Ensayos sobre el mundo del hampa (relatos de Kolima VI)

 

        La setmana passada vaig acabar una tasca que havia començat fa uns quants anys, no sé ben bé quants: llegir el cicle complet dels relats de Kolima de Varlam Shalamov. Shalamov fou un escriptor rus que va estar una bona part de la seva vida als camps de treball soviètic. Primer de 1929 a 1931, acusat de troskista per difondre el testament de Lenin, i després de 1937 fins a 1951, primer per activitats contrarrevolucionaries i després en aplicació de l'infame article 58. Després de l'alliberament com a pres, encara romangué a Sibèria fins a la mort de Stalin. A l'època de Kruschev quan ja tenia 49 anys fou rehabilitat però tenia la salut molt malmesa. Els contes són una descripció de la vida als camps i sovint consisteixen simplement en mostrar una anècdota o una situació. Sense recordar cap en concret, el conjunt és excepcional. El sisé volum que ara he acabat és diferent, doncs més que contes es tracta de petits assaigs on estudia una part significativa dels presoners dels camps, els que en castellà són qualificat de "hampones", els delinqüents comuns i ordinaris que formaven una societat diferenciada i enfrontada a la resta de la humanitat. Fou un grup molt important en la repressió dels polítics, especialment després del 1937 quan varen descobrir que assetjar i matar trotskistes, és a dir fer els que els agradava fer i normalment se'ls prohibia, havia passat a ser una activitat patriòtica. Em sembla un assaig recomanable pels interessats a la reflexió moral. Ara mateix estic llegint un llibre de McIntyre, mort aquest mateix mes, on es preocupa pel fonament biològic de la moral, En aquest cas tenim un grup humà amb una moral específica construïda però en completa oposició al que podem tendir a pensar que són els sentiments naturals humans i tanmateix són humans.... Entre els papers deixats hi havia un quadern escolar ratllat on havia escrit un balanç del que havia après. Transcric algunes de les que m'han fet més impressió. En algun cas coincideix amb coses que he arribat a pensar. Mai en res que hagi viscut, cosa que, imagino, fa una identificació discutible.

QUE HE VISTO Y COMPRENDIDO EN LOS CAMPOS

1/ La extraordinaria fragilidad de la cultura humana, de su civilización. El hombre se convierte en una alimaña en tres semanas: si soporta un trabajo duro, el frio, el hambre, las palizas...

3/ He comprendido que la amistad, el compañerismo, nunca nace en circunstancias duras, duras de verdad, con riesgo de tu vida. La amistad nace en condiciones difíciles, pero soportables (en un hospital, no en una mina)

7/ he comprendido que el hombre se ha convertido en hombre porque físicamente es más fuerte, más resistente, que cualquier otro animal; en el Extremo Norte ningún caballo resistia el trabajo

8/ He visto que el único grupo de personas que se comportaban de manera algo humana entre el hambre y las humillaciones eran la gente religiosa, los adeptos de las sectas, casi todos, y la mayoria de los popes

9/ Los primeros en corromperse son la gente del partido y los militares

18 / He comprendido porque el hombre vive no de esperanzas - no hay esperanza alguna-, ni por la fuerza de su voluntad- que bobada-, sino gracias al instinto, al sentido de autoprotección, gracias al mismo principio por el que se rigen el árbol, la piedra o el animal

31/ He sabido que el mundo no se ha de dividir entre buenos y malos, sino entre los cobardes y los que no lo son. El 95% de los cobardes son capaces de cualquier villanía, de vilezas mortales, ante una débil amenaza

36/ He aprendido a planificar mi vida para el día siguiente, no más.

Agudesa i inferioritat (jo tampoc era tan curt)

 Aquests dos senyors em van fer sentir inferior tota la meva joventut. La raó era la seva capacitat de donar les repliques més punyents, intel·ligents i oportunes de manera gairebé immediata. No és que jo fos incapaç de donar repliques del mateix tipus, però el meu temps de reacció era diferent, setmanes, mesos.... Ha estat reconfortant, però un xic decebedor, aprendre després que darrera d'aquestes repliques hi havia gairebé un exercit d'escriptors, sovint altament dotats, que podien estar afinant un diàleg, setmanes, mesos ....

Religió, wokisme i dualisme

 

        L'altra dia en un dinar amb un amic, també filòsof, sorgí la qüestió de què ens amoïnava dels woke, quan moltes de les tesis associades a aquest moviment, preses una per una i detalladament, no estan tan lluny de coses que hem aprovat o com a mínim no ens provocaven gaire indignació. Pensant-ho més a fons, i també molt humianament, diria que no són tan les tesis, com la manera en què es diuen; una manera que em sembla suggeridora d'una incipient religiositat. Això em porta a una consideració personal. Pel meu origen sempre m'he sentit connectat amb el laïcisme. No sé si sempre de manera conseqüent, però constant. Durant trenta quatre anys m'ha tocat moltes vegades explicar les concepcions del ser humà i sempre he sentit que estava donant testimoni d'un progrés intel·lectual quan explicava Merleau- Ponty, com l'autor que ens va ensenyar que no tenim un cos, sinó que som un cos. Conciliar aquest sentiment amb els que diuen que tenen un cos equivocat, m'és difícil i només li trobo sentit si aquesta afirmació es fa des d'un plantejament que no pot ser qualificat sinó com a religiós.

