Francesc Jaume Coll era fotògraf a Olot a la primera meitat del
segle passat.. Tres fills seus en Ramon, en Vicenç i en Joan estaven
en edat militar quan va començar la guerra. Tots tres van anar al
front i tots tres hi van morir. La desgràcia de la família no acaba
aquí, perquè l’única noia, la Palmira, va morir de part quan
tenia només 25 anys, el 1945. Tots però sabien de lletra, i tenien
la voluntat durant tot els temps de guerra de documentar aquell temps
extraordinari. L'únic germà sobrevivent l’Estanislau, va
conservar els seus escrits i aquest són la base de l’exposició
efectuada pel museu de la Garrotxa d’Olot anomenada La família
Jaume d’Olot és la guerra?!.L’exposició
es fa a partir dels textos de les seves cartes i de les fotografies
de la família. Em va resultar especialment commovedora, una que
reflectia molta joia i que ens mostrava els pares, els germans i més
gent celebrant l’arribada de l’any 1936. En aquest país, on
gairebé ningú té cap interès per la història, es parla amb molta
alegria de «fer història» i una exposició com la d’Olot ens
mostra com de contundent i aclaparadora pot ser la història quan ens
passa per sobre.
Fa poc més d’un any vaig anat al lliure a veure un espectacle de
la calòrica, feisima
enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. En tenia
ganes de més i per això em va saber greu que la pandèmia impedís
la representació dels Ocells d’Aristofanes que estava
programada al teatre principal de Vilanova. Dijous vaig poder tornar
a veure aquest grup i si l’altre cop em va satisfer, la nit de
dijous fou sense dubte una de les més divertides que he vist en un
teatre. En principi l’obra de què parlem mentre no parlem
d’aquesta merda tracta del
canvi climàtic. De fet, ho fa d’una manera intel·ligent,
donant-li veu a una negacionista. Interpretada per Mónica lópez, el
discurs de la qual no és ridiculitzat, ans al contrari. Això es pot
fer, perquè a hores d’ara la dimensió teòrica del problema és
realment irrellevant. Les evidències són clares i la qüestió, que
és el tema real de l’obra, és la nostra dificultat per conciliar
teoria i pràctica., i com el
manteniment de les nostres preconcepcions implica fer ulls clucs a
les evidències més paleses.
Si fóssim kantians o alguna
cosa així, la pregunta seria perquè som tan poc racionals. Un
Humià, en canvi, només constata allò que som, éssers incapaços
de superar els nostres instints
Tot
això es fa amb un espectacle ple de coses excel·lents: la
utilització dels audiovisuals, l’habilitat dels autors per fer
unes descripcions alhora cruels i tendres dels veïns d’una escala
que podria ser qualsevol escala, uns actors en plena forma amb un
talent per la comèdia indubtable i una gran facilitat que sovint
costa veure en les obres d’aquest país, per les transicions entre
escena i agilitzar l’espectacle. En definitiva, un grup de gent, la
calorica, que val la pena seguir
El darrer diumenge d’hivern vaig al Caixaforum a veure l’exposició
sobre el pop art. M'interessa de manera relativa, com em passa quasi
sempre, n’estic molt més atent a la dimensió històrico-social
que no a a la purament estètica, si té encara sentit parlar
d’aquesta dimensió. Hi ha però, dues obres que m’agraden
especialment, totes dues d’Ed Ruscha. La primera , la de més
amunt, és dels anys 60, correspon a un llibre dedicat precisament a
les estacions de servei. Em sembla que és difícil expressar tant
amb tan poc i evocar amb tanta precisió un lloc, Califòrnia, on
físicament no he estat mai. Jo era un nen al que li agradava jugar
amb benzineres de joguina, com el protagonista de les parapluies
de Cherbourg. El 2011 va fer un altre litografia que és la de
més abaix. La titulà Ghost Station. De l’una a l’altre
si ens posem una mica pedants i grandiloqüents podem veure
reflectida la decadència de l’imperi americà. Més precís i
exacte, gens agosarat, és dir que jo hi veig simplement la història
de la meva vida
RAC1 li ha concedit un publireportatge a l'escola SADAKO, que és
pot llegir aquí.
