The origins of political order (VII)

Per acabar, em sembla que cal encoratjar la lectura del llibre de Fukuyama encara que només sigui perquè ens ajuda a trencar un dels límits habituals de la filosofia política: la formulació de teories molt generals des d’un número relativament petit d’experiències històriques concretes: l’antiguitat greco-llatina i els països anglosaxons. Aquest és el nucli central del llibre on examina  l’aparició a escenaris molt diferents dels tres fonaments de la praxi política contemporània: la formació de l’estat, el govern de la llei i la responsabilitat del govern enfront dels governants. Les tres nocions no estan unides. Així, per exemple, veiem que a la Xina s’avança més ràpidament i més profundament en la construcció de l’estat que a cap altre lloc del mon, mentre no es feu cap pas en el segon sentit. Una diferència que, segons Fukuyama, està causada pel diferent pes de les religions en aquestes societats.

Mentre que el nucli del llibre és un exercici d’antropologia i història comparada. Els dos darrers capítols intenten extreure conseqüències teòriques que serveixin de fonament per fer una teoria del desenvolupament i la decadència política. El fonament d’aquesta teoria es troba per ell a la biologia i en aquest punt li dóna la raó a Hume enfront de Locke, ja que l’escocès no admet l’absolut refús de l’innatisme fet per l’anglès. Les impressions relacionades amb les passions primitives són innates des del seu punt de vista i a aquestes emocions vincula Fukuyama la molt fonamental necessitat de l’home d’obeir regles. La capacitat de seguir regles és una estructura tan profunda com la lingüística. La pàgina en blanc lockeana és una de les condicions fonamentals del programa liberal, però xoca frontalment amb una observació desinteressada de la naturalesa humana. El problema polític fora conjugar aquesta predisposició favorable amb una propensió a la violència, Rousseau no és aquí menys mistificador que Locke, i l’aportació hegeliana de la necessitat del desig de reconeixement. La seva interpretació vol allunyar-se de les visions més materialistes en quan reconeix la importància derivada a l’acció dels models mentals de realitat construïts a totes les societats humanes. En aquest sentit divergeix i s’oposa als estridents Dawkins & Co.  que malden per popularitzar una visió de la religió com un element advers al procés civilitzatori. Fukuyame pel contrari lloa el paper de la religió per superar les barreres posades a la fixació en el propi grup biològic.

Fukuyama s’oposa també a la Il·lusió constructivista alimentada per un enteniment deficient de la República de Plató i per la tirada utòpica de molts filosòfs. De la mateixa manera que l’evolució natural genera mecanismes en principi gratuïts que després troben utilitats, els actors polítics creen institucions que acaben tenint un sentit que els fundadors no havien previst.  Els participants als conflictes de les investidures no podien tenir ni idea de què estaven fundant el principi de la limitació del poder executiu pel poder judicial o l’església pensava en el dret de les dónes que reconegué els seus drets hereditaris a l’alta edat mitjana.

Des del punt de vista de Fukuyama la decadència política és un fenomen tan inevitable com l’extinció de qualsevol espècie a llarg termini en un mitjà ambient inestable i canviant. En aquest sentit el problema polític fonamental és la incapacitat de les societats en conjunt per adonar-se d’aquests canvis (cosa que podem entendre com un fort argument a priori en principi de tota mena de conservadorisme). Un altre element fonamental com agent de decadència és la tendència a la repatriamonalització que pot ser trobada a la descripció de tots els processos de decadència. De fet, aquestes dues forces creen una tendència als equilibris disfuncionals en els quals es donen situacions que cap dels agents socials pren clar avantatge d’un canvi però la societat com a totalitat empitjora contínuament.

El darrer capítol posa les bases del següent volum on s’estudiarà el canvi polític a l’època posterior a les revolucions francesa i industrial, essent la segona la definidora del moment post-ml,athusià quan l’increment de la productivitat obren unes perspectives noves i desconegudes a les societats clàssiques.

