2024

 

Imagino que si deixes de ser nen quan ja saps qui són els reis d'Orient, el requisit per a ser adult de debò és deixar de creure a l'any nou.

La meva llista (IX): It's a wonderful life

 

        El dia de Nadal faig el que toca. Faig dinar per la família que em queda, poqueta, i al vespre amb el meu germà i la meva mare veiem per enèsima vegada, però aquest cop sencera, It's a wonderful life. El tòpic és dir que és la millor pel·lícula de Nadal. Jo no tinc clar si triaria aquesta o el Placido de Berlanga. Totes dues comparteixen però estar relativament infravalorades darrera de la seva etiqueta nadalenca. It's a wonderful life era el primer film de Capra després de la guerra on havia col·laborat com a director amb la sèrie Why we figth, decisiva per convèncer el poble americà de fer una guerra que a molts d'ells ni els anava, ni els venia. Iniciava amb aquest film l'aventura de fer la seva productora i trià com a protagonista un actor que també havia deixat la seva carrera per lluitar amb l'exercit americà, en aquest cas com a pilot d'un bombarder, James Stewart. El film no tingué un èxit a l'alçada de les expectatives i la inversió i Capra mai no pogué recuperar el lloc que havia tingut i que es reflectia en el fet de ser el primer director que podia posar el seu nom abans del títol de la pel·lícula (aquest és el títol de la seva autobiografia The name above the title). Curiosament el film quedà tan oblidat que ningú es preocupà de renovar els drets d'exhibició que passaren al domini públic permetent la projecció televisiva del film cada Nadal fins esdevenir el clàssic indiscutible que és avui en dia.

            Cinematogràficament em sembla insuperable el talent narratiu de Capra capaç de conjugar una barreja de comèdia, tragèdia i film de ciència ficció, la part més decisiva del film s'esdevé en una realitat alternativa, la del mon on George Bailey no ha nascut. El talent de Capra es troba en la seva capacitat de modular la narració. Hitchcock a la seva entrevista amb Truffaut, parlant de Psycho, explica que el seu ideal era assolir el control de l'evolució dels sentiments del públic, això és el que aquí Capra assoleix plenament passant sense solució de continuïtat de la tragèdia a la comèdia. quan i com ell vol. Hi ha un cert consens en què Stewart fou sinó el millor actor, sí el d'una filmografia més consistent i brillant. Stewart, però no comença a ser Stewart fins a aquest film on Capra va treure registres insospitats en un actor fins llavors molt especialitzat a la comèdia (segurament la seva experiència bèl·lica també va tenir molta influencia en aquest canvi) El seu antagonista és un emul de Mr. Scrooge, el senyor Potter interpretat per Lyonel Barrimore, del qual cal dir que està a l'alçada de Stewart (deu anys abans Barrymore havia fet per Capra un altra gran interpretació amb un personatge del tot oposat a Potter, el patriarca de l'anàrquica i feliç familia de You can't take it with you) Ahir em va impressionar especialment l'escena en que Potter vol contractar, comprar, Bailey. La interpretació de tots dos és magnifica i el diàleg, basat en la idea de què Potter entén perfectament qui és i quina podria ser la feblesa de Bailey, és magistral.

