Girant per Sant Antoni

 

Dimarts 22 la filmoteca va estrenar el documental de Pere Alberó, Girant per Sant Antoni.  El film reflecteix el darrer període de la reconstrucció del mercat i el consegüent desballestament de les carpes de la Ronda de Sant Antoni, així com mostres de la vida, no tant al barri, com als carrers immediatament adjacents al mercat. Part d’aquesta vida és la lluita del veïns contra per mantenir-se a un barri fortament revaloritzat després de les obres i el continuat boom turístic. De fet, un dels punts centrals dels seu desenvolupament  és la historia d’un edifici a una cantonada del mercat on hi havia quatre pisos ocupats i d’altres habitat per gent gran amb contractes de renda antiga, pressionats pel propietaris per fotre el camp.

Alberó havia estat ajudant de direcció a la mirada d’Ulisses i com Angelopoulos està preocupat per deixar que la imatge s’imposi per ella mateixa, plans llargs i relativament pocs, una manera de fer oposada  a la d’un temps que consumim imatges sense veritablement veure-les.   Potser per això, el començament del film resulta difícil, però finalment la seva estratègia funciona i finalment  hom acaba sentint-se ben immergit a les vides d’aquests veïns. El precedent més clar d’aquest film a casa nostra és segurament el En construcción de Guerin, amb el qual comparteix la idea bàsica de mostrar el sorgiment d’un edifici.

Evidentment el film em va fer un gran efecte  perquè és una impressió força estranya veure aquest paisatge urbà convertit en un altre, representació, figura cinematogràfica, allò que he vist cada dia, mirant-lo més o menys,  i que constitueix el teló de fons de la meva vida. Tampoc quan sortia no vaig deixar de recordar que per molts pocs mesos el meu pare ja no va poder veure el mercat reconstruït.

Rocco e i suoi fratelli

 

Veig a la Filmo a la projecció de Rocco e i suoi fratelli.  Ha de fer no menys de trenta anys que la vaig veure per darrera vegada. Llavors Visconti era una peça fonamental del panteó cinematogràfic. Ara els anys semblen haver fet guanyar el que per un temps es constituí com el seu gran rival, Federico Fellini, i la seva obra al capdavall tampoc sembla tenir el rigor intel·lectual i estètic d’un cineasta com Passolini. De fet amb l’excepció de Il  Gattopardo des de fa molt de temps no he revist cap de les seves pel·lícules. Dit això, el retrobament amb Rocco va ser del tot gratificant i les seves tres hores em van passar molt més ràpidament que d’altres films més moderns i més  breus. 

Em sembla que Rocco és un film que a hores d’ara cal valorar per la seva originalitat i coratge. Visconti es va atrevir a fusionar  dues tradicions artístiques tan contraposades com l’òpera romàtica i el film social neorealista amb un resultat que no grinyola gens. Si  volem ser crítics, en el mal sentit del terme,  podem veure el pathos   operístic fora del seu context, o una traïció als principis ètics del neorerealisme italià, però a mi en van funcionar i vaig seguir amb emoció creixent la hiperpassional història. Potser hi ajuda  que tot i no ser ni un fanàtic de l’òpera, ni un entusiasta del neorealisme si que comparteixo amb Visconti una devoció per Dostoievski , aquest escriptor per degenerats segon Pla,  que la pel·lícula fa palesa. Rocco és al capdavall una reeixida versió proletària i meridional del príncep Mishkin, Com diu Scorsese en una introducció al film fora  molt injust oblidar allò que aporten a la pel·lícula el genial Nino Rota i el treball de Giuseppe Rotuno, un de les millors fotografies en blanc i negre mai realitzades de les que la restauració permet gaudir-ne.

Barbes de balena

 