Ara bé, també és cert que en un cert sentit enganyava els alumnes perquè Merleau- Ponty tampoc no deia res de tant nou. Jo certament no tenia present el que va dir Sant Tomàs en el seu comentari de la primera carta de Sant Pau als Corintis(XV;1,11)

Puesto que el alma es parte del cuerpo del ser humano, el alma no es la totalidad del ser humano y mi alma no es yo

Un text que deixa clar , tot i que molta gent en pot tenir problemes amb això, que ser cristià no té una connexió especial amb creure en la immortalitat de l'anima, sinó amb la creença en la resurrecció del cos.

De totes maneres més enllà del que defensen en concret tinc poques dubtes que el moviment woke no va en una direcció incorrecta si apunta a la formació d'una nova religió, cosa que podría definir el futur de manera més que probable. Poc possible però que jo arribi i que aquesta religió sigui per mi.

Trump segons Empoli

Pels que hem estat la vida entera mirant d'ensenyar a llegir és un text desencoratjador però aquí és on estem i en el fons potser hem estat sempre: 

Donald Trump, ja que parlem d'ell, és una forma de vida extraordinàriament adaptada al moment actual. Un dels seus trets, del qual els seus assessors, en homenatge a una època passada, encara es queixen en veu baixa, quan n'haurien de fer palmetes , és que mai no llegeix. Ni llibres, bons per a museus, ni diaris, que van pel mateix camí; L'internauta més ingenu no dubtaria a classificar la imatge d'un Trump instal·lat en un seient del seu jet o en una butaca a Mar-a-Lago amb un llibre a la mà, en comptes d'una pantalla o una hamburguesa, entre les deep fakes més estranyes imaginables. El problema que molesta els seus assessors, quan hauria de delectar-los, és que Trump ni tan sols llegeix les notes d'una pàgina o mitja pàgina que li donen per preparar-lo per a una entrevista, resumint els elements essencials del tema en qüestió. Trump ni tan sols mira aquestes notes. Ni una pàgina, ni mitja pàgina, ni una sola línia. Només funciona per via oral. La qual cosa representa un repte considerable per a qualsevol que vulgui transmetre-li fins i tot el més mínim coneixement estructurat. Però què importa, ja que el que importa per sobre de tot és l'acció, de la qual el coneixement, com sabem, és un dels pitjors enemics.

Un entorn caòtic exigeix ​​decisions agosarades que captin l'atenció del públic alhora que sorprenguin els oponents. Trump és, en essència, només una altra il·lustració d'un dels principis immutables de la política, que tothom pot veure: pràcticament no hi ha cap relació entre el poder intel·lectual i la intel·ligència política. El món és ple de gent molt intel·ligent, fins i tot entre especialistes, politòlegs i experts, que no entenen absolutament res de política, mentre que un analfabet funcional com Trump pot aconseguir una forma de geni en la seva capacitat de ressonar amb l'esperit de l'època.

L'heure des predateurs

 

        Si ahir parlàvem del dolor i la necessitat d'entendre el mon avui comentaré un altre llibre molt útil per això d'entendre on som: l'heure des prédateurs de Giuliano d'Empoli, politoleg que ha fet de conseller i ha estat dins dels cercles més exclusius del poder a Europa. Empoli defineix la seva perspectiva com la d'un escriba asteca, doncs el que en vol explicar al seu llibre només pot trobar una analogia a la situació dels asteques que s'enfrontaren a la realitat impensable dels guerrers espanyols. En aquest cas l'equivalent als guerrers espanyols és la plutocràcia sortida de la darrera revolució tecnològica. Empoli no es ofereix un discurs estructurat des d'un punt de vista conceptual, sinó una galeria de retrats de situacions viscudes, sempre descrita amb molt força

    Més o menys sempre hem sabut que els que veritablement manen no són els que ostenten el poder. La diferència sorgida als darrers temps és que abans aquestes figures eren útils pels que manaven i ara estan deixant de ser-ho. Crec que era Camba, podria equivocar-me, qui digué que les democràcies parlamentàries eren dictadures dels advocats. Més enllà de l'acudit hi havia un fet evident. sShavien fet societats complexes amb tot legislat i potser hiper-legislat i els advocats eren imprescindibles. Els nous "amos" però volen un mon sense regles. Evidentment i aquesta és una altra tesi fonamental del llibre en una situació d'aquesta mena l'aposta més clara i decididament guanyador és l'aposta per la força bruta, el moment del que ell anomena els borgians. Com ell mateix diu:

La fenêtre d’opportunité qui existait jusqu’à hier pour qu’un système de règles soit mis en place s’est refermée. L’idée même d’une limite à la logique de la force, de la finance et des cryptomonnaies, à l’emballement de l’IA et des technologies convergentes, ou au basculement de l’ordre international vers la jungle, est sortie du domaine du concevable.

        Les escenes estan sempre carregades de significat. la primera fa una descripció molt viva de l'assemblea general de l'ONU on reflexiona sobre el futur paper de boc expiatori que haurà d'assumir el president Zelinski. A la segona veiem un intent de retrobar un fresc de Leonardo a un palau florentí, cosa que li serveix per anticipar el caos que està venint i que tenim a tocar, totes les fronteres d'Europa estan en guerra de més o menys intensitat El meu preferit però és el relat que té com a protagonista el príncep hereter de l'Aràbia Saudita el qual consolidà el seu poder d'una manera que el mateix Cèsar Borgia hagués hagut d'admirar: invitant un cap de setmana a la part de la seva família més poderosa (parlem de tres o quatre centenars de persones, a Aràbia no han arribat a la família nuclear) i va acabar convertint l'hotel més luxós de la capital en un camp de concentració i tortures. Mentre llegia aquest passatge vaig veure el mateix dia a la tele al President Trump confraternitzant amb el príncep (jo era tan ingenu que de jove quan veia aquests personatges pensaven que eren una relíquia del passat, ara no sols tenen més poder que mai sinó que l'ostenten mostrant com subornen el president dels EEUU) Però hi apareixen també altres figures fonamentals del moment, les representatives del que ens està venint, gent com Bukele o Elon Musk. En el capítol sobre Musk es quan fa més explícita la connexió entre els borgins i els senyors de la tecnologia:

