Decàleg

Aquest mes de juliol m'ha servit per descobrir el cine de Kieslowski gràcies a la filmoteca de Catalunya. Havia vist blau en el moment de la seva estrena i no em va agradar gens. Estava en un moment d'odi al cine amb pretensions intel·lectuals. Era una cosa que em passava sovint en aquella època. Ara he vist gairebé tot el decàleg, llevat del sisè manament que no es va projectar; en total vuit pel·lícules d'una hora i la versió estesa del cinquè manament, no mataràs. Veure-les en molt poc temps fou una bona opció, perquè fa més fàcil adonar-se de les connexions que Kielsowski estableix entre tots els films. Kieslowski en conjunt assoleix una obra en la que tot plantejant qüestions fonamentals, mai no perd el fil narratiu. La tonalitat general és ombrívola tot i que de vegades emergeix un humor negre que esdevé predominant al darrer episodi, el més proper a la comèdia, protagonitzat per dos germans que de maneres inesperada hereten una fortuna en forma de col·lecció filatèlica. És difícil triar-ne un per sobre dels demés. Personalment m'han agradat molt els que exploren la dimensió més fosca de la institució familiar com el quart, on la relació entre un pare i una filla es veu profundament alterada quan una carta de la mare, morta en el moment del part, afirma que el pare no és realment el pare i, per tant, la repressió edípica perd el seu sentit o la setena quan la protagonista decideix recuperar el seu rol de mare la seva filla, recuperant-la de la dóna que li ha pres, la seva mare (per la qual cosa la seva filla la considera com la germana). El primer episodi es pot llegir com una il·lustració reeixida del problema fonamental derivat del fet de la mort de Déu, el creat perquè un cop mort Déu, el seu lloc el pot prendre qualsevol cosa, com ara, per exemple un ordinador. L'episodi sobre el cinquè manament és possiblement l'alegat més sobri, honest i efectiu que mai hagi vist contra la pena de mort.

Cadascun dels films requeriria una entrada molt llarga i aquí, en definitiva, es tracta només de prendre nota d'allò que encara vaig fent. De fet, hi ha un munt de pàgines web que fan aquesta feina. També ho ha fet Zizek en en el seu llibre lacrimae rerum, que s'obre precisament amb un comentari de tota la filmografia de l'autor on el decàleg té un paper destacat. Com a tots els escrits de Zizek no és sempre clar el seguiment del seu fil, però dóna dues idees prou interessants i que constitueixen una bona base per a reflexionar sobre els films. La primera d'aquestes idees és que un tret comú de totes les històries rau en el fet els protagonistes en un cert moment han de viure, prendre decisions, que confronten l'ètica amb la moral, és a dir, han de qüestionar les morals vigents, estem a la Polònia dels vuitanta un país oficialment comunista però amb una identitat estructurada des d'un catolicisme reacciona, des d'un judici ètic necessàriament subjectiu. Evidentment, no sempre se'n poden sortir. Això era el problema de fons del vell llibre sobre Descartes. La moral és fàcil de fonamentar o des del mite o des del mer pragmatisme (tot i que allò millor és la combinació de tots dos). La fonamentació de l'ètica és el problema que Kant no va poder superar marcant així el camí de la desfeta de la il·lustració. La segona observació de Zizek també té relació amb aquesta problemàtica. L'autor eslové apunta que tot tractant el decàleg, el tema de fons és el de la trilogia posterior, els drets humans, però evidentment en forma inversa i negativa: afirmar els drets humans, és negar el caràcter absolut dels manaments, doncs cada llibertat concreta es pot entendre com la possibilitat, i des d'una lectura radical la necessitat, de transgredir algun manament en concret; així, per exemple, la llibertat d'expressió es veu restringida si assumeixo íntegrament el precepte de no mentir. El materialisme potser impedeix els vells mites fonamentadors, però també qüestiona una llibertat que ni que fos efectiva, serviria de fonament,