Quan treballava a Gràcia vaig estar, per diverses vies, en contacte
amb gent relacionada amb el centre, famílies i ex-alumnes. No
esmentaré els casos més tràgics, perquè les desgràcies sempre
són primer individuals i òbviament es poden donat tant a la privada
com a la pública, tot i que em sembla també evident que
ensenyar-li a la gent que és el centre del món, no és la millor
manera d'ensenyar a anar pel món. En tot cas, si vull fer esment que
gràcies indirectament a aquesta institució, he tingut molts bon
moments quan, almenys dues vegades, exalumnes del centre que havien
anat a parar al Vila de Gràcia, m'agraïren personalment estar en un
centre on algú els explicava alguna cosa. Sobre el que diu el senyor
Musons no crec que calgui debatre gaire; és una barreja
d'obvietats, afirmacions propagandístiques en favor de la concertada
i d'ideologia en el sentit més pejoratiu del terme. Ara bé,
sembla que el negoci els va bé i fa vint anys, el temps del que
parlo, també funcionava. El seu producte té mercat, però, contra
el que ells volen indicar, no té res d'innovador. El seu producte
ja havia estat analitzat i identificat per Plató fa vint i quatre
segles, allò que ell anomenava Kolakeia i que al català podem
traduir per adulació i llagoteria. Fent memòria potser no tots els
alumnes tenien consciència de ser el millors, però els pares si que
semblaven sentir-se així després d'haver triat aquest centre. En
aquest sentit eren exactes en definir-se com escola catalana.
A primer de batxillerat en francès faig llegir els alumnes,
l'existentialisme est une humanisme. És un escrit que no va
ser concebut per ser intempestiu i que segurament per això està una
mica envellit, però és de les obres del currículum proposat, la
que té més contingut filosòfic i segurament no hi ha obres
posteriors que o bé estiguin al seu abast o no resultin massa
depriments (són temps difícils per a fer de professor de filosofia,
quan la veritat està tan desacreditada i a la vegada resulta tan
amenaçadora). Tot llegint arribem al paràgraf on Sartre justifica
l'existencialisme en l'enunciat atribuït a Dostoievsky (en realitat
un personatge de Dostoievski, Ivan Karamazov) de què no existint
Déu, tot està permès. Els pregunto si han sentit parlar d'aquest
tal Dostoievski. Com que són objectivament del millor que tenim al
centre, alguns ho han buscat i saben que és un rus antic que
escrivia novel·les. És llavors quan em fan la pregunta del milió,
la de si val la pena llegir-se aquestes novel·les. No puc dir que
no. Llegir-les ha estat de les experiències més decisives de la
meva vida. Tampoc m'atreveixo, però, a dir-les que les llegeixin.
Ja els hi cau massa lluny i tant el temps de lla narració com la
profunditat de la mirada a l'anima humana, els hi són del tot
aliens. Potser sigui millor així. Al capdavall, ja deia Pla que
l'autor rus era per degenerats. Jo vaig llegir Crim i Castig
quan tenia dotze anys. Vaig llegir l'exemplar que hi ha havia a la
biblioteca pública de la plaça de la Vila de Vilanova, (la mateixa
que tornaré a utilitzar possiblement quan em jubili) escapolint-me
de la vigilància del bidell que havia de vetllar perquè només
agafés els llibres dels prestatges de literatura juvenil . Era un
més de juliol que m'havia trencat el canell jugant a futbol i les
desventures de Raskolnikov i Sonia em feren oblidar la meva i la del
meu heroi, Johan Cruifff, que aquell estiu havia perdut
inesperadament el mundial de futbol. La vaig rellegir pocs anys
després en la versió catalana d'Andreu Nin, en l'època en què
m'estava convertint al catalanisme cultural i n'estava content de què
hagués existit un partit com el POUM. És, de fet, el mateix
exemplar que començaré rellegir un altre cop la setmana vinent. Ja
els hi comentaré als meus alumnes.
Education
és l’últim i el més breu dels cinc films del Small Axe de SteveMcQueen. El
protagonista és nen d’origen antillà de 12 anys Kingsley amb problemes de
concentració, que dificulten la seva capacitat de lectura, que un dia fa massa xivarri
a la classe de música. La conseqüència és que es transferit a un centre definit,
per a la seva família com escola especial, però que en termes oficials és una
escola per subnormals en termes educatius. La peripècia va més enllà de l’anècdota,
perquè, d’aquí ve l’interés de McQueen, sembla que aquesta fou una pràctica
comuna a les escoles britàniques dels setanta per desempallegar-se dels sovint conflictius alumnes antillans. McQueen,
en una decisió discutible, no ens acaba
de mostrar fins a quin punt el nen és intel·ligent, sí és clar, però, que no és retardat mental, de fet si ens
mostra que té un bon talent matemàtic, i
que l’escola on va a parar és una disbauxa absoluta, on els professors són
absentistes i no hi ha cap altra pretensió que emmagatzemar els nens. De fet, l’escola
comença a incidir negativament en la seva personalitat fins la intervenció d’un
grup d’activistes que li convencen de fer unes classes suplementàries i que
intenten moure fils per denunciar la seva situació. L’última acció que els
veiem fer al film és una carta de denuncia adreçada a la nova ministra d’educació
de llavors, de la qual esperen un canvi
d’actitud. Aquella jove ministra es deia Margaret Thatcher.