            Les seigneurs de la tech ont bien plus en commun avec les borgiens. Comme eux, ils incarnent presque toujours des personnages excentriques qui ont dû briser les codes pour se faire une place. Comme eux, ils se méfient des experts et des élites, de tous ceux qui représentent l’ancien monde et qui pourraient les empêcher de poursuivre leurs rêves. Comme eux, ils ont le goût de l’action et sont convaincus de pouvoir modeler la réalité selon leurs désirs ; la viralité prime sur la vérité et la vitesse est au service du plus fort. Comme eux, ils n’ont que mépris pour les politiques et les bureaucrates : ils en voient la faiblesse et l’hypocrisie, ils sentent que leur époque est révolue. Grâce à Internet et aux réseaux sociaux, la faiblesse et l’hypocrisie des anciennes élites sont d’ailleurs exposées aux yeux de tous

     Com que el tema no és merament ideològic, una de les històries que m'han resultat més il·lustratives és la protagonitzada per Schmidt el cervell gris de Google que li donà en safata la reelecció presidencial a Obama el 2012, cosa que explica la inhibició del premi nobel de la Pau en posar limitacions al poder de les plataformes. El darrer episodi parla d'un petit i poc conegut poble proper a Paris, Leiusaint, esdevingut un infern des de que Google descobrí que passant pel seu centre on pot estalviar-se cinc minuts d'embús. L'alcalde intentà arreglar-.ho per trobar-se en una situació analoga a la dels protgonistes de les noveles de Kafka, ningú semblava ser el responsable i el treball de kafka és el que millor ens atansa a l'univers que obre l'AI.

Els antisemites

Primo Levi

Llegeixo avui això. És consolador pensar que en aquests temps en què qualsevol fill de puta et poc qualificar com antisemita per defensar sentiments arrelats ja no a la ideologia sinó a la més bàsica humanitat, Primo Levi era un dels "nostres" (és a dir dels" antisemites"). No entrarem avui en el fet que sí hi ha algú semita a Orient Mitjà és entre els palestins i no pas els israelians (però potser també això de l'ADN és propaganda antisemita).Més interessant és subratllar. la conclusió no enunciada però fàcilment deduïble de l'article. Si als EEUU no els hagués interessat tenir una reserva mercenària a Orient Mitjà, l'Holocaust seria un incident marginal a la nostra cultura, com pugui ser-ho el genocidi armeni. És una constatació dolorosa però segurament imprescindible per a entendre com funciona el mon en el que vivim.

 

Hume i l'estoïcisme

 

Una diferència molt significativa entre Hume i la resta dels pensadors del mateix període és la seva diferent valoració de l'estoïcisme. Mentre que Descartes mostra clarament una simpatia pels estoics al Discurs i Spinoza i Kant construeixen morals que poden ser qualificades com a cripto-estoiques, Hume es mostra sempre més aviat hostil a aquesta línia de pensament ( no és pensant-ho a fons una excepció, tampoc Pascal o Hobbes, pensador oposats però influents a l'escocès) De fet sembla que a la possible crisis desencadenant de la seva vocació filosòfica, el refús de l'estoïcisme tingué un pes tan determinat com la més usualment considerada crisi religiosa (tot són hipòtesis, però no sabem gaire de cert, entre d'altres raons perquè Hume es preocupà perquè no quedes res dels seus papers fora dels que va publicar) No em sembla incoherent en absolut que aquest refús a l'estoïcisme vingui del pensador que acaba veient la identitat personal com un fruit de la imaginació. Sovint jo també sento que l'estoïcisme és el més il·lusori dels corrents filosòfics legats per l'antiguitat. Tampoc és incoherent doncs el renaixement, en ell mateix contradictori, d'idees propis d'aquest corrent en les versions "il·lustrades" de teràpies filosòfiques o dit, més planament, d'autoajudes. Cal dir, però, que si  el refús va poder ser determinant en un principi, la posició final és més matisada. Hume no nega que pugui ser bo viure a la manera estoica, però creu que no es pot aprendre a viure de manera estoica. No s'aprèn un tarannà.

Cor dels amants

 

        Al lliure de Gràcia veiem Cor dels amants l'obra de Thiago Rodrigues, una figura important del teatre contemporani essent el primer director no francès del festival d'Avignon. És una obra de fa uns anys, que ara ha estat adaptada per la seva estrena en català amb Joan Carreres i Marta Marco, els dos únics intèrprets que formen el cor del que parla el títol. Tots dos són actors excepcionals i mostren una gran compenetració doncs efectivament fan un cor i el 80% del text es recitat conjunta i simultàniament, L'obra comença explicant un moment de gran tensió, la dona, que té dificultats respiratòries pateix una crisi asmàtica aguda i es debat entre la vida i la mort. Prèviament ens narren coralment el viatge de la seva llar a l'hospital i després tots des descriuen, parlant alternativament, la seva estada, ell a la sala d'espera i ella a la unitat de cures esperant veure la pel·lícula de la seva vida, però veient només les imatges del film que estaven veient, però no van acabar perquè se'n van dormir: el Scarface de Brian de Palma (però a l'obra mai no s'esmenta Brian de Palma, la majoria del públic no sabria qui és, sinó Al Pacino) Ella però es salva i la resta de la seva obra ens explica la seva convivència fins la desaparició final., mantenint sempre una relació especial amb el film protagonitzat per Al Pacino que mai acabaren de veure, havent aprés a confiar en que trobarien el temps.