                    Quan la Dos va presentar la pel·lícula vaig assabentar-me d'un fet que ignorava: la censura del film pel franquisme que va retallar vuit minuts, en general, tot el que feia referència a la cooperativa d'habitatge a la que Bailey consagra la seva vida. No fou l'únic problema del film. Capra fou investigat pel BFI i haver-lo dirigit fou un obstacle per redreçar la seva carrera. Capra sempre va votar el partit republicà, mai a Roosevelt, però en el guió hi havia gent clarament de l'esquerra com Michel Wilson. En alguns moments la línia ideològica és molt explicita com quan s'afirma que l'enemic no només eren el que estaven fora i  en imatge veiem el capitalista monopolitzador representat per Potter. Però més enllà del criptocomunisme de Wilson possiblement té raó Esteban Hernández quan afirma l'origen de la seva proposta a la tradició populista americana, un moviment definible de manera paradoxal com conservadorisme antisistema. L'esquerra, en general, tampoc és gaire entusiasta d'un film, la perspectiva moral del qual és eminentment conservadora. De jove això hagués pogut amoïnar-me. Ara el populisme em fa molta menys por que l'elitisme intel·lectual i l'amoralitat de l'esquerra realment existent. Veient el film no em queden gaire dubtes de què Bailey tenia raó. El film no justifica al sacrifici pel sacrifici. La lluita contra els Potter del món és l'única opció moral consistent i el film acaba sent una reivindicació del coratge com a virtut element essencial de la moral decency de la que parlava Orwell. En tot cas, fora de collonades com les que de vegades es discuteixen, el discurs que fa Stewart en el clip de més amunt és tan pertinent i significatiu ara com quan es va fer el el film.

Angel Face

Preminger feu repetir innombrables vegades la bofetada a Jean Simmons fins que Mitchum decidí que hi havia prou i canvia Simmons per Preminger. 

        Les dos últimes pel·lícules que he comentat eren una de Jean Simmons, Guys and dolls i un altra que fa un cert homenatge al títol més conegut de Preminger, anatomie d'une chute.. Així doncs potser no és del tot casual que el diumenge optés per reveure un clàssic de Preminger, protagonitzat per Jean Simmons, Angel Face, la història d'una noia de casa bona d'aparença innocent que acaba esdevenint una de les versions més tèrboles proporcionades a Hollywood de la femme fatale del cine negre. Preminger construeix un film d'una narració extremadament lacònica i precisa, no arriba a 90 minuts, amb un estil que recorda la seva arrel germànica pels moviments de càmera. He de confessar però que se'm feia difícil parar massa esment en el treball de posada en escena, perquè el gran atractiu del film és la seva parella protagonista. Al costat de Jean Simmons, que segueix semblant simpàtica fins i tot quan ja ens hem adonar de què és una perillosa psicòpata, el seu còmplice ,enamorat i fastiguejat simultàniament, és Robert Mitchum, esplèndid en un paper del tot adient a la seva personalitat fílmica: la de la víctima que ha de ser enganyada i manipulada, capaç d'adonar-se del tot, però que finalment es deixa manipular. El film fou pensat com penitencia per a Jean Simmons que no volia renovar el seu contracte amb Howard Huges. El potentat pensà que treballar amb el "dur" Preminger seria un càstig per l'actriu anglesa, però al final, tot i que Preminger s'esforçà en complir l'encàrrec del seu cap, la cosa no fou per tant, en gran part gràcies al recolzament ofert per Mitchum. Com que la tarda és llarga vaig veure també Migthy Aphrodita de Woody Allen, com que per atzar l'havia vist el meu germà que l'explica aquí no comentaré res del film, però si que vull consignar que em va semblar d'un optimisme poc freqüent en el cine d'Allen i que en un temps ombrívol va aixecar molt la meva moral, motiu d'agraïment infinit.

De la vida eterna

 

        Hauria de llegir-me a Swendenborg i rellegir-me Borges per tal de recordar les molts diferent descripcions fetes del cel i de la Vida Eterna. M'agradaria potser trobar un argument que em convences de què el judici que uneix les nocions de vida eterna i infern no és analític (com tenien del tot clar, en general, els grecs) I no és realment que pensi que no cal estimar la vida, sinó més aviat que una eternitat de jo cansa molt

Un altre Nadal

 