Barbes de Balena  és l’espectacle amb el  que ha obert el teatre maldà després dels mesos de confiament. M’agrada molt anar al Maldà perquè m’hi sento més a gust en aquests teatres de petit  format on el públic està més receptiu i ningú no sembla anar-hi per anar-hi. Es copsa a més molt millor el treball de l’actor, sempre a tocar, que és l’essència del teatre. Barbes de Balena no és una estrena sinó que es presenta per quarta temporada. Constitueix doncs allò que en podríem dir una aposta segura i certament l’espectacle funciona molt bé. La trama segueix la biografia de la Dra. Aleu, una de les tres primeres dones que obtingué la llicenciatura a la Universitat de Barcelona  i a Espanya i l’única que el va poder exercir. Era l’any 1872, un dels pocs períodes de predomini de corrents progressistes a la nostra història. Hi ha quatre actrius que interpreten diferents papers, canten ballen i una d’elles toca el piano. La vida de la doctora Aleu fou la d’una dona que assolí el  seu objectiu fonamental, ser metge, però que pagà un preu amb moments molt durs: la mort d’un fill, també metge, que de manera irracional hom  considerà que era una conseqüència de la seva “transgressió” o el fracàs de la institució que va voler endegar pel foment de la instrucció femenina.  El seu èxit va ser molt parcial perquè el seu exemple no fou seguit.  No només va ser la primera  metgessa, sinó que durant moltes dècades va ser l’última i el mon que  va deixar no va ser gaire millor per a les dónes. El seu mateix net prohibí les seves filles, és a dir les besnétes de la doctora,  d’anar-hi a la universitat. Per això finalment més que la doctora Aleu, l’obra ens parla de l’amagament experimentat  per la meitat del gènere humà. Sovint les actrius trenquen la narració parlant de la vida de les seves avies, cosa que situa el discurs en un marc més general. Quan sortia del teatre, jo pensava en com sé de poc de la mare del meu pare. Crec que el seu nom era Emilia i no gaire més (fins i tot en el nom podria equivocar-me perquè quan la pare i els oncles la recordaven era simplement “madre”). És cert que va morir deu anys abans de què jo neixes, però sospito que si  a l’inrevés, el mort deu anys abans hagués estat el seu marit, n’hagués  sabut molt més de l’avi. Ella, com la meva altre avia en el món públic extern tenia poca presència, però eren  les que feien possible tota presència.

La saviesa dels governants

 

La ministra Calviño deixa anar el globus sonda d'una reducció del sou dels funcionaris en un 2% l'any vinent. No és sorprenent perquè la crisi fiscal de l'estat a finals d'any serà majúscula. Si que sorprèn que ho planteja quasi com un acte de justícia perquè, segons ella, els nostres creixements des de fa anys són superiors a l'IPC. La ministra aquí sembla tenir una mica de memòria de peix. Posats a fer història cal recordar que el 2009 la retallada en terme mig fou d'un 7 o un 8% i fou seguida molts anys de congelació. En termes absoluts, malgrat les generoses pujades, estem ingressant menys que fa dotze anys. Certament podria tot i així mantenir-se que els funcionaris som uns privilegiats. La crisis es va afrontar amb una devaluació interna que sacsejà tot el mon del treball i els treballadors públics hem estat menys devaluats que els privats, tampoc varem participar gaire però dels dies de vi i roses precedents, però això implica reconèixer obertament que l'horitzó dels darrers anys ha estat d'un empobriment general. Tampoc m'omplen de joia els darrers moviments del ministre Escrivà, molt preocupat per retardar l'edat de la jubilació i fer que la gent treballi més anys. Òbviament soc part interessada, però em sembla que donar simplement la xifra nua dels que prenen la jubilació anticipada amaga un fet fonamental. Moltes d'aquestes jubilacions són forçades perquè a partir d'una certa edat, molt anterior a la de jubilació, la gent queda fora del mercat laboral i la jubilació és pràcticament la seva única opció. Teòricament el ministre i la ministra són gent molt sabia, però la realitat sembla estar fora del seu àmbit de coneixement.

Propaganda versus gestió

 

