Crònica d'una societat intoxicada

 

        Karen Armstrong justificava l'escriptura en la seva capacitat de canviar la vida de la gent. És un propòsit ambiciós però que no pot en absolut ser oblidat en una època inflacionista en la qual un munt inconcebible de gent escriu llibres per expressar-se, llibres, no cal dir-ho del tot prescindibles. El llibre de Joan Ramon Laporte, Crònica d'una societat intoxicada, no pertany a aquesta categoria i podria estar perfectament al grup dels justificats per Armstrong. Almenys aquesta és la conclusió de la meva experiència singular i subjectiva. Jo he estat fins ara bàsicament una persona sana, que mai no ha patit cap problema gaire seriós. Per tant, he pensar relativament poc a la meva salut i això vol dir que generalment faig el que em diu el metge sense rumiar-m'ho gaire. Hi he confiat, segurament més del que un lector seriós de Descartes i Kant s'hauria de permetre. Està justificada aquesta confiança?La veritat és que després de la lectura del llibre és difícil de donar una resposta afirmativa. Tampoc hagués calgut de fet llegir-me el llibre per sospitar. N'hi hagut de tenir prou amb el que he vist trenta-cinc anys als instituts, com cada cop la gent surt més ignorant. Certament, després de l'institut van a la Facultat i allí els ensenyen Medicina, però com diu el doctor Sitges- Serra, en un text també imprescindible i complementari del que estem comentant "un metge que només sap medicina, ni tan sols sap medicina".

        Joan Ramon Laporte ha dedicat la seva vida a la farmacologia. Els resultats dels seus esforços com ell confessa en un passatge del llibre és conèixer a fons uns trenta medicaments. Actualment hi ha registrats a l'estat espanyol més de 2500 (molt més dels que caldrien, perquè hi ha una gran quantitat de repeticions). Com a l'àmbit de l'educació, l'actualització i la formació permanent no estan contemplades. Com poden els metges orientar-se en aquesta complexitat?. Doncs, amb l'ajut dels cursets d'informació de les empreses farmacèutiques, que evidentment no són companyies filantròpiques, sinó que cotitzen en borsa i es deuen als seus accionistes, cosa que per exemple els porta a pensar que el millor medicament és el que no cura, però tampoc mata. El negoci farmacèutic, entre els legals, només és superat lucrativament pel de les armes. La justificació de la inversió en investigació és una falsedat. Allò gastat en Marketing sempre és molt superior a la despesa directa en investigació, que normalment acaba tenint un fonament real a les arques públiques. Com passa també a d'altres camps, l'acció política farmacològica és una política de redistribució inversa que utilitza els diners del pobres, perquè els rics multipliquin els seus. La subordinació efectiva dels europeus als Estats Units és evidentment un poderós motiu per continuar amb aquest despropòsit de tractar els medicaments com qualsevol altre bé de consum. Tampoc es pot menystenir la importància dels mitjans de comunicació per estendre determinades mitologies com per exemple les relacionades amb el colesterol. Potser serà una bona noticia per a alguns lectors el saber que mentre l'obesitat mòrbida és un factor patogen indiscutible, l'esperança de vida de les persones amb alguns quilets de més és superior a la de les que tenen el pes que cal.

