Calasso

Molt coincident en alguns aspectes amb la reflexió de John Gray és la que podem trobar al darrer llibre de Roberto Calasso. Com l’anglès Calasso es preocupa de mostrar la pervivència dels vells esquemes religiosos, molt fonamentalment de la pervivència de la fe, en el pensament progressista, pretesament alternatiu. El secularisme humanista mateix, aquesta és una de les seves tesis fonamentals, es pot entendre bàsicament com una nova forma religiosa. Aquesta religió, com ha vist també Gray difícilment és compatible amb el que sabem sobre la naturalesa. L’aspiració màxima d’aquest humanisme fora una demostració científica de què evolutiva ment és convenient ser bo, cosa que no acaba mai de sortir. Resumint molt el nostre mon es basa en l’existència del lliure albir i de la ciència. La comptabilitat entre tots dos és dubtosa i enfront d’aquesta dificultat es tendeix a elidir aquesta pregunta.

Per Calasso el fenomen que caracteritza la nostra època és la inconsistència, per això les dues figures fonamentals del nostre temps són el turista i el terrorista. Un terrorisme que ja no es fonamenta en cap mena de motivació convencional sinó en l’atzar. El turisme per Calasso és l’exponent màxim de l'home dedicat a viure des de l’allunyament de la realitat. En aquest sentit la culminació de la via turística es troba en l’addicció al mon virtual.

Tanmateix la intuïció que m’apareix més valuosa és la que m’ha permès il·luminar la meva pròpia experiència. Per Calasso després de la mort de Déu, quin acaba prenent el seu lloc és la noció abstracta de societat com nom que serveix per designar un tot omnipotent i omnicomprensiu al qual no podem deixar d’estar sotmesos. Els seus punts de recolzament són variats començant per Durkheim i Mauss i seguint amb Simone Weil que ja havia descrit la mimesi progressiva del social pel religiós. A tot això podríem afegir el 90% de les coses que escriuen els meus alumnes que necessàriament parteixen d’aquesta tesi. Allò social és l’únic ídol possible i el problema fonamental és que després de gairebé dos segles de societat secular en les que hem estat ensinistrats per ignorar allò invisible, ara ens manquen mitjans per reconèixer-lo . El problema de la secularitat, per Calasso, es mostra finalment idèntic al problema de la democràcia. No consisteix tant en uns continguts com en unes regles, però com ja veia Sòcrates al Gorgies, els humans apassionats per la geometria són sempre poquets. En aquesta situació, el perill, del qual també podem trobar exemples ben propers, consisteix en fer el pas, no gaire gran, que separa el procediment del ritual.

La segona part del llibre consisteix en un recull de citacions i anècdotes de coses esdevingudes a Europa entre el 1933 i el 1945. El fil no és massa aparent però la impressió deixada pel conjunt és colpidora i potser ens mostra que aquella gran crisi es va tancar en fals. Algunes són ben remarcables com per exemple la comunicació de Elie Halevy el 1936 en la societat francesa de filosofia on ens explica que des del punt de vista intel·lectual la tirania implica una estatalització del pensament, que assumeix dues formes: la primera negativa, mitjançant la supressió de totes les opinions considerades contraries als interessos nacionals i la segona positiva, mitjançant allò que podem anomenar l’organització de l’entusiasme. Significativa resulta també la sensació de colpiment sentida per Simone Weil el 1941 quan llegeix el treball de Planck, el qual li sembla molt més revolucionari que el d’Einstein i per tant una possible nova fonamentació del món. Això contrasta amb la pràctica irrellevància del tot el que diu Plank quan no parla de mecànica quàntica. El mon es fonamentarà en un ciència que no podem acabar de concebre, descoberta per un home que fora de la ciència no té res a dir. És aquesta ciència la que fonamentarà el prestigi i el domini de l’home blanc, fent un paper no gaire diferent del que la religió catòlica feia Cortes i Pizarro, però si més no aquests sabien una mica que eren els sagraments