    Cor dels amants és una obra obertament optimista i tendra. Aquest optimisme és del tot coherent amb el punt de partida. Jo tinc un amic que va estar mort. Durant una estona important, que no sabria precisar ,el seu cor no va bategar. Fou reanimat i ell sentí que tornava a néixer. Aquesta experiència fou una font de felicitat en l'avenir ben ferma, doncs ara sent que els anys que hi sigui, són un guany del que ja havia perdut. Jo he sintonitzat molt amb l'obra i evidentment això té motius objectius en el talent dels protagonistes i una escenografia sòbria però del tot ajustada , però també en la meva disposició actual, des de fa uns anys, més inclinat als discursos de l'agraïment que no pas a les metafísiques de la desesperació i la rebel·lió , molt més a valorar el poquet temps que tenim, en el qual malgrat tot hi pot cabre l'infinit, que no pas a lamentar la meva infinita absència, futura i anterior, d'un univers que m'ignora.

Anatomia d'un suicidi

     Veig al TNC Anatomia d'un suïcidi. L'obra explica la història de tres dones d'una mateixa família, marcades pel suïcidi de l'avia que d'alguna manera marca un camí d'autodestrucció per la filla i la neta. L'obra té una posada en escena inusual perquè la història de les tres dones és explicada simultàniament en un escenari dividit en tres parts tot i que cadascuna de les parts representa la mateixa casa on passa l'acció òbviament en temps diferents. No es pot negar que això atabala una mica perquè forçosament s'escapa alguna cosa i la posició en el pati de butaques, aleatòria, determina que segueixes més una història que una altra. Ofereix, però l'oportunitat de fer cors i rimes entre els diferents personatges que són útils per perfilar la tesi plantejada sobre l'heretabilitat dels traumes familiars. El muntatge em sembla molt millor que un text que no grinyola però del que queda poc després de la representació. Com no podria ser d'una altra manera en un muntatge del TNC, l'obra acaba sent políticament congruent amb la ideologia imperant, cosa que es fa evident en el seu afany de mostrar els aspectes més sinistres de la maternitat.

Coral romput

 

        Ja fa uns dies veiem al Heartbreak hotel Coral Romput basat en el poema del   mateix nom de Vicent Andrés Estellés. L'espectacle és clarament una represa del que a finals dels setanta protagonitzaren Ovidi Montllor recitant i Toti Soler acompanyant-lo a la guitarra. Evidentment, l'Ovidi ja no hi és i el seu lloc l'ha pres Pere Arquillué, Toti Soler sí havia de ser en principi però finalment va ser substituït per Carles Benavent. El desafiament tant per ell com per l'Arquillué era important perquè Ovidi i Soler foren figures emblemàtiques en aquell temps en què la cançó era un agent cultural vertebrador al país. Tots dos però se'n surten amb dignitat i ofici. Després de l'actuació he recuperat alguns poemes d'Estellés, no sols el Coral romput, i de fet és aquesta sense dubte la meva peça preferida. M'agrada tant la musicalitat dels seus versos, que no és creada per la guitarra, sinó seguida per ella com el modus sentimental desplegat per Estellés. No em costa gens fer meu aquest racó d'un temps del qual provinc, però no és el meu, i d'aquesta ciutat propera, en la que jo no he estat mai. Amb el poema es pot aprendre que la grisor de la vida quotidiana, també es pot expressar, mereix ser expressada com una èpica. Per motius personals que considero comprensibles i legítims m'he sentit una mica fastiguejat per això del pacte nacional per la llengua (com diu un altre Soler, segurament seria millor deixar-la morir en pau) m'ha reconfortat per contrast retrobar-me aquests poemes d'Estellés, un dels homes que em van ensenyar a estimar-la, cosa que no té res a veure ni amb potinejar, ni en convertir-la en un instrument del supremacisme. Tornant  a l'Ovidi aquest any es recuperarà la seva creació cinematogràfica més important el Furtivos de Borau on se'l pot veure, però no se'l pot sentir (fou doblat pel seu accent valencià improbable en un nadiu de Segovia). En el clip de més amunt en canvi, se'l pot sentir perfectament.

Contra el progreso

 

    Contra el progreso és un llibre publicat enguany de Slavoz Zizek (amb aquest home no m'atreveixo a dir que és l'últim) és un conjunt d'assaigs centrats entorn d'aquesta noció que comença amb una bonica metàfora, extreta del film de Nolan the Prestige, sobre els ocells morts. Un màgic fa aplasta un ocell sobre una taula, un nen comença a plorar i el màgic li extreu l'ocell de la ma del mateix nen. Aquest però no el creu i diu que ha de ser un altre ocell, potser un germà.. A l'escena següent veiem el màgic llençant les restes de l'ocell a un abocador on són d'altres. Una comprensió real del que anomenem progrés passa per buscar on és l'ocell mort. Aquesta hauria de ser la tasca real del pensador; no oblidar-los doncs possiblement són un preu que no ens podem estalviar, cosa que vol dir que cal redefinir constantment la noció de progrés, en aquest sentit Zizek es defineix com un comunista merament conservador.