Sense dubte és la
pel·lícula més emotiva de tota la sèrie i un altre cop la direcció d’actors és
el principal instrument del que es val el seu realitzador, així com un
ambientació d’una exactitud absoluta. La casualitat m’ha fet veure el film el
mateix dia que la dóna del príncep Harry ha denunciat els patimentscausats pel racisme de la família real
britànica. La sorpresa en el meu cas ha estat nul·la i em serveix per comprovar
que la família real britànica sí és representativa del seu país, del racisme
del seu país. També m’ha agradat molt veure un film sobre la realitat educativa
que no juga a la idealització del mestre, tipus être et avoir. De fet, a la pel·lícula cap dels mestres que surt
resulta atractiu ni recomanable. No tothom és així però em sembla que la
millora de la institució escolar, passa més per fixar-nos en els mestres com
són, que no com haurien de ser i també per deixar-nos d’idealitzacions,el tòpic de l’ascensor social, per prendre
consciència que en general passa el que veiem en aquest film: l’escola no s’adreça
a canviar res, sinó a mantenir l’ordre existent ni que sigui tan execrable com
el racisme institucional de les escoles britàniques. El mon que es reflecteix
és el dels setanta, però la realitat educativa sembla sorprenentment propera,
especialment si ens fixem al retrat de l’aula de l’escola especial, amb moltes
semblances als nostres tractaments de la diversitat, aules d’acollida i invents
d’aquesta mena.
Em recomana el meu germà veure le trou, el film pòstum de
Jacques Becker. Segons Melville es tracta del millor film francès
mai fet. Jo no coneixia gaire aquest director, només recordo haver
vist fa molt anys a la filmoteca de l'avinguda de Sarrià, casque
d'or, de la que conservo un molt bon record. Però certament
le trou és extraordinària. Es tracta d'un film de gènere, cine
negre, del subgènere penitenciari on es descriu la fugida d'un grup
de presidiaris del penal de la santé a final de la dècada dels
quaranta. El film és d'una fisicitat radical, la major part del
metratge consisteix en mostrar-nos l'ingent treball físic que suposa
l'excavació del tunel que els permetrà accedir a les clavegueres i
després a la llibertat. Amb una única excepció, mai no se'ns
mostra res diferent de la presó i i la sensació per l'espectador de
ser un presoner més resulta aclaparadora. Ell muntatge i la
il·luminació son les eines fonamentals de les que es val Becker per
assolir aquesta sensació. La insistència en el detall ens fa
pensar a Bresson i el seu magnific, un
condamnné à mort s'est echapée, però hi ha una exaltació
del treball físic que ens podria dur a pensar en el millor cine
soviètic. La moral de la història em recordà també, The
asphalt jungle, ja que la tensió està articulada entre d'una
banda, els quatre presoners originals que havien planejat la fugida,
dels quals mai no sabem el seu passat però podem pensar que no estan
allà per mala sort, i un nou arribat a la seva cel·la, un jove de
bona família que si està per haver tingut més o menys mala sort.
El jove és Marc Michel, l'actor que Demy tria com a protagonista del
seu debut, Lola, i que després seria el marit de Catherine
Deneuve a les parapluies de Cherbourg ( on el seu paper no era
el millor, però si tenia la millor cançó, el Whatch what
Happens que gravà Sinatra i que
fa poc ha gravat Rita Payés). Entre el grup dur cal destacar la
presència del primer actor que veiem al trailer, Jean Kéraudy. No
era un actor professional, sinó un dels membres del grup que va
intentar la fugida de la presó el 1947.
Fer memòria està bé i aquest film fa palés que més enllà de
Godard o Rohmer, Françá tingué una capacitat de fer un cine
popular, de gènere, de la millor qualitat. No només els americans
tingueren aquest monopoli. Becker comença com ajudant de direcció
de Renoir, podia ser eficaç en qualsevol genere, com comèdies al
servei de Fernandel i segurament hagués estat capaç de fer molt
més, si no hagués tingut la mala sort de morir només amb 53 anys.
