Dedico part dels darrers dies a llegir
el darrer llibre de John Gray, the
silence of animals. El llibre es pot veure com un epíleg a la que potser és
la seva obra més reeixida Straw Dogs
on desmitificava la noció de progrés des d’una perspectiva darwinista. No em
sembla que el nou llibre afegeixi res d’essencial al dit llavors. Bàsicament més que no pas arguments, cosa que
no és precisament allò que defineix l’estil de Gray, recull cites d’autors
famosos com Koestler, Borges, Beckett, Orwell i d’altres menys coneguts propers
a la idea amb que concloïa Straw Dogs,
si hi ha alguna cosa així com el sentit de la vida està molt més proper a l’animalitat
que no pas a la humanitat. Aclaparat com estic ara mateix, no he pogut resistir
el treure’m hores de son per llegir aquest llibre i ha estat especialment
instructiu fer-ho mentre els mitjans de comunicació ens fornien l’espectacle
romà, atès que el contrast era interessant. No seré jo pas qui discuteixi la
fortalesa social i política de l’església catòlica però em sembla que, ara
mateix, no ve acompanyat de força espiritual (aquesta conclusió té molt a veure
on visc ara, un país on és tan indiscutible la preeminència social del
catolicisme com la seva irrellevància per orientar les decisions ètiques de la
gent). Pel contrari, malgrat els atacs intel·lectuals i abstractes dels
filòsofs postmoderns, el mite del progrés resisteix. No pas pel seu prestigi
intel·lectual, sinó precisament com una fe sense la qual la major part dels
europeus no són capaços d’estar al mon. Al capdavall, la fe en el progrés és
allò que implícitament ens permet combregar amb rodes de molí com que hi haurà
una sortida a la crisi o que la independència de Catalunya solucionarà tots els
nostres problemes. Només pel seu efecte purgatiu contra aquesta il·lusió que no
hauria de tenir esdevenidor (Freud certament fora una altre de les seves fonts
fonamentals) val la pena llegir Gray
Hi ha una mica de corrent anti progrés i de retorn al que és natural semblant a la que hi va haver al segle XIX quan la industrialització era tan aclaparadora (salvant les diferències d'època). Deu ser producte de la crisi del consumisme que ha portat aquesta anomenada "crisi". O potser per la falta de recursos econòmics de la gent, o també per l'ecologisme i "reciclacionisme" emergent.
ResponElimina