            Demà viure el sexuagèsimsegon Nadal de la meva vida. No serà blanc com el primer, que ha estat l'únic. El meu estat d'ànim no és gaire alt. Tanmateix tinc més clar que en cap altre instant de la meva vida que cal celebrar-ho. Des de que era petit es parla de la pèrdua de sentit i de la comercialització de la festa. És un punt de vista que no és fals, però si evidentment superficial, perquè a ningú no li obliguen a comprar res. No sóc més religiós ara que en els altres moments i en general veig al cristianisme més de de negatiu que de positiu, però si conté alguna veritat és aquesta assimilació de Déu al que possiblement és el ser més vulnerable de l'univers. La raó en tot cas per celebrar el Nadal està relacionada amb la que hauria d'haver estat la meva professió. És una raó metafísica, anterior al cristianisme: el Nadal assenyala la nostra transitorietat enfront de la permanència del tot que ens engloba. (en aquest sentit la nadala més exacte del que suposa aquest temps és la que contrasta la nochebuena que viene y se va, con nosotros que nos iremos y nos volveremos más). En aquests sentit la part més trista és obvia, ningú no arriba a una edat com la meva, o a la dels quatre lectors d'aquest dietari, sense el record dels que se n'han anat. Però no ens hem anat encara i entenc que més enllà del no res que ens precedeix i el no res que ens espera, podem sentir-nos agraïts per haver-ne estat un quants, poquets, Nadals.

L'apologia del cristianisme de Pascal

 

            Llegint allò que constituïa la part afirmativa de l'apologia del cristianisme de Pascal, no tinc molt clar si estic davant d'un cas flagrant de deshonestedat intel·lectual o d'ingenuïtat. El context, és l'època on es publicà el tractat teològic-polític de Spinoza, em du a la primera consideració, la simpatia malgrat tot vers el personatge m'inclina a la segona. Potser l'error és veure una disjuntiva i totes dues coses són l'anvers i el revers d'una mateixa moneda

Anatomie d'une chute

 

Anatomie d'une chute és el film de Justine Trier guanyador de la palma d'or de Cannes enguany. He tingut la sort d'una projecció única aquí a Vilanova, cosa que em permeté veure-la. Com que el meu germà també la va veure, no l'explicaré gaire perquè ell ho fa aquí. Nomes subratllar que des del meu punt de vista, és un film narrativament molt ben estructurat, aprofitant molt bé tots els recursos narratius. Sí que crec que la relació amb l'obra mestra de Preminger, és clara, ja des del títol, que no és pas cap casualitat. És indiscutible que aquí el protagonista no és cap dels lletrats, sinó l'acusada. A la pel·lícula de Preminger, era més important fins i tot l'esposa de l'acusat, el testimoni clau, que no pas el mateix acusat. Totes dues, però, comparteixen un escepticisme de fons sobre allò que suposa un judici. Tots dos lletrats defineixen una veritat jurídica plausible, però tot i així amb una coincidència molt problemàtica amb la veritat material, la qual en el fons tampoc no interessa tant com en un cert moment confessà l'advocat defensor. Malgrat les diferències totes dues coincideixen en mostrar que la manipulació de les expectatives i, perquè no dir-ho, els prejudicis és més important que els fets mateixos (i entre els prejudicis els que ens assneyala que quan algú mor, el conjuge sempre està entre els sospitosos, cosa indicativa de la naturalesa del matrimoni com a institució). Seguint amb la comparació, però, resulta clar també que tant el fiscal com l'advocat defensor em semblen bones persones comparades amb l'advocat interpretat per James Stewart. Personalment, m'ha afectat molt allò que al final constitueix el nucli del que es dilucidà a la sala: la relació entre el matrimoni protagonista. Hom diu que el temps és or, però em sembla que al film esconfirma una idea que fa temps que tinc: les seves naturaleses són molt diferents. Els diners serveixen per fer negocis, cosa que vol dir regatejar i fer de més i de menys. No podem negociar amb el temps. Podem donar-ho a acaparar-ho però no pas negociar-ne.