    El segon article en molt bona part és un estudi de les propostes de Saito el defensor d'una economia budista, cosa que en ella mateixa té molt d'oximoron si entenem l'economia com legitimadora del capitalisme. El capitalisme fonamenta el seu poder en entendre perfectament el funcionament del desig humà i el budisme ens vol ensenyar a anihilar el desig. Des d'aquest examen arriba a la conclusió que,jo subscriuria , de que hem d'admetre la "antinaturalitat" de la naturalesa: "la naturaleza no es un sistema homeoestàtico estable, descarrilado por la arrogancia humana, sino que esta repleto de pertubaciones y excesos autodestructivos", en aquest sentit no podem fer camí retornant a "savieses tradicionals" que prenen com a fonament una mare naturalesa soscavada i negada per la ciència i la tecnologia.

    Els articles centrals són en molt bona part una divagació sobre la relació entre la física cuàntica i el determinisme històric on ens vol mostrar que el determinisme històric és necessàriament una projecció del present vers el passat. Des d'aquesta perspectiva vol mostrar el caràcter il·lusori d'allò que s'ha vingut en dir l'accelaracionisme. Tot i que el més inquietant que podem deduir de la lògica quàntica és que efectivament vivim en un juxtaposició de nivells:

        Nuestra autentica locura reside en esta coexistencia pafícica de opciones realmente diferentes: es posible que todos perezcamos en una guerra nuclear, pero lo que de verdad nos molesta es la cultura de la cancelación, o los excesos populistas, y en última instancia ni siquiera estos nos importan en realidad, sino tan solo nuestra vida cotidiana. Sabemos en términos racionales que estos tres niveles (por no mencionar los desastres ecológicos) están interconectados pero continuamos actuando como si no lo estuvieran. Así pues, el único imperativo ético-polìtico es uno negativo: la pluralidad de las crisis actuales pone de manifiesto que las cosas no pueden seguir así , como proceder es una cuestión de riesgo e improvisaciones

        A l'article "empeoramiento" analitza l'estratègia de l'esquerra assenyalant que la tasca de l'esquerra ha de prescindir de les crítiques a l'eurocentrisme per fixar-se en allò d'emancipatori i universal que hi ha a la tradició. El legat europeu, no es pot negar, inclou el racisme i el sexisme però és més essencial pensar que conté els elements que permeten un alliberament del racisme i el sexisme. L'arrel d'aquesta tradició europea és Sòcrates:

    La revolución socrática se caracterizaria por dos rasgos. En primer lugar es una reacción a la crisis general de la vida griega que, para Sócrates, se plasma en la popularidad generalizada de los sofistas, ejecutores de trucos retóricos vacíos que representaban un autoempeoramiento de la tradición de la polis. En segundo lugar, la propuesta de Sócrates constra esta decadencia na es simplemente el retorno al pasado glorioso, sino un autocuestionamiento radical. El principio básíco de la filosofia de Socrates es la interminable repetición de la fórmula: "que quieres decir exactamente con (virtud, bondad, verdad y cuestiones fundamentales similares)? En nuestros dias necesitamos el mismo cuestionamiento ¿qué quieres decir con igualdad, libertad, derechos humanos, pueblo, solidaridad, emancipación y todas las demás nociones que empleamos para legitimar nuestras decisiones? Por o tanto, no se trata de regresar al legado de Europa sino de recuperarlo replanteandonoslo a fondo

    Un altre dels articles analitza el film Civil war que considera simptomàtic del nostre temps perquè l'espectacle de la violència esdevé prioritari enfront les causes que no ens són mostrades, amb la qual cosa reflecteix el caràcter aparent de la major part dels conflictes del nostre temps.

    El seu article sobre l'autoritat, la crisi d'autoritat del nostre temps, comença assenyalant que aquesta crisi no pot ser sinó endèmica, perquè l'essència de la modernitat filosòfica és la negació de l'autoritat. Seguint Kierkegaard assenyala també que l'autoritat en l'àmbit del religiós sempre suposa la suspensió de l'ètic, cosa que crea una violència intrínseca al fet religiós i al fet polític. Des d'aquí desenvolupa una argumentació recolzada en Lacan i també als estudiosos de la performativitat del llenguatge finalment adreçada contra Habermas i el caràcter utòpic-kantià de la seva noció de discussió racional, per Zizek el fonament del discurs és sempre autoritari. L'article és el més exigent argumentativament i requereix un fons lacanìà que jo no tinc. La insuficiència de la racionalitat acaba duent-lo al tema de la insuficiència del llenguatge expressada a la utilització de paraules malsonants. Allò clar és que en el nostre context la consciència de la insuficiència del Logos és un element innegociable d'alliberament:

        Un compromiso semejante solo es posible si escapamos del actual universo ideológico liberal en el que la permisividad y la libre elección se elevan a un valor supremo. En este universo, el control social y la dominación ya no pueden aparecer como invasores de la libertad del sujeto; solo están permitidos si aparecen como ( y son sostenidos por) individuos que se experimentan a si mismo como libres. Incapaces de escapar de este circulo vicioso por nosotros solos como individuos aislados, ya que cuanto más acutamos libremente mas nos convertimos en esclavos del sistema, necesitamos ser "despertados" de "este sueño de la falsa libertad del exterior por el empuje de una figura del amo. Por eso esta plenamente justificado que Isolde Chadrin caracterice el narcisista post-patriarcal como un sujeto que practica la servidumbre voluntaria; cuando me centro en mi ego, sus potencialidades, intereses y necesidades, estoy lejos de ser libre, sigo esclavizado por el espacio sociosimbólico dento del cuál mi ego ha sido moldeado.