The origins of political order (VI)

Un tema fonamental per Fukuyama és el de la naturalesa predatòria de l’estat, cosa que constitueix un tòpic del neoliberalisme de moda als darrers anys. Fukuyama no nega pas l’existència d’aquesta tendència, de fet, l’organització de la depredació fou una de les causes del sorgiment de l’estat, però ens recorda, l’exemple adduït més important és el cas de l’experiència històrica d’Hungria, que l’estat pot ser també una barrera  i una defensa contra la capacitat predatoria de les elits. Un advertiment que aquest mes de febrer no sembla gens intempestiu. La idea de Fukuyama en tot cas és ben clara i té arrels del tot clàssiques. El problema no és l’estat sinó l’assolir un equilibri de poders entre els diferents sectors d’una societat. L’estat pot ser una eina per trencar aquest equilibri o per consolidar-lo

The origins of politcal order (V)

Pel que fa a l’evolució d’Europa la tesi de Fukuyama és clara i pel que jo sé força original: el govern de la llei no és essencialment una invenció il·lustrada, tot i que certament foren aquests els seus teoritzadors. La causa primera fou la influència de l’església catòlica, no tant per motius teològics i morals sinó per preservar els seus interessos com a institució enfront del tribalisme que després de la caiguda de l’imperi romà tornava a esdevenir la tendència hegemònica dins d’Europa occidental. La consolidació d’aquest poder feu molt difícil per a qualsevol monarca pensar en que podia disposar d’un poder del tot il·limitat, com per exemple, fou el cas els emperadors xinesos. L’eina principal fou el reconeixement afavorit i propiciat per l’església catòlica del dret successori de les dones (una autèntica extravagància antropològica en el context del primer mil·lenni) que trencà el poder del clan i ajudà a consolidar el poder territorial de l’església (el desmuntatge dels quals és una de les finalitats bàsiques de les revolucions liberals del XIX) Fukuyama polemitza  així molt obertament amb les concepcions liberals;  per ell les institucions bàsiques que generarien la civilització moderna, només foren econòmiques en una segona instància, però el primitiu impuls per crear-les fou religiós.

Neomelòdics

Mentre romancejo després de dinar veig un reportatge al noticiari de TVE sobre els neomelòdics, joves napolitans consumidors i creadors d’una variant de la cançó del país, l’essència del qual és glorificació de la camorra.  El tema és ben relacionable amb l’escrit de Fukuyama que ara estic llegint i episòdicament comentant, ja que l’esdeveniment sembla ben coherent amb el seu relat. Quan l’estat s’afebleix, alguna cosa ha d’ocupar el seu lloc. L’altre de l’estat és la família i al capdavall, les organitzacions com la mafia pot són ben clarament un derivat. Potser pot semblar alarmista pensar que l’estat està retrocedint; una conseqüència del pessimisme generat per la crisi.  La crisi, certament, fa palesa la relativa inanitat de l’estat però a alguns dels nostres barris la presència de l’estat, i de la moralitat que li és inherent, ja era gairebé nul·la o, dit d’una altra manera, hi ha llocs on la diferència entre la crisi i el que hi havia abans és gairebé nul·la.

The origins of politcal order (IV)

La proposta platònica d’abolició de la família és un fil Fukuyama reté de manera necessària a la part central del seu llibre focalitzada en fer una comparació entre les diferents experiències històriques de sorgiment de l’estat. Evidentment hi ha una resposta pròpia occidental que avui en dia es manté i que fou un element important a la perdurabilitat de l’església catòlica: el celibat sacerdotal, però probablement encara foren més exitoses històricament o al menys duradores, els sistemes d’esclavisme militar adoptat primer pels àrabs i després perfeccionat pels otomans. De fet la correspondència entre la forma de vida dels mamelucs i la que Plató dissenyà pels guardians és aclaparadora i el desarrelament cercat en ambdós casos del tot equiparable.

Pujols

Avui és cinquantè aniversari de  la mort de Francesc Pujols, cosa de la que he de fer esment, encara que només sigui perquè una de les seves sentències serveix per donar títol a aquest bloc. D’en Pujols jo no en sé gaire. La seva presència a la facultat de Filosofia més important del país era nul·la als anys vuitanta quan jo hi vaig ser i després he tingut algunes poques notícies a l’obra de Pla, a més de la cançó que li dedica Jaume Sisa al  Ni cap ni peus. No he ensopegat mai amb la seva obra cabdal  El concepte general de la ciència catalana i per tant puc dir poc més enllà de les anècdotes més difoses. La meva curiositat però és absoluta, encara que només sigui per la seva fama d’irònic infatigable, especialment sobre el seu treball. Un contrast interessant en un país on la gent es pren massa seriosament a si mateix i tots tendim a ser més aviat afectats.  Com a recordatori deixaré la lletra de la cançó de Jaume Sisa. Els que la coneixeu podreu fer memòria i els que no, i voleu saber com sona, podeu comprar-vos el disc.

El secretari de la Natura puja l'escala
buscant els àngels.
Al quart graó, respira i s'atura,
diu en veu alta allò que escriurà
dintre la torre, passant les hores,
d'un català que ho té tot pagat.
Matant un bròquil a l'Ateneu
o bé inventant un ritual.

