educativa que no juga a la idealització del mestre, tipus être et avoir. De fet, a la pel·lícula cap dels mestres que surt resulta atractiu ni recomanable. No tothom és així però em sembla que la millora de la institució escolar, passa més per fixar-nos en els mestres com són, que no com haurien de ser i també per deixar-nos d’idealitzacions,  el tòpic de l’ascensor social, per prendre consciència que en general passa el que veiem en aquest film: l’escola no s’adreça a canviar res, sinó a mantenir l’ordre existent ni que sigui tan execrable com el racisme institucional de les escoles britàniques. El mon que es reflecteix és el dels setanta, però la realitat educativa sembla sorprenentment propera, especialment si ens fixem al retrat de l’aula de l’escola especial, amb moltes semblances als nostres tractaments de la diversitat, aules d’acollida i invents d’aquesta mena.