Modernitat i opinió

Allò que comparteixen Hume i Maquiavel és una mateixa consciència, pròpiament moderna i adreçada contra el platonisme convencional, de què a les societat no hi ha cap alternativa real al govern de l’opinió. Res no pot ser més inacceptable per un neotomista, per un nacionalista, (de qualsevol mena) per un marxista o per un liberal ....

Conservadorisme filosòfic

La gran tradició política conservadora comença amb l’obra de Burke, el qual evolucionà des d’una primera adscripció als whig a una oposició aferrissada contra la revolució francesa. Després vingueren tot un seguit de pensadors que compartien amb ell el refús dels esdeveniments que obriren, segons la convenció, l’època contemporània. Hume sovint es posat a un mateix nivell, tot i que ell no conegué la revolució francesa i fou de fet favorable a l’única revolució que pogué viure, l’american. Allò interessant i el que resol la paradoxa, és que el conservadorisme de Hume té una arrel diferent del de Burke i la subsegüent tradició conservadora. N’és plenament intel·lectual i no pas emocional. La seva arrel és el refús al principì d’autonomia de la raó, la destrucció del qual és el propòsit del llibre primer del Tractat. L’arrel del seu conservadorisme és la desconfiança envers la raó humana que té com a conseqüència la desconfiança envers qualsevol aplicació radical d’un principi teòric a la política. Aquesta és essencialment la tesi d’un dels seus millors estudiosos de Hume, Donald Livingston, amb la que clou el seu assaig sobre Hume com a filòsof de la vida comú. Allò deplorable per Hume és la intromissió de la metafísica racionalista  a la vida política.  (una intromissió que troba la seva culminació al pensament de Locke, malgrat la reducció del pensament d’aquest autor a merament empirista). És clar que la conceptualització feta per Hume és aliena a allò que avui qualifiquem com pensament d’esquerres, però també al de dretes, perquè  sovint el punt de partida són abstraccions com Deu o la Naturalesa que es fonamenten als esquemes d’aquesta metafísica.  Per això, òbviament, aquesta mena de conservadorisme no mostra cap afinitat ni cap tirada vers la defensa de l’ordre o els valors de la religió. L’obra on això es fa més palès és al volum de la història d’Anglaterra dedicada als primers estuards, la qual ha ser llegida des de l’observació feta per Hume que els puritans eren tant un moviment religiós com una tendència filosòfica, en el sentit que ell rebutja del terme. La rebel·lió dels puritans tenia una fonament final metafísic i no estava dirigida tant a reformar res de la realitat, com a canviar-la completament. La grandesa de Hume, per Livimgston, és que el seu discurs s’esqueia molt més bé amb el seu futur, el  nostre present i el nostre passat immediat, que no pas amb el seu propi temps, quan aquesta tendència només es podia intuir.

La reflexió de Livingston enllaça amb el treball que alguns férem fa trenta anys quan parlàvem del vessant prudencialista de la modernitat i el veiem com l’arrel del refús a l’esperit totalitari des de la filosofia plantejat per Levinas. La consciència del límit és incompatible amb la idolització de la teoria Sembla que aquesta caracterització de Hume s’escau molt bé amb allò que plantejàvem. Més problemàtica seria la valoració de Descartes que fora el defensor per excel·lència del principi d’autonomia. Hom pot entendre el Discurs del Mètode com el principi de totes les diferents tradicions revolucionàries. És clar i evident que aquest inici es feu contra la voluntat del mateix Descartes. No és del tot clar que això sigui històricament important.