De mal en peor parteix de la situació del Sahel per emetre un judici molt negatiu sobre la nostre situació que només podríem descriure modificant el famós aforisme de Lincoln ( el que Jack Lemmon llegeix en una galeta xinesa de la sort): La mayoría de la gente puede evitar ser engañada por algún tiempo y algunos pueden evitar ser engañados todo el tiempo. Pero la mayoría de la gente esta siendo engañada todo el tiempo". Això podria ser tràgic però com mentre no afecti a la seva vida quotidiana tampoc a ningú li sembla massa greu no ser enganyat, acaba resultant còmic

Somos Biomasa ens mostra com l'ecologisme radical acaba afirmant allò que sembla hauria de negar, l'antropocentisme i la coherència entre l'exigència del reciclatge i la culminació del capitalisme. El fin del mundo parteix de la relació actual entre les dues Corees per hipotetitzar que la fi del món no consistirà en una pau perpetua sinó una tensió extrema i potencialment autodestructiva. Finalment el darrer article Renegación fa explícita allò caldria fer per enfrontar-se a les crisis actuals:

deberíamos abordar la perspectiva de una catástrofe ecológica y social no evaluando de forma realista la probabilidad de la catástrofe, sino aceptándola como nuestro destino, como inevitable, y luego, sobre la base de esta aceptación, movilizándonos para llevar a cabo el acto que cambie el propio destino y, por ende, abrir nuevas posibilidades dentro de la situación. En lugar de decir "el futuro sigue siendo fluido, todavía tenemos tiempo, tiempo para actuar e impedir lo peor" deberíamos aceptar la catástrofe como inevitable y luego actuar para revertir el destino que ya está "escrito en las estrellas"

Tot i que no sempre ens aparegui amb la virtut de la claredat jo crec que el treball de Zizek segueix resultant estimulant ni que només sigui pel seu sentit de l'humor i la freqüència amb la que sap extreure idees il·luminadores de la nostra tradició de pensament, contrastant radicalment amb el bizantinisme de quasi tot la filosofia oficial.

Naturalisme i escepticisme en Hume

 

        En el segle XX el debat historiogràfic sobre Hume es centra entre en el debat entre naturalisme i escepticisme. Els defensors del segon eren evidentment més propers a les concepcions neokantianes, per això era el que deien de Hume els manuals més difosos (visió del tot coincident amb la hegeliana, l'altra font dels manuals) mentre que els primers enllaçaven amb la reacció contra aquesta perspectiva que fou completament hegemònica en un primer moment i es delineà des d'autors segurament influïts per gent com Bergson o Nietzsche. El debat del nostre segle certament és pitjor, per la qual cosa torno al primer, el qual em sembla d'una certa inexactitud perquè la singularitat de Hume no ser un naturalista que hi ha hagut molts, sinó el fet que el seu naturalisme sempre es vol plantejar deslligat de qualsevol mena de teisme, essent aquest el sentit pel que és escèptic i, des del meu punt de vista, allò que tenim a aprendre llegint Hume, és a dir, la raó per llegir-ho

Il·lustració feble

 A Vilanova hi ha un Reread. Quasi cada dia passo pel davant, però no entro mai. No són llocs fàcils per manegar una cadira de rodes. A l'exterior una pissarra anuncia orgullosa que tenen la vacuna contra la ignorància. Un missatge que em sembla una barreja de ingenuïtat i prepotència. Els llibres evidentment serveixen per difondre la ignorància. Com a prova empírica, hi hauria prou amb veure la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi. Aquesta il·lusió de que qualsevol lectura es bona en ella mateixa està amplament estesa als instituts pels encarregats dels pla de promoció de la lectura i la vaig patir en el seu temps. No tinc clar si per mantenir aquesta visió era predominant la ingenuïtat o la mala consciència del que ja havien deixat de llegir i a més ignoren que el millor, i en realitat l'únic, pla de promoció de la lectura és l'estudi de la literatura, això que es ven tan poc per Sant Jordi

Cárcel de tinieblas

 Ana María Hernández Sagi

        He acabat de llegir Carcel de tinieblas de Juan Manuel de Prada, la segona part del díptic sobre el Paris ocupat amb el langià títol de Mil ojos esconde la noche. L'estiu passat vaig comentar la primera part i en el blog del Xavi, que el va llegir abans, hi ha prou detall de la trama. Jo afegiré només algunes impressions personals. Com el meu germà explica i Prada ens deixa clar des de les primeres línies del llibre, aquesta és una obra sobre la redempció; una apologia de la possibilitat sempre oberta de la redempció. En aquest sentit l'obra d'un autor profundament catòlic. Jo, que no ho soc ni ho puc ser, no tinc especial respecte per la major part de catòlics que he conegut, en part pel que tenen de catolicisme zombie en el sentit de Todd i en part perquè aquest catolicisme no és més que una expressió de la continuació de la religió en política que descobrí Hume i que avui explica Fussaro. En canvi, sí que el tinc pel de Prada. Comentant el díptic anterior assenyalava que el llibre estava mancat d'un antagonista com el Pedro Luís Gálvez de las máscaras del heroe, veritable protagonista del llibre. Aquí els antagonistes es desdoblen en figures femenines, totes les quals em semblen en cert sentit d'alguna manera models de virtut, tot i que cap es sembli a la Verge Maria. Totes elles són figures històriques: Maria Casares, Victoria Kent, Ana de Pombo i Ana Maria Martínez Sagi. El camí a la redempció de Navales no es podria produir sense la relació amb aquestes dones i la influència que n'exerceixen, especialment les dues últimes.