Avui hi ha eleccions al Barça. Fa molts anys que vaig deixar el
carnet i no tinc gens clar per qui votaria si pogués. Freixes té
l'avantatge de no ser independentista i per tant possiblement no
polititzaria el club. Font sembla ric i per tant potser no és gaire
probable que fiqui mà a la caixa. Laporta pot semblar més inclinat
a polititzar el club i no té una reputació de ser gaire honest,
però té més sentit de l'espectacle que els altres dos, gent més
aviat gris. Talent i eficiència per la gestió no s'endevina en cap
d'ells. De fet, els seus discursos oscil·len entre el ridícul, la
buidor i l'absoluta incapacitat de fer front a un futur molt
problemàtic pel futbol en general i pel Barça en particular ja que
el model de representació democràtica, sembla poc escaient
per a endreçar els destins del que essencialment és una marca, que
ha d'estar regida pels criteris d'una companyia multinacional.
Sembla que el conjunt dels tres candidats seria el millor mirall de
la decadència del país, si no fos que perquè podem mirar
directament el país. No sembla casualitat que el cicle de decadència
coincideixi cronològicament amb el millor Barça de la història, el
que entrenà Guardiola. L'entusiasme generat per aquell equip no fou
aliè a la reducció de la política a entusiasme que va començar
immediatament després. L'equip essent meravellós no justificava el
triomfalisme que va desencadenar, perquè es veia com el fuit d'un
plan i fins i tot d'un destí, i no com el que realment era: la
conseqüència d'una sèrie d'esdeveniments fortuïts, com que
Laporta no tingués prou diners per fitxar Mourinho. En tot cas,
aquesta entrada és un desfogament per una contradicció que fa temps
que pateixo. Ser molt del Barça i pensar que aquest club és una
patologia social a Catalunya, en el sentit que l'article
que avui m'ha enviat el Ramon defineix aquesta noció. O potser
en el fons, tampoc és una contradicció.
Mentre que Johny Guitar és un títol mític, they live by
nigth és un títol molt menys recordat. No és però menys
memorable. Fou la primera pel·lícula de Nicholas Ray i constitueix
un dels debuts més gloriosos i trencadors de la història de
Hollywood. La pel·lícula pertany al gènere negre, però és molts
més radical que Johny Guitar a la seva atipicitat. Si en el
film més famós hi ha escenes i personatges claus dels western,
They live by nigth defuig completament totes les escenes
d'acció que podríem esperar en un thriller. De fet, les escenes que
en un film convencional serien centrals, la fugida de la presó dels
protagonistes i l'atracament al banc, no ens són mostrades
directament. Ray es centra completament en allò que 'interessa, la
història d'amor entre dos joves, gairebé adolescents, crescuts en
la més absoluta indigència emocional, el noi a la presó i la noia
en un garatge amb un pare mancat de qualsevol qualitat per a exercir
com a tal. Com el títol indica és una pel·lícula nocturna,
gairebé no hi ha escenes diürnes, i d'una intensitat emotiva
absoluta. El tema de la parella condemnada pel destí ha estat molt
utilitzat a Hollywood, des de la languiana you only live once
a Badlands, Bonnye and Clyde i moltes altres. La
pel·lícula de Lang, com tot el seu cine, és una reflexió sobre la
fatalitat, que també hi és en aquest film, combinat però amb una
tendresa, només a l'abast dels que tenen capacitat de sentir la
vulnerabilitat, condició essencial de la nostra estada al món.
They live by nigth no renuncia al millor del cine negre, fins
i tot, la contundència del seu missatge social és més potent, però
no es deixa enquadrar en els tòpics del gènere. Ray assolí a més
en aquest film una cosa que no pogueren aconseguir plenament ni
Hitchcock ni Visconti, fer que Farley Granger realitzés una
interpretació veritablement consistent, precisament per saber
utilitzar la fragilitat de la seva imatge. Cathy O'Donell està
magnifica i és una pena que RKO no volgués utilitzar Mitchum pel
personatge de chickasaw, el delinqüent veterà que és una mica el
mentor del personatge de Granger, perquè no pensaven que un actor
prometedor i nominat a un oscar hagués de fer un personatge
secundari. Segurament hagués estat memorable en un paper connectat
amb la seva biografia i tampoc hagués perjudicat gaire la seva
posició en la RKO, considerant que allò que li esperava era una
condemna penal per ús i consum de marihuana. L'autor que finalment
feu el paper, Howard da Silva, fa una interpretació eficaç i
convincent, com Jay C. Flipen, el seu col·lega. Tots dos pertanyien
a aquella col·lecció de secundaris que eren del millor que tingué
el cine americà. Com a curiositat assenyalar que l'escena inicial
del film fou la primera de la història en emplaçar una càmera dins
d'un helicòpter, fou a més la primera escena mai dirigida per Ray.