Dalt la figuera en Salvador
pinta els darreres de l'ample cel.
Seguint el curs de la tradició,
escolta el savi de Martorell.

Com un senyor que li fes de xofer,
a l'únic déu de cap religió.
Tots dos esguarden l'arquitecte
més metafísic nat a Riudoms.
Quan s'agermanen l'art i la vida,
la bona taula i la mare ciència,
donen la mà a la filosofia,
la poesia i les varietés.

Dalt la figuera en Salvador
pinta els darreres de l'ample cel.
Seguint el curs de la tradició,
escolta el savi de Martorell.

Combina rodes el mestre Llull,
vol lluminós del coneixement.
Per convocar un ofici de llums
visqué en Pujols irònicament.
Cercant amable, sempre un somrís,
la veritat, ai,qui la trobés!
Del caminant queden els camins,
del pensador el seu pensament.
La solució per desfer el cabdell.
La veu més clara si vols consell.
El més nou i també el més vell.
Escolta el savi de Martorell.

Més sobre Hobbes i Fukuyama

El refús del hobbesianisme no és però del tot complet per part de Fukuyama. El paper que l’anglès concedí a al violència és l’única part de la seva anàlisi ben real. Fukuyama fa però una correcció important: aquesta violència a l’origen no és individual sinó entre grups socials. L’estudi de la sociabilitat dels ximpanzés és reveladora a aquest respecte. Així com alguns fets puntuals com, per exemple, que les taxes d’homicidi entre el caçadors-recolectors del desert de Kalahari siguin quatre vegades més grans que als Estats Units en conjunt. Així doncs es reconeix que la violència és una de les impulsores de l’estat però no pas com a causa final, sinó com a causa eficient. Les explicacions de l’origen de l’estat basades a la violència i la compulsió són superiors a les visions purament economicistes malgrat que aquests puguin estar més d’acord amb l’esperit del temps (un temps que en aquesta qüestió ja dura tres segles). La segona correcció a Hobbes, és també ben obvia, la formació de l’estat no suposa la solució del problema de la violència sinó el seu desplaçament a un altre nivell, el qual potser, ateses les diferents possibilitats de l’estat i la família, suposa en cert sentit un empitjorament.

Allah n'y est pour rien

Allah n’y est pour rien és el darrer llibre d’E. Todd, el qual recull una sèrie de converses mantingudes per televisió l’any passat després de l’anomenada primavera àrab. El títol explica molt clarament quina és la tesi del llibre. Als esdeveniments esmentats la religió no ha jugat gairebé cap paper sinó que Todd veu una confirmació de la seva teoria segons la qual la inquietud revolucionaria sempre és el producte de l’increment de la taxa d’alfabetització, cap sistema social pot mantenir-se indiferent al trencament que es dóna quan els fills saben llegir i escriure i els pares no. Les societats musulmanes per la seva estructura familiar són especialment fràgils davant aquesta mena de canvis. Allò succeït en aquests països pot estar poc dit però des del punt de vista de Todd no és gens nou. És aquesta també l’explicació de la revolució francesa més enllà de la importància interessada atribuïda a l’acció dels Philosophes. Les seves observacions es veuen recolzades pel seu estudi de l’evolució demogràfica. Comú a tots els països del Magreb ha estat una baixa atípica de la fecunditat que es produeix en tots els cassos desprès de la descolonització. Especialment rellevant però és la caiguda de la fecunditat a Iran, la qual ara mateix és inferior a la dels mateixos europeus, cosa que fa pensar Todd que Iran ha iniciat un procés desislamització, tot i que certament aquest abandonament de la religió ha estat substituït per un nacionalisme militant.

                Les possibilitats d’una evolució democràtica existeixen i la seva teoria vol treure importància a l’obstacle suposat per la religió, ja que en un cert sentit els països del MKagreb mai no han seguit l’alcorà. La seva estructura familiar té un origen anterior i els segles de domini de l’islamisme no han pogut alterar-la. Alguns caràcters d’aquesta estructura estan més a prop del codi civil francès que no pas de l’obra de Mahoma. Tots aquest fets estan enfosquits pel fet que, segons Todd, el progressisme sempre requereix d’algun bec expiatori que faci la funció dels “endarrerits” que facin palès el propi progressisme. Fins més o menys el 1965 foren els catòlics aquest bec expiatori, ara són els musulmans. Todd contrasta la mirada inquisitiva plantejada sobre els musulmans amb la poca  inquietud aixecada pel discutible significat de la modernització xinesa o la manca de debat real sobre l’estancament educatiu de les societats occidentals. La part final del llibre està dedicada a reiterar l’actualitat de les consideracions ja plantejades al seu llibre sobre la il·lusió econòmica envers la relativa importància de les consideracions econòmiques per entendre el desenvolupament històric de les societats.