        Aquest catolicisme és segurament la diferència més important amb las mascaras del heroe, llibre on jo no recordo res que em fes pensar al catolicisme del seu autor (de fet els tres protagonistes principals Gálvez, Navales i José Antonio comparteixen el seu ateisme) Navales no deixa aquí de ser ateu, però també em sembla clarament que Prada posa molt de si mateix en aquest personatge. Entre les virtuts principals del llibre destaca que Prada escriu molt bé i certament una de les objeccions que també li posaria és que Prada escriu massa bé. Em sembla indiscutible en tot cas l'enginy mostrat en la resolució final de la trama. Jo no comparteixo amb Prada ni l' orientació filosòfica, ni el talent literari, però sí la cinefília i per això m'ha agradat especialment l'evocació que fa d'alguns dels meravellosos films francesos rodats en el temps de l'ocupació alemanya: le courbeau, les enfants du paradis i les dames du bois de Bolougne, (tots ells relacionats evidentment amb Maria Casares)

Mort de Joan de Segarra

 

Ha mort Joan de Segarra. Xavier Mas ha fet el seu obituari a la Vanguardia. Crec que val la pena llegir-lo doncs serveix per entendre molt més el país que els discursos políticament correctes. Els formadors del país, si més no els que jo vaig tenir, malauradament han estat majoritàriament els incapaços de veure que Godot és una comèdia i, com ell pensava, el 1979 va tenir més de punt final que no pas de nou començament. El que es diu a l'article sobre Pujol (tres línies) té més substància i veritat que tot el guió perpetrat per Toni Soler a Pare Nostre.

Parla el fatalisme

 

La comèdia es podria resumir així (també d'altres maneres, no ho discutirem ara). S'ha viscut el que s'ha viscut, sembla que s'han pres algunes decisions i al final sovint s'imposa el sentiment que la vida ha estat malbaratada. Però, això no és el pitjor. El pitjor és que si les decisions haguessin estat les oposades, el sentiment de malbaratament seria el mateix.

Canviar el mon

Una raó per a pensar-me com conservador és tenir clara la ingenuïtat i la ignorància, que hi ha al darrera de tots els que volen canviar el mon. De fet, totes les generacions canvien el mon amb el que fan, fins i tot les que, com la meva, fan poca cosa. La il·lusió més permanent és inferir de la nostra ignorància real del passat, o de la major part del passat, que allò desconegut és tot igual i mancat d'importància (els alumnes són generalment així, però també podem trobar-ho a catedràtics universitaris d'història). Aquesta ignorància parcial i fanàtica és un producte intrínsec d'allò que hom anomena progrés. En realitat, el problema no és canviar el món, sinó mirar de no empitjorar-lo

Only angels have wings

     Reveig Only angels have wings de la que ja havia parlat als temps de la pandèmia. Segurament és agosarat afirmar que és el millor film de Hawks, tot i que jo penso que sí. Si fa dos dies parlava de la dicotomia entre els seus westerns i les seves comèdies, diria que aquí hi és el millor dels uns i dels altres. Sí que em sembla del tot indiscutible que aquest film conté les millors escenes mai filmades per aquest director. Jo destaco dues que ahir vaig veure amb tanta emoció com la primera vegada. La primera la mort de Joe, l'aviador que vol sopar el vespre amb Jean Arthur, esplèndida en la seva planificació, la descripció de l'accident i el moment posterior quan Cary Grant es menja l'entrecot que havien preparat pel seu infortunat company. La segona la mort de Kidd, Thomas Mitchell, rodada per Hawks en un estil tenebrista que subratlla la magnifica escriptura de Jules Furthman. Tant l'una com l'altra mostren aptituds dels personatges fàcilment designables com estoiques; un estoïcisme però no del tot coincident amb l'estoïcisme pret-à-porter dels llibres d'autoajuda que es fa passar com llibres de filosofia.

Tranquil·litzar el propi egoisme

 

En un cert moment del seu llibre sobre la llibertat Snyder assenyala que Nos tranquiliza la idea de que nuestros impulsos se traducen automàticamente en el bien general. No hi podria estar més d'acord fins al punt que de fet aquesta era la tesi principal del meu llibre sobre Locke on allò que pretenia explicar era com per tal d'assolir aquesta tranquil·litat Locke bastia una metafísica des de epistemologia centrada en la noció del límit del coneixement i una teologia providencialista que actualitzava en en el context de la nova ciència la vella noció de la cadena del ser. Religiosament Locke era un minimalista i el seu artefacte teòric permetia perfectament la substitució de Deu per la naturalesa. No és tant però que es prescindís de la fe, sinó que fou substituïda per una fe expressada de manera diferent. Fou una operació d'èxit indubtable i que encara en té. Si més no a nivell emocional, doncs intel·lectualment sempre ha estat difícil de mantenir. Precisament per això, jo sempre vaig pensar que la filosofia de Locke no és de primerísima línia, entenent aquesta en el seu temps per Descartes o Spinoza, tot i que el seu interès històric suporta perfectament la comparació amb aquestes. Em resta la sospita que potser la més elaborades intel·lectualment tampoc tenen en el fons una funció diferent.

Bringing up baby

        Reveig Bringing up Baby que és un dels set títols analitzats per Stanley Cavell en el seu The Pursuits of Happines. Cavell és indiscutiblement un admirador del film però també és fàcil de percebre la seva incomoditat quan ha de comentar-ho. Aquesta incomoditat ve de dos causes, el tòpic en el que es centra el llibre, és la noció de remarriage i òbviament Grant i Hepburn són efectivament solters quan comença el film. Grant s'ha de casar, però, l'endemà i queda clar que atesa la seva perspectiva matrimonial ja viu com si s'hagués realitzat un matrimoni on no podrà haver lloc per a lluna de mel, ni per tenir nens, doncs res pot destorbar el seu treball científic. En aquest sentit el film em sembla si encaixa. L'altra qüestió més important és que Cavell al capdavall és un professor de Harvard i no hi ha cap pel·lícula més ferotgement anti-intel·lectual al cine clàssic que Bringing up Baby. Tampoc no seria possible però parlar de la comèdia clàssica ometent aquest film.