El seu debut d'alguna manera definí el seu destí, perdé mig
milió de dòlars, poca broma, però fou aclamada pels crítics i
apreciada per gent com Humphrey Bogart que contractà Ray pels dos
films següents de la seva productora, un dels quals in
a lonely place, era la pel·lícula Cabre Infante recomanava
veure en la hipotètica situació de que n'haguessis de triar una per
passar les dues últimes hores de la teva vida
Una d’aquestes nits
de projecció nocturna a casa, poso Johny
Guitar que l’Encarna no ha vist mai i jo feia un munt d’anys que no
haviatornat a veure. No ha caducat cap
dels motius per considerar-lo un dels films més excepcionals fets mai a
Hollywood bàsicament per la seva fusió del western amb el melodrama i el cine
negre, en gran part deguda a posar Joan Crawford i Sterling Hayden com
protagonistes. El film funciona des de molts nivells que permet una lectura en
clau de denuncia de la intolerància o de testimoni de la resistència femenina. Quan
fou estrenat, el trucolor utilitzat per Ray, li permeté tenir la fotografia més
impactant que s’havia vist fins llavors. En fí, s’han escrit molt, perquè és un
film que agrada particularment a la gent que escriu i fa coses així.L’altra nit allò pel que em vaig sentir més personalment
concernit és perquè allò que vaig percebre fou una crònica de la dificultat de
madurar, cosa evidentment molt més clara en el personatge de Johny que de
Vienna. Entenc que madurar hauria de ser alguna cosa així com veure que hi ha
una coherència entre la imatge que percebem al mirall quan ens veiem, i el jo
interior identificat amb els nostres pensaments i sentiments. En d’altres
termes, ser capaç de fer el que els
altres esperen que facis i que et toca fer . Jo no en soc gaire capaç i cada
dia em sorprèn en un cert sentit retrobar constantment el nen que era i encara
sóc, encara que no aparegui al mirall. És clar que el temps és una cosa
sobrevalorada
Segueixo veient
quan puc els films del Small Axe de Steve McQueen. “red, white and blue” és a d’alguna
manera el revers de l’altra que comentava aquí. Si the Mangrove ens explica una victòria, aquest film és la d’una
desfeta aparent. El film explica la història d’un personatge real, Leroy Logan,
interpretat per John Boyega, que deixà el seu lloc com a científic investigador
en un hospital londinenc per treballar a la policia metropolitana de Londres,
després que el seu pare, d’origen jamaicà, rebés un brutal àtac de dos membres
d’aquesta institució, quan discutien sobre la legalitat de l’aparcament de la
seva camioneta. El protagonista doncs viu un doble conflicte: contra la
institució policial en la qual no acaba mai de ser admès ni integrat, i contra
el seu pare que veu la decisió del fill com una traïció, mentre empren també
una lluita judicial contra els seus agressors, companys ara del seu fill.
McQueenés un gran director i aquí ho
mostra amb una narració precisa on res és redundant i oferint dues gran interpretacions
dels seus actors principals, Steve Toussaint, que composa una figura patriarcal excelsa i l’esmentat Boyega, que composa la figura d’un home honrat, valent, determinat
però segurament equivocat quan pensa que l’acció individual pot canviar el
sistema. Tot i que la impressió que deixa el final del film és d’una gran
amargor, cal dir que Logan no es va rendir, va seguir en la policia i avui és
un referent en la lluita contra el racisme institucional.
Avui en Robert Veciana
explica molt bé, aquí, part del que hi al darrera de la campanya de desmantellament
del batxillerat. Cal tenir clara quina és la dimensió de la lluita. El
batxillerat no es dissenyà per fer formació ocupacional, ni com a magatzem de
nens mentre esperem que creixin, sinó que era l’instrument de formació i
vertebració d’una ciutadania democràtica. És una noció podríem dir
intrínsecament republicana, si aquest terme “republicà” no hagués estat
completament prostituït a les lluites partidistes que constitueixen tot l’horitzó
de la política d’aquest país. D’altre banda les defensores d’aquesta reforma
apel·len sobre tot al sentiment. En això no difereixen de les línies bàsiques
de la reforma pedagògica. L’escola franquista i les feixistes en general tenien
l’ideal d’obligar-nos a pensar d’una determinada manera, la del progressisme
pedagògic i reaccionarisme social català, pel contrari, vol dictar als alumnes
la manera de sentir. En autoritarisme
són comparables i en toxicitat em sembla que van guanyant els nous temps
