Els papers del pentagon

Vaig ahir a la tarda a veure l’última de  Spielberg, els papers del pentàgon.  Tot i que no estaria en el primer lloc dels meus cineastes més estimats,  potser  ha estat al capdavall el que més m’ha acompanyat a la meva vida des de que era un nen d’EGB i vaig patir por de debò veient Jaws. No l’he seguit sempre, però especialment les últimes no mes les he volgut perdre.  Ahir m’ho vaig passar prou bé amb aquest film darrer. Tot i que el principi, on ens exposa la situació, no em va cridar especialment, cap a la meitat del film em vaig sentir totalment immers i commogut  per la història. Crec que Spielberg filma molt bé, però avui no vull fer tant una crítica cinematogràfica com parlar dels dos sentiments que m’ha inspirat la pel·lícula. D’una banda, com era el cas de la semblant però menys assolida Spotliht, la melangia envers un temps que existí, però ha passat i no podrà tornar mai més, atès que en les condicions econòmiques on es mou la premsa, una independència real és del tot inconcebible. L’altra és l’especial satisfacció que a l’espectador desinteressat li proporciona la contemplació d’una virtut en aquest cas el coratge, representat pel personatge de Meryl Streep i pel moment en què  Tom Hanks, afirma la veritat més fonamental però més sovint oblidada quan afirma que l’unica manera de defensar el dret a publicar és publicant. Una tautologia si voleu, però del tot oblidada en un  temps i un país on predomina la covardia i “el postureo”.

Loving Vincent

Loving Vincent és presenta com el primer film de la història pintat a l'oli. De fet, és una cinta de dibuixos animats format per més de sis milions de quadres, pintats per diferents pintors. L'estil evidentment rememora el del pintor holandès, però a diferència dels films precedents sobre aquesta figura no tracta de presentar la biografia del pintor, sinó que construeix una trama, en la qual el fill del cap de correus d'Arles qüestiona el relat del suïcidi. Cap altre pintor ha estat tant l'objecte de l'interès dels cineastes, cosa que suposo té a veure amb un tarannà especial d'aquest autor. La deshumanització de l'art de la que va parlar Ortega es pot entendre com un triomf definitiu i absolut de l'enteniment. En canvi, l'obra de Van Gogh amb independència dels valors estètics més o menys objectivables té un element emocional que desborda l'enteniment. Personalment, jo mai no he sentit tanta emoció en un museu, no sé si realment dir-ne estètica, com la que vaig experimentar en el museu homònim d'Amsterdam. Les obres estaven llavors presentades en ordre cronològic per mostrar l'evolució de l'artista, però allò que vaig creure copsar es quedava curt amb el terme evolució, tenia potser molt més a veure amb la noció de gràcia. VanGogh ha estat el més proper a un sant que ens han deixat els dos darrers segles. Segurament és aquí on rau el motiu més profund d'aquest interès tan persistent.

Religió i ciència

Dissabte passat vaig trobar un exemplar del Pais abandonat al tren i vaig veure              que Jorge Wagensberg ens oferia el seu punt de vista sobre la religió en 25 aforismes.  Tot i estar d’acord amb la major part de les coses que diu, em va cridar l’atenció la presència d’alguns dels tòpics més falsos del pensament  que, genèricament ,podem qualificar com a racionalista. Així Wagensberg presenta els seus aforismes amb una introducció general on vincula el sentiment religiós amb l’esclavisme, referint-se a la religiositat dels culpables d’aquest comerç vergonyós. Malauradament la realitat va ser una mica diferent. Com que vivia a Londres en la commemoració del tercer centenari de l’abolició del comerç d’esclaus, primer país del mon, recordo haver pogut seguir la qüestió i el fet és que els protagonistes decisius de la campanya contra l’abolició foren diverses esglésies cristianes, en nom d’una lectura molt evident dels Evangelis, encara que durant quinze segles ningú no se n’hagués adonat. Com que no he estudiat a fons la qüestió,  és segur que també hi col·laborarien filòsofs o pensadors laics, però de manera molt menys efectiva. El que em sembla indiscutible és que qui no hi era, era cap dels grans pensadors de la il·lustració. Com el llibre de Pontón ens va mostrar, el que tenen aquests pensadors de progressistes en un sentit modern és  simplement el nostre desig de què ho siguin.

Des d’aquest punt de vista potser no hauríem de ser tant taxatius sobre la nul·la aportació a aquesta cosa dubtosa que és el progrés  moral.  Certament si n’hi ha hagut, un de cert és l’abolició de l’esclavatge i aquí el pensament racional no du gaire avantatge  (de fet, l’esclavisme pot ser pervers però no forçosament irracional). La contribució de la ciència al progrés moral  em sembla que s’ha donat de manera indirecta. La ciència ha contribuït al progrés material i el nostre progrés moral n’és totalment depenent (dit d’una altra manera, dubto molt que en una situació de regressió material no es produís també una regressió moral).