Reveient Guys and Dolls

 Aquesta cançó per raons que ignoro,  va desapareixer a les dues versions teatrals que vaig veure a Londres

 Aquesta és l'única cançó escrita per la pel·lícula,  Sinatra més que mai in his shining hour

J. L. Manckiewicz és un cineasta molt oblidat a hores d'ara. Els motius són diversos però fonamentalment dos: treballava molt els diàlegs, la seva educació literària era importan,t i això juga en contra seva ara que a la gent li costa tant escoltar i, en segon lloc, era un home que conjugava principis morals reals amb un façana de cinisme, cosa contraria a un moment amoral però ple de facades moralitzants. Un exemple d'aquesta intempestivitat fou l'adaptació d'All about Eve vista fa poc a Barcelona, on Gemma Vilarassau li perdonava la vida ("les dones jo no som així"!!!) i l'obra es feia suportable al públic convertint el paper crucial del crític Allyson de Witt (inoblidable George Sanders) és un pacífic pare de família.

Diumenge vaig reveure Guys and Dolls, l'únic musical que va filmar. És evident que no són Kelly ni Astaire i el film té molt d'atípic. Té però, tres motius que permeten gaudir-lo en extrem: el primer és el treball del coreògraf Michel Kidd, que compensa amb els balls col·lectius, la quasi absència de ballarins entre els protagonistes. La segona, la interpretació i la presència de Jean Simmons, la sargent Sara Brown, molt guapa, molt sensible i molt divertida. La tercera, les quatre vegades que canta Frank Sinatra. Cada cop sento més que quan Sinatra comença les seves cançons s'atura el món. Pensant-ho a fons, el film, originat a una obra de Broadway, connecta molt bé amb l'esperit de Manckiewicz i els dels seus darrers films, que són en tots el casos una presentació de la vida com a espectacle teatral, de la vida social com a escenificació. Més enllà de les convencions del gènere no estan tan lluny els Sky Masterson o l'Adelaide d'aquest film de Paris Pitman jr de There was a croocked Man o els protagonistes, Lawrence Olivier i Michel Caine, de la genial, The Sleuth

La plaça del diamant

 

        Veig aquí a Vilanova l'adaptació de la plaça del diamant dirigida per Carlota Subiròs que fou estrenada al TNC aquesta tardor. Subirós ha prescindit de l'escenificació directe dels fets narrats i dóna veu només a la colometa. És una opció coherent amb la novel·la, tota ella narrada per la protagonista. Com que els sers humans som complexos, no hi ha només una Natàlia, sinó onze actrius diferents interpretant Natàlies, cadascuna de les quals prioritza alguna dimensió del personatge. Des de les meves conviccions filosòfiques no puc deixar d'estar d'acord amb la tria de Subirós. Potser, però, onze en són massa. Pràcticament totes estan tota l'estona al necessari i mentre les seves accions sovint són oportunes, una Natàlia ballant mentre altre explica el seu dia de noces, d'altres vegades no és massa clar que estan fent sobre l'escenari, cosa que pot arribar a distreure una mica d'escoltar un text, en tots els casos, molt ben dit. He llegit que l'espectacle es vol fer girar per Europa amb la finalitat de difondre l'obra de Rodoreda. En aquest sentit l'espectacle és ben reeixit i fa justícia a la prosa de Rodoreda i a la seva creació, potser la figura més universal creada mai per la literatura catalana. Aquesta noia que no sap ben bé perquè és al mon i que era d'aquella manera que li sabia sempre molt greu haver de dir no a altres persones. Un personatge universal perquè Natàlia és ella però també totes les dones dels barris populars com la Gràcia on viu, o el Raval i el Poble Sec de les meves avies, resilients enfront la violència de la historia i de l'altre meitat del gènere humà.

Campo cerrado

        Llegeixo Campo cerrrado la primera de les sis novel·les del Laberinto mágico de Max Aub. el llibre explica la història d'un jove valencià. Rafael López Serrador, des de la seva infància a Viver de las aguas, el seu pas per Castelló treballant com aprenent en una argenteria i finalment la seva joventut a Barcelona, la seva experiència com a treballador industrial i la seva participació a l'aixecament del 19 de juliol. Rafael, que havia de lluitar amb els falangistes, farà finalment costat als anarquistes. L'epíleg ens informa de la seva mort per tifus, vuit dies després de l'aixecament. M'agrada descriure aquest llibre com una "bildungsroman" però del tot irònica, perquè Rafael no troba res semblant a un Settembrini a un