        El llibre de Laporte és molt extens per la informació que dóna i perquè l'autor vol abastar quasi totes les pràctiques farmacològiques habituals. De fet, el lector pot trobar informació concret sobre qualsevol dels tractaments que més o menys seguim. Però, depèn d'uns principis molt simples. El principal és que no hi ha "bales màgiques". Tots els medicament són prescrits, perquè tenen un efecte en alguna part dels nostres sistema considerat com a positiu (farmacològicament parlant, cosa de la que no se segueix eficàcia terapèutica), però mai és aquest l'únic efecte. Malauradament, la investigació sobre els efectes adversos i contraproduents sempre és molt més petita del que hauria de ser i la que existeix sovint és manipulada per les companyies amb la benedicció o la indiferència de les autoritats sanitàries (molt sovint les cúspides d'aquestes companyies i dels organismes que els haurien de vigilar són les mateixes persones, contra aquesta malaltia no s'ha inventat cap fàrmac, ni remei). Tot medicament és sempre un risc. Si habitualment en prenem dos, el risc es multiplica,. Quan pensem a la gent gran que en pren un munt cada dia és altament probable l'escalada iatrogènica, tot i que l'existència d'aquest fenomen, no resulta d'interès per a ningú, en paraules de l'autor: No hi ha proves, ni assaigs clínics que hagin demostrat els efectes beneficiosos de prendre cinc o més medicaments al dia i al mateix temps la probabilitat d'efectes adversos es multiplica

    També és important com l'autor explica amb profunditat que la manera en que es desenvolupen els assaigs clínics, té molt poc a veure amb el que de manera seriosa es podria denominar com mètode científic (potser per això, es fa un esforç tan gran als centres d'ensenyament per explicar-lo d'una manera equivocada i absurda) fins al punt que com diu Richard Smith, exdirector del British Medical Journal: el frau no és una anecdota, sinó un problema del sistema. Sistema que ofereix incentius als acadèmics per publicar recerques fraudulenta i al mateix temps no disposa de mecanismes adequats de vigilància, sistema que alimenta un model de negoci de les revistes i editorials mèdiques que les incentiva a publicar com més millor, sistema sense mecanismes per comprovar i evitar el frau

           El meu treball de professor m'ha dut sovint a reflexionar sobre les limitacions inherents a l'ideal de la il·lustració universal, un ideal a la vegada impossible i irrenunciable. Passa una cosa semblant amb la sanitat universal, el major triomf de les polítiques socialdemòcrates; un ideal irrenunciable però inassolible en una societat on l'individu queda reduït a un conjunt numèric, una dada estadística. No és aliè al fet d'aquest fracàs la correlació molt assenyalada per Laporte entre classe social i medicament, quan més pobre s'és, més medicaments es consumeixen, Cap persona decent i raonable s'atrevirà a parlar aquí de casualitat. Els psicofarmacs (medicament enganyosos en ells mateixos perquè es dirigeixen sovint vers els símptoma i no vers la malaltia, antidepressius) són l'única resposta que la nostra societat sap donar a la pobresa l'atur i la solitud. Un altre qüestió fonamental és que l'enfocament general, determinat en part per raons econòmiques, és que la medicina es centra molt més en prevenir que en curar. Això no és irraonable, però pressuposa un coneixement que possiblement no és té de manera efectiva. Em sembla que el llibre de Laporte en línies generals refrenda el que Jordi Sales em digué fa molts anys: Els metges de medicina no en saben gaire, però són els que més en saben. De fet, aquest no saber-ne gaire estaria molt lluny de ser un problema si se n'és conscient. Esdevé perillosíssim però en una situació cultural on es més important simular l'adquisició de coneixement que no pas el coneixement mateix, Tornant al que deia al principi, per raons identificables, comprensibles i evidentment discutibles jo he prés consciència d'haver, dit en termes kantians, renunciat a pensar per mi mateix. El problema és que el sistema, obrint un catàleg de 2400 firmes diferents, obliga als metges a fer el mateix, tutoritzats, reprenem la terminologia kantiana, per la industria farmacèutica.

        El llibre vol acabar amb una conclusió positiva donant mesures factibles d'optimització del sistema sanitari. Són en elles mateixes raonables i de segur millorarien la situació però el fet és que lluiten contra dues de les nostres tendències més arrelades: la tecnolatria i la impressió, ben induida, de què sempre gastem per sobre de les nostres possibilitats. La darrera mesura la lluita contra els conflictes d'interessos és necessària, però de difícil evitació quan ens fan falta més metges dels que tenim, cosa que ens acaba fent tolerants amb el que al capdavall no és més que una forma de corrupció.