Consideracions semblants es poden fer a les  afirmacions del sr. Wagensberg sobre la violència. La religió ha intentat donar una resposta a la violència (cosa molt més clar a l’Orient), potser no del tot reeixida, però els possibles substituts han estat segurament menys efectius, en alguns cassos i del tot irrellevants en altres.

D'altres agonies

Com el western, la filosofia també s'està morint des de que tinc una certa memòria, parlo de la filosofia com matèria del sistema educatiu. I aquí em sembla que cal ser menys optimista. La filosofia sí és alguna cosa, és l'aprenentatge de la llibertat i en el mon que estem construint per això hi ha molt lloc. Cal llibertat per dirigir la mirada i no es pot dirigir la mirada que està sempre fixada en allò immediat. Les coartades més immediates tampoc funcionen. La cultura general simplement ara mateix ja no existeix ni tampoc queda lloc per, com deia Lyotard, aprendre a llegir que no has llegit allò que has llegit. No serveix de res llegir Plató o Descartes si entenem que ens han de transmetre informacions.  

Three Billboards Outside Ebbing, Missouri

Quan vaig començar a anar al cine es parlava molt de la mort del western. Quaranta anys després fora exagerat dir que té bona salut, però no s'ha acabat de morir del tot. La darrera mostra ha estat la pel·lícula acabada d'estrenar dels tres anuncis (en castellà a las afueras i en anglès a Ebbing, Missouri). La pel·lícula parteix d'una situació força dramàtica, una mare desolada per la mort i violació de la seva filla i la incapacitat de la policia per resoldre el cas, per acabar en una tonalitat que ha permès a molts crítics parlar, amb totes les cometes que calguin, de comèdia. Tot i les reticències, fins i tot els més adversaris reconeixen que la pel·lícula mai no et fa perdre l'atenció, cosa meritòria si considerem que desenvolupa molt més una situació que no pas una trama. Martin McDonagh el seu director, ´és una figura fonamental del teatre contemporani britànic. Aquesta condició queda acreditada a la pel·lícula. Una de les raons per les que sempre manté l'interès és la qualitat dels diàlegs, oportuns i intel·ligents. Hi ha moltes coses que cal retenir de la pel·lícula. La més reconeguda serà sense dubte el treball dels actors. Francess Mc Dormand fa un gran treball, segurament més ric i original que el que li va donar la fama fa vint anys a Fargo. Ella ho explica dient que l'únic referent que tenir per fer el paper eren els personatges de John Wayne, doncs no hi ha herois femenins aïllats als westerns, però tot i que no es tindrà el mateix reconeixement, em sembla que cal destacar el personatge de Sam Rockwell, amb una interpretació capaç de mostrar vessants molt oposades d'un personatge, en principi menyspreable, però que acaba mostrant també la seva dignitat. De fet, el valor del film s'extreu, crec jo, des d'aquesta valoració de la figura del policia Dixon. La capacitat de mostrar alhora un panorama social i cultural devastador i devastat, allò que ve a ser l'Amèrica que vota Trump, i recordar que tanmateix aquestes persones tenen una dignitat més enllà de les seves profundes mancances. De fet, tornant al tema del principi. El western del tot no es pot morir mai, perquè del tot mai no es va sortir de la frontera i ara, quan més va més, estem tornant.  

His ladies man

Jerry Lewis ens va deixar el darrer mes d'agost. Jo estava viatjant per la illa de Sardenya i em vaig assabentar sentint la Rai italiana. Feien un programa de cine i van dedicar-lo íntegrament al còmic americà. El presentador feia una gran elogi però es queixava de la dificultat de fer un programa radiofònic sobre el cine de Lewis, ja que cap tall sonor li semblava adient per fer-li un homenatge. Lewis ha estat segurament de tots els humoristes del cine sonor, el més purament visual, és a dir potser el més essencial. El fet, però és que segurament duia més de vint anys, o potser trenta, sense veure cap dels films que va dirigir. N'havia vist algun quan em vaig començar a interessar pel cine sota l'influx de la crítica francesa que el tenia com un dels seus ídols. De nen, els pares no em duien a veure els seus films perquè no el trobaven divertit o més exactament, massa poca-solta. Crec que era una opinió generalitzada. La setmana passada amb retard vaig poder-li fer un petit homenatge assistint a la projecció de la filmoteca de Catalunya del seu primer film en color, His ladies man, i em van quadrar molt tots aquests records que no podia justificar. En primer lloc, perquè era tan estimat de la crítica francesa. Si alguna crítica no se li podia fer, era que el seu treball de posada en escena fou rutinària. Cada escena i cada pla de la pel·lícula respon a una voluntat creadora. La llibertar amb la que opera és absoluta, despreocupada de les convencions sobre l'espai, el temps o una trama narrativa que desapareix del tot a mitja pel·lícula. En segon lloc, Lewis es revela com un personatge especial. Amb un evident toc sinistre, poc sa, però uns registres d'actuació que probablement només han estat superats per Chaplin. En aquest film però, rodat en un dels colors més irreals que hagi ofert mai el cine americà, em dóna la impressió que aquesta dimensió sinistra no és només del personatge Lewis, sinó de l'Amèrica que estava a punt de perdre la innocència,

