De l'Empordanet a Barcelona

    De l'Empordanet a Barcelona és el primer títol d'una trilogia recollida al novè volum de les obres completes de Pla i que aparegué primer en castellà amb el títol de Viaje en autobus a mitjans de la dècada dels quaranta com un recull dels articles publicats a Destino. L'autobús és el nexe comú que enllaça continguts diversos que descriuen diversos pobles de la Costa Brava i el Maresme, personatges vinculats a aquest poble i finalment una profètica crònica de la suburbialització de la comarca del Maresme, a la qual de manera natural ell pensa que s'hi hauria d'incloure Barcelona. Per sobre de tot és el retrat de la devastació moral i material d'una Catalunya a la que la guerra se li havia fet molt llarga i a la postguerra ho va tenir encara pitjor. Pla escrigué en una època de fortíssima censura i tot i així assoleix plenament mostrar com la gent estava totalment aclaparada per l'estretor de la vida i la fam i com havien desaparegut els ideals que ens permeten imaginar-nos com una civilització superior. Pla no necessitava dir tot això directament; per mostrar la primera en tenia prou amb descriure la reacció dels passatgers quan a l'autobús passen al costat d'un camp de patates. Per la segona, una conversa amb una senyoreta més o menys instruïda on aquesta acaba evidenciant que un bistec amb patates en aquell precís moment estava per sobre de qualsevol ideal. Tot i així al començament hi ha una frase tan precisa i explicita sobre la seva posició política que m'agradaria comprovar si va aparèixer a la revista Destino: Les reaccions si són dirigides per ineptes són com les revolucions. Ell, com March, com Cambó, havia treballat tots els anys de la guerra per aturar una revolució i és clar que allò que es trobava no era ben bé el que volien : una caiguda del nivell de vida que difícilment hagués estat pitjor amb la revolució i nestar manat per uns ximples que es creien ells mateixos revolucionaris ( de la revolución pendiente)

        A més de la desil·lusió causada per la situació política del país, el llibre reflecteix un altre també important, i de fet més difícil de conjurar, que és la causada per la modernització de país. Pla en aquest punt era tan ambigu com el Ford de Liberty Valance,;el progrés porta coses bones i és inevitable, però això no és mai de franc. Possiblement totes aquestes decepcions es barrejaven amb la dificultat de Pla per assumir el pas del temps i el seu propi envelliment, la veritat amb la que es confronta a l'arribada de cada nou poble i que li es revelada als petits escenaris rural on no hi ha entreteniment en el sentit pascalià o heideggerià del terme i on per tant se senti físicament, en la carn, la sensació espantosa de l'implacable pas del temps Com quasi tots els llibres de viatges hi ha molta descripció de paisatges, però poques vegades la descripció ha estat lligada tan clarament a una intenció moral, la de fitxar un retrat permanent d'un país que una catàstrofe política, segurament reversible però que en aquell moment no es veia, i una evolució social irreversible estaven fent passar avall, El llibre és una lectura obligada pels tots els que a qualsevol poble del Maresme, preferentment els situats entre Mataró i Barcelona, ens hem preguntat com de bella, havia pogut ser aquesta contrada

 

Confeti

 

    Confeti és la darrera novel·la de Jordi Puntí, És el fruit d'un programa d'ajut que li ha permès dedicar-se a l'estudi de la vida de Xavier Cugat i documentar-se àmpliament sobre el a hores d'ara, em penso, prou oblidat músic gironí. El llibre està explicat des del punt de vista de Daniel, fill d'una rica família neoiorquina que coneix Cugat a la travessia que el porta des de l'Havana a Nova York el 1915 Més endavant pràctica el periodisme, entre la crònica d'espectacles i la premsa del cor, cosa que li permet seguir la seva carrera més de prop. Escriu després, ajudat pel mateix protagonista, l'autobiografia de Xavier Cugat i finalment assumeix, ajudat pel fet que amb els anys van desenvolupant una gran semblança física, viure per Cugat els anys que li van faltar per assolir el seu propòsit de viure un segle just, doncs Cugat havia nascut l'u de gener de 1900 ( que de fet no és el primer dia del segle XX)

    Tota la meva generació té un record de Cugat no com a a músic, sinó com un vellet que sortia a la tele per explicar històries, pretesament viscudes per ell; els seus records. Tots aquests records apuntaven al propòsit de mostrar no que Cugat havia estat una figura important en el show bussines americà, sinó que era la figura més important i decisiva. No calia tenir gaire sentit crític per adonar-se que fantasiejava molt. Aquest és el punt de vista del narrador i a traves de la seva narració, s'explica no només la vida real de Cugat sinó la construcció del que ell anomena la galeria dels records inventats. La perspectiva de Puntí però no vol fer Cugat una excepció. Tots experimentem la nostra vida com una ficció. Com ens ensenyà Hume, des d'un punt de vista vital, la imaginació és l'únic que compta i el fonament cert d'un jo que, com la metàfora que dóna títol al llibre, no és gaire més que confeti.

    Per atzar he llegit seguides dues obres que són perspectives biogràfiques sobre dos figures capitals del segle passat, ambdues gironines i totes dues força egocèntriques: Josep Pla i Xavier Cugat. Tots dos coincideixen en haver-se esmerçat a fons en la construcció d'un personatge. Cugat tingué un èxit indubtable en alguns temes, per exemple guanyant diners, que Pla podria haver envejat. La posteritat li ha deixat un lloc millor al de Palafrugell, però no estic segur que a Cugat això li interesses especialment. Allò cridaner però són les diferències. Pla fou un home incapaç de ser feliç. La narració de la seva existència es la d'una decepció i desil·lusió gairebé permanents. De fet, si en algun moment la felicitat podia sentir-se a prop, ell s'afanyava a boicotejar-la. És difícil saber si Cugat va ser realment feliç, però mai no va defallir en la pretensió de fer veure als altres que ho era (de fet, aquesta és l'essència de com l'Amèrica del seu temps entenia el negoci del show business). Potser això té relació amb el fet que per Pla no hi hagué cap altre finalitat vital més important que la seva literatura, mentre que per Cugat la música només va ser una eina d'autofirmació. Hom ha volgut escriure una història de la literatura catalana sense Pla i el temps ha mostrat que això era impossible. Cugat obrí el camí i feu possible el que després han estat músiques com el latin jazz i els ritmes caribenys però tot i així s'ha quedat superat pel que ell mateix va possibilitar.