Ictiofilia

Al seu darrer llibre Gray descriu una categoria interessant, la dels Ictiofils, que ell assimila a l’humanisme en general. Els ictiofils són individus capaços de qualsevol deformació de la realitat per tal de mantenir la seva imatge ideal. El nom ve l’obra del pensador radical rus Herzen, el qual en un dels seus diàlegs confronta un rousseaunià i un escèptic com ell mateix, el qual replica a l’afirmació famosa de Rousseau: Els homes han nascut per a ser lliures i a tot arreu estan encadenats que aquesta afirmació recorda la d’algú que digués: els peixos han nascut per a volar, però a tot arreu estan nedant i submergits dins de l’aigua.

Filosofia i escriptura

Borges tenia raó. Allò normal hauria de ser llegir i escriure ha de quedar reservat per quan tens alguna cosa  a dir, cosa que s’esdevé rares vegades. La inflació del curriculum, i l’exigència d’aquesta inflació, que caracteritza els autors més anomenats dels nostre temps, suposa un motiu de sospita gairebé definitiu. Aquí, però el filòsofs han fet molt mal. Escrivint massa, i després mostrant una esglaiadora facilitat per llegir malament, com  en palesen innombrables històries de la filosofia

El silenci dels animals

Dedico part dels darrers dies a llegir el darrer llibre de John Gray, the silence of animals. El llibre es pot veure com un epíleg a la que potser és la seva obra més reeixida Straw Dogs on desmitificava la noció de progrés des d’una perspectiva darwinista. No em sembla que el nou llibre afegeixi res d’essencial al dit llavors.  Bàsicament més que no pas arguments, cosa que no és precisament allò que defineix l’estil de Gray, recull cites d’autors famosos com Koestler, Borges, Beckett, Orwell i d’altres menys coneguts propers a la idea amb que concloïa Straw Dogs, si hi ha alguna cosa així com el sentit de la vida està molt més proper a l’animalitat que no pas a la humanitat. Aclaparat com estic ara mateix, no he pogut resistir el treure’m hores de son per llegir aquest llibre i ha estat especialment instructiu fer-ho mentre els mitjans de comunicació ens fornien l’espectacle romà, atès que el contrast era interessant. No seré jo pas qui discuteixi la fortalesa social i política de l’església catòlica però em sembla que, ara mateix, no ve acompanyat de força espiritual (aquesta conclusió té molt a veure on visc ara, un país on és tan indiscutible la preeminència social del catolicisme com la seva irrellevància per orientar les decisions ètiques de la gent). Pel contrari, malgrat els atacs intel·lectuals i abstractes dels filòsofs postmoderns, el mite del progrés resisteix. No pas pel seu prestigi intel·lectual, sinó precisament com una fe sense la qual la major part dels europeus no són capaços d’estar al mon. Al capdavall, la fe en el progrés és allò que implícitament ens permet combregar amb rodes de molí com que hi haurà una sortida a la crisi o que la independència de Catalunya solucionarà tots els nostres problemes. Només pel seu efecte purgatiu contra aquesta il·lusió que no hauria de tenir esdevenidor (Freud certament fora una altre de les seves fonts fonamentals) val la pena llegir Gray

Hume i Kant

Allò de debò nou plantejat per la crítica de la raó pràctica és la tesi de la irreductibilitat del judici pràctic al judici cognoscitiu, és a dir, que cap decisió es determina des d’un coneixement. Presa en conjunt, la direcció de l’obra de Hume és completament oposada, tot judici cognoscitiu esta determinat, en depèn, d’un judici pràctic, d’una decisió, la qual, però, en cap cas es deixaria descriure bé amb el qualificatiu de racional.

Novel·la post-humeana

La conseqüència de la filosofia de Hume és que la novel·la es troba del tot justificada per substituir la teologia: això serà el segle XIX. Marx i Nietzsche no en seran pas una excepció sinó dos dels  capítols fonamentals de la faula substitòria.