Demà obriren els centres a Catalunya. Obrim quan hi ha transmissió comunitària i tenim els pitjors números d'Europa, amb l'excepció de Madrid. En aquesta situació les mesures de seguretat són inexistents doncs l'única realment indiscutible, la distància, és la que sabem segur que no es farà efectiva. Tot el que ha passat aquests darrers mesos seria decebedor, si no fos perquè en aquest país la decepció és l'estat per defecte de tots els tenen alguna guspira de racionalitat. A l'abril, que calia fer era molt clar. Ho sabia fins i tot Bargalló. Però no s'ha fet res segurament perquè diners,no hi ha, però tampoc voluntat, ni decisió. De totes maneres, tal i com estem, jo quasi que acceptaria un govern que es limités a no fer res. Adoptaria la posició de Di Stefano quan li deia a un porter d'un equip, que ell entrenava, que les que anaven dintre, anaven dintre però què almenys no fiqués dintre les que anaven fora. La inacció total seria reprovable, els governs fan falta i ara més que mai, però és pitjor substituir l'acció per la propaganda i d'això aquí a Catalunya en sabem molt i les darreres setmanes ho han fet ben palès. Si algú llegeix els diaris pot fàcilment pensar que s'han baixat ratios i s'han posat uns mitjans, totes dues coses ben lluny de la realitat. La desinformació ha estat conscient i en gran part s'ha basat en un deliberada confusió entre la primaria i la secundària, la qual ha estat abandonada completament. Potser la mostra més completa ha estat la formació rebuda pels docents, consistent un vídeo de dues hores , en una mena de fals directe, on ens explicaven que el veritable problema són els adults i que, utilitzant aquesta fórmula tan estimada per la nostra intel·lectualitat periodística, l'obertura de centres és un esdeveniment de país. Més que en collonades, entendre on som passa per copsar l'enorme desenvolupament de la publicitat i la propaganda al nostre temps des de l'adveniment dels règims totalitaris després de la primera guerra. Em temo, però que aquesta perspectiva deixarà por lloc per a qualsevol mena d'optimisme.

The rigtheous mind (I)

 

Fa uns anys vaig parlar d’un llibre que vaig trobar força interessant, the coddling og the american mind. A la darrera estada a Londres vaig trobar un altre llibre d’aquest autor, the rigtheous mind,  amb el que m’entretinc aquests darrers dies d’estiu. Haidt practica la psicologia cultural i des de la seva disciplina vol explicar el caràcter extrem de les divisions entre política i religió. Abans però la primera part, la que he llegit fins ara, explica els fonaments de la moral i la perspectiva adoptada m’ha interessat molt perquè els seus arguments em semblen convincents i també perquè com jo defensava en el meu llibre inèdit, tornar a Hume assenyala sovint camins convenients i fecunds. Haidt contraposa la intuïció humeana de què la raó és i no pot ser sinó esclava de les passions, ell prefereix parlar d’intuicions en compte de sentiments, a les vies que avui monopolitzen la filosofia moral,l’utilarisme i el deontologisme kantià, totes dues hereves de visions exageradament racionalistes. La seva idea bàsica, que ell argumenta empíricament i que concorda em sembla amb la meva experiència vital, és que pràcticament mai les nostres decisions venen motivades per raonaments. Això no vol dir que la raó no jugui cap paper a la moral, però en fa un ben diferent al d’ajudar-nos a decidir. La acció de la raó a la moral és la de justificar les decisions que hem pres o, els sentiments que hem experimentat. No raonem que l’incest és dolent, sinó que ens és desagradable i construïm arguments que justifiquen la nostra sensació . Decisions que ell considera el fruit d’unes estructures innates i  elements aportats pel grup social.

Haidt ha llegit filosofia però no té formació específicament filosòfica. Per això alguns dels seus judicis són discutibles, per exemple, quan parla de Plató, al que atribueix la fundació del racionalisme. Penso, però, que la impossibilitat mostrada a la major part dels diàlegs d’argumentar la superioritat del noble sobre el baix, en el fons apunta al predomini de les intuïcions del que parla Haidt. De fet, la metàfora emprada per Haidt per mostrar la relació entre la raó i les passions, és la d’un conductor i un elefant, la qual és una variació de la imatge del Fedre.  De fet, essencialment és la mateixa, però varia efectivament les possibilitat de control de la raó que, enfrontada a passions de la mida d’un elefant, són molt més migrades. De fet, els elefants no només són més grans que els cavalls, sinó també més intel·ligents i això té a  veure amb el fet aquestes intuïcions, base del nostre comportament, no són fruits del raonament però sí que són cognitives. En aquesta  divisió és a l’elefant a qui li recau la tasca d’efectuar els judicis morals.

Les intuïcions s’imposen i després ve el raonament moral. Quina és pròpiament la seva funció? Segons Haidt té poc a veure amb recercar la correcció lògica dels arguments que avalen les intuïcions o amb la recerca científica de la veritat, sinó que té més a veure amb l’activitat d’un polític a la recerca del vot. Conseqüència directa de l’evolució estem obsedit amb el que pensen els altres i en termes polítics i morals no som egoistes  sinó gremials. Raonem per mostrar que els nostres són els que tenen raó.