        Hi han grans finals de comèdia. La meva generació s'entusiasmà amb el The Life of Brian, la memòria més cinèfila reserva un lloc destacat pel de Some like it hot de Wilder, cap però em despertà tant joia com la declaració final d'amor de Grant i la catàrquica destrucció del Brontosaure (el millor final d'una comèdia és però una escena que no és essencialment còmica, el de la chapliniana City Ligths). La idea que més cal retenir del comentari de Cavell és que, tot i que el tema té un clar transfons freudià es tracta d'educar un home immadur Grant a acceptar el seu desig, la perspectiva del film implica una subversió del freudianisme perquè Grant i Hepburn es desitgen mútuament però es relacionen jugant. Hawks no sembla acceptar que hi hagi un període de latència i la sexualitat no apareix antitètica a la infantesa. La noció de joc apareix a totes les escenes de la pel·lícula, d'una manera o un altra sempre juguen i mentre Grant completa la seva educació passant del ridícul més absolut a ser capaç de salvar Susan i reconèixer el seu desig, Susan mai no pretén altra cosa que jugar, i casar-se amb Grant, malgrat que, com Nietzsche deia dels nens, ho fa de manera seriosa. En contraposició els altres personatges són inequívocament adults, gens predisposats a jugar a res i intrínsecament ridículs com si ser adult no fos al capdavall sinó la forma més manifesta de l'alienació. Pensant-ho a fons, Bringing up baby no és un film per a filòsofs, és a dir, gent amb tirada cap l'infanticidi com ens explicà Descartes. Una última consideració Mark Cousins fa uns anys a Sigth &Sound explica la diferent recepció de Hawks que feien els seus alumnes, mentre no entenien gens els westerns, si els agradaven molt les comèdies, cosa que ell atribuïa a una especial connexió amb la sensibilitat del nostre temps, doncs hi ha una evident superioritat de la femineïtat amb la masculinitat. A més que això no és certament així a totes les comèdies de Hawks (his girl Friday semblaria anar en una direcció oposada) veient el film diria que la superioritat no és tant de les dones com del personatge de Hepburn (els altres personatges femenins tenen també molt de ridícul); una superioritat que certament jo no gosaria discutir.

 

Sobre l'envelliment i l'estudi del rus

 

    Tot  aquest curs ha estat d'un cert patiment pel meu intent de familiarització amb la llengua de Tolstoi. Molt possiblement no podré anar mai a Rússia i tinc tantes coses a llegir, en el temps que em pot quedar, que també sembla una mica utòpic el propòsit de llegir els clàssics russos a la seva llengua. Per tant més enllà de la meva curiositat no natural, la consideració que prenia per justificar la meva decisió, era el logos socràtics enunciat el dia de la seva mort quan expressa la seva intenció de millorar com a flautista. Estudiar rus al capdavall és una manera immillorable d'exercir coses de les que mai no he estat sobrat: la paciència i l'atenció. Tanmateix m'he sentit defallir en molts moments. La resposta del meu amic RMF quan li explicava aquestes històries ha estat que no es pot millorar en res sense esforç. Això és indubtable però m'obre una sospita sobre mi mateix: és possible que esforçar-me, en el sentit més propi del terme, sigui una cosa que no hagi fet mai. De totes maneres, i ja posats a sospitar, quan parlem de millorar-nos nosaltres mateixos, allò sospitós no és tant la noció d'esforç com la d'un mateix; per pensar que podem millorar cal pressuposar que som "alguna cosa" millorable i d'això tampoc en tenim gaire evidència racional. Penso aquí a Derek Parfit i la seva consideració de què la identitat personal no és una qüestió de tot o res, no som sempre el mateix, sinó, en tot cas, "més o menys" el mateix, llavors tota milloria no pot ser sinó relativa. Dit altrament, em sembla que envellir d'una manera assenyada té més a veure amb escoltar Parfit que no pas Sòcrates. (com sembla que per la foto estic fent, doncs jo tampoc em pentino gaire)

Filòsofs historiadors

 

        L'altre dia parlava de Snyder, críticat per alguns per ser un historiador que parla de filosofia, cosa objectable pels idiotes que pensen que no s'han de barrejar coses diferents. Avui estava llegint la biografia intel·lectual que Harris ha escrit sobre David Hume, que és el treball més important sobre l'escocès fet aquest segle, i veia com remarca que la seva Historia de Gran Bretanya en els seus dos primers volums té quasi un únic propòsit: mostrar que mai no ha haver una constitució originària dels saxons i que després de la conquesta Anglaterra fou un estat feudal sense més. Volia acabar doncs amb el mite de la singularitat anglosaxona que era la idea fonamental del ideari, del xovinisme ,"whig" l'arrel del que el segle posterior anomenaria nacionalisme. (sembla que jurar o apel·lar a pseudo-constitucions medievals és una patologia fàcil de propagar com ens ho mostra també la història del nostre país) Si la filosofia és essencialment la lluita del logos contra el mite, cal que el filòsof es sàpiga moure a l'àmbit on els mites neixen i, des temps del romanticisme, aquest àmbit és la història