Él

 Veig Él de Luis Buñuel després de molts anys sense haver-la vist. A les seves memòries, l'aragonés afirma que potser és la seva millor pel·lícula, si més no, de la que queda més satisfet. És una afirmació del tot plausible. Fonamentalment Él és la història d'un paranoic, un senyor de prestigi i bona posició anomenat Francisco de Galván que en una cerimònia de dijous sant fixa la seva atenció en un noia a la que finalment sedueix, tot i ser la promesa del seu millor amic, es casa i comença una convivència infernal per la jove, víctima de la seva gelosia patològica. Al final ella troba refugi després d'haver posat en perill la seva vida en el seu antic promès i ell, ultracatòlic sempre, es refugia a la vida conventual on troba una aparent pau d'esperit.

    He fruit d'aquesta visió tant com a priori podia esperar. Crec que no es reconeix gaire que Buñuel era una gran narrador. Aquí totes les escenes són bones i tenen interès en si mateixes. Sembla que Jacques Lacan fou un gran admirador del film i que l'utilitzà sovint en els seus seminaris. Personalment a mi també m'ha interessat molt la dimensió social de la malaltia, la manera en què Buñuel subratlla de manera maligna com el prestigi i la reputació de Francisco de Galvan fan que tothom interpreti sempre el seu comportament com natural i assenyat, per la qual cosa ningú creu la víctima, ni el més propers. La malaltia també depèn del lloc a l'escala social ( i potser per això els fàrmac dirigits a malalties psíquiques són una cosa de pobres) Un altre admirador confés de Luís Buñuel fou Alfred Hitchcock i costa pensar que no tingués present aquest film quan concebí pocs anys després Vertigo. També aquí l'escena clau s'esdevé dalt d'un campanar. Una curiositat és que el meravellós pla final, la caminada en zig-zag del protagonista al jardí del seu convent, no es rodà amb Arturo de Cordova, l'actor protagonista,sinó que Buñuel mateix assumí el paper del monjo. No recordava gens la casa de Galván, un decorat meravellós que defineix completament el personatge. La relació de Galv¡án amb el seu confessor també té nombroses capes i fa pensar en aquestes coses que passen i de les que als capellans no els agrada gaire parlar.