Fukuyama sobre la sociabilitat humana

 Tornant al llibre de Fukuyama del que parlava en un post anterior. És segurament útil indicar els elements fonamentadors de la sociabilitat natural, que segons Fukuyama són els següents:

La capacitat d’incloure, la selecció familiar i l’altruisme recíproc son els modes de la sociabilitat per defecte. Tots els sers humans es veuen moguts a afavorir parents i amics amb els quals han intercanviat favors prèviament, si no és el cas que estan fortament incentivats per fer el contrari.

Els sers humans tenen una capacitat per a l’abstracció i la teoria que genera models mentals de causalitat, i més enllà d’aquests una tendència a definir causalitats basades en forces transcendentals o invisibles.  Aquesta és la base de la creença religiosa, la qual actua com una fonamental font de cohesió social

Els humans tenen una proclivitat pel seguiment de normes fundat a les emocions més que no pas a la raó, i per tant una tendència a donar els models i a les regle que se`n segueixen un valor intrínsec.

Els sers humans desitgen reconeixement intersubjectiu, o de la seva pròpia vàlua o de la vàlua dels seus Déus, lleis, costums o formes de vida. El reconeixement quan és concedeix esdevé la base de la legitimitat i la legitimitat, llavors, permet l’exercici de l’autoritat política.

(The origins of political power, 43)

Tot i que es tracti en un cert sentit de defensar Aristòtil envers la modernitat representada pels defensors del contracte social. Les bases de la seva reflexió no són només les conclusions de l’antropologia moderna, sinó el llegat d’autors moderns com Hume o Hegel.

The origins of politcal order (I)

Estic llegint el darrer llibre de F. Fukuyama, the origins of political order, el qual consisteix en un intent d’explicar el desenvolupament del poder polític des del començament de la historia. En el seu punt de partida, Fukuyama ha de confrontar-se amb la hipòtesi que defineix la teoria política moderna i la seva conclusió és ben clara: tota aquesta filosofia parteix d’una fal·làcia, el que ell anomena fal·làcia hobbesiana: la idea de que els homes són primordialment individualistes i la societat només surt com resultat d’un càlcul racional. La veritat és del tot al contrari. La tendència natural de l’home és la sociabilitat i allò que s’ha desenvolupat en el transcurs de la història és l’individualisme. Aristòtil doncs tenia raó però el recolzament d’aquest punt de vista ja no és només l’autoritat del filòsof sinó saber acumulat als darrers segles des de l’etnologia i l’etologia.  L’equívoc no ha estat menor doncs aquesta fal·làcia constitueix el fonament tant de la constitució americana com de l’economia neoclàssica contemporània. En canvi, Fukuyama reconeix un punt important a la ficció antropològica hobbesiana. L’estat de naturalesa fou sense dubte un estat de violència. Però aquesta violència no tenia un caràcter individual sinó de grup.

En aquest procés de desenvolupament una de les forces bàsiques ha estat des del punt de vista de Fukuyama la religió. La força de la religió per ell és l’extrema dificultat de falsar els seus enunciats amb la qual cosa l’argument que millor explica el seu poder és el de l’aposta de Pascal.  La religió, a la seva forma més primitiva de contacta amb els avantpassats, sembla un millor motiu per obeir al meu cap que no pas un interès propi que difícilment coincidirà amb el seu. La pretensió del meu cap de comunicar-se amb els esperits del avantpassats pot no ser molt clara, però si fos veritat valdria la pena no temptar la sort.

La seva investigació sobre els orígens dóna un important lloc a la família.   I aquí, en canvi, tot i no fer-la gaire explícita, la seva reflexió apunta a una insuficiència de la política aristotèlica. L’estat sembla sorgir de manera natural en el plantejament aristotèlic com una evolució de la família. Plató en canvi era molt més lúcid. L’estat no evoluciona des de la família sinó contra la família. L’estat xinés malgrat els seus enormes avenços mai no va guanyar aquesta guerra. Els europeus ho varen fer mitjançant el cristianisme que amb el missatge de fraternitat universal reforça la família nuclear i dissol el clan. Aquest plantejament ajuda a reprendre i valorar la idea del difunt professor Fortuny sobre la saviesa present al Godfather de FF. Coppola