L'estiu de Kikujiro

                Reveig divuit anys després l’estiu de Kijujiro, una pel·lícula de la que només recordava que m’havia agradat molt fa divuit anys però que no havia tingut oportunitat de tornar-la a veure. De fet,  havia perdut completament la pista de Kitano del que no veia cap pel·lícula des de la seva, hurry for the filmaker, al festival de cine de Londres al 2008 (una mena de vuit i mig però  amb un sentit de l’humor diferent) Veig a la Wikipedia que segueix treballant però a menys ritme, ha fet ja els setanta anys, i aquests darrers films potser van arribar a Barcelona però no a Valladolid pel que recordo.

                   Als noranta fou però un director fonamental. El seu treball més celebrat fou Hanna-bi de la que recordo vívidament moltes imatges, però de la que no podria explicar clarament la trama. L’estiu de Kikujiro era un altre tema. Un canvi de gènere, on el protagonista seguia sent un jazuka, més aviat ximple, però no hi havia res de thriller. Quasi vint anys després el film no em va decebre. En un cert sentit ara mateix resulta molt d’agrair l’aposta de Tikano per la senzillesa en la planificació en un moment d’absoluta hegemonia dels moviments de càmera sense sentit i de la rapidesa del muntatge per a no anar enlloc. L’austeritat  de Kitano és gratificant  pel que té de reminiscència del cine més primitiu, i en alguns moments, en concret del slapstick

temps sense filosofia

Una altra cosa notable esdevinguda als darrers temps és un quasi absolut abandonament de la filosofia.  En els darrers quinze mesos n’he llegida molt poca i no n’he estudiat gens. Això, de fet, obre un període objectivament diferent de tots als precedents durant més de trenta anys. Un costum tan arrelat difícilment es pot deixar sense alguna mena de dolor i fora mentida dir que no trobo a faltar aquesta activitat, però tampoc fora exacte atribuir-lo a les circumstàncies vitals clarament adverses. La veritat és que la sensació és la d’una fe perduda. No tinc cap mena de dubte de què alguns dels llibres dels que parlem els professionals de la filosofia estan entre les produccions més importants realitzades per l’enteniment humà.  No tinc la sensació que res del que fem nosaltres ajudar a constatar aquest fet, a mantenir viva la possibilitat d’aprendre alguna cosa d’aquests textos. Treball real d’ocultació quan figura que hauria d’haver un desvetllament. Ja fa trenta anys vaig sospitar molt dels acadèmics que buscaven donar-me sobretot raons per a no llegir. Ara sembla que ni tan sols la possibilitat de llegir hi és. D’altra banda cada cop em costa més suportar l’excessiva importància que ens donem a nosaltres mateixos, tot oblidant que només assumint la nostra irrellevància real la feina possible podria tenir alguna engruna de sentit.

La mort i el nen

        Reprenem doncs, després d’aquests quasi dos anys de silenci. Han passat moltes coses, però la que més ara tinc al cap és la mort del pare.  Fa gairebé dos mesos i el sentiment de l’absència és molt potent, aclaparador.  No fora exacte parlar de tristesa, doncs valoro el patiment que la seva mort sobtada va fer-li estalviar.  Suposo que allò més precís que puc dir és que tinc la sensació d’haver passat a un nou estat, ja que en un cert sentit em sé mort. Al capdavall, el revers obligat de pensar que seguim vivint en els nostres fills és pensar que també morim una mica quan moren els nostres pares.  Aquesta és una idea que m’apareix clara i distinta, ara mateix. No sé jo si  la consideració hagués estat la mateixa, en el cas que  hagués experimentat això mateix fa vint anys. Llavors encara em prenia massa seriosament, potser no a mi mateix però si les coses que feia, per  adonar-me’n.

        Em veig així alhora sentint l’entrada a la vellesa i ensems un sentiment d’orfandat.  Des de l’ideal autàrquic modern hom podria considerar aquesta dualitat com a contradictòria.  En canvi possiblement no podria ser d’altra manera.    Penso, per convicció introspectiva, pel fet de saber-me en continuïtat amb el marrec que ara fa cinquanta any esperava els reis d’Orient, que Freud no anava errat quan a l’inici del malestar de la cultura, comparava la ment humana amb la ciutat de Roma. Res  no es perd, sinó que queda enterrat. El noiet no se’n va anar, ha restat ocult però  encara sent-hi. Per això al capdavall enfront d’un fet com la mort del pare no pot haver-hi diferència. Si tot això és cert, es segueix també que en el fons, i malgrat la meva admiració i fins i tot devoció per les Meditacions, Descartes anava del tot errat quan defensava les raons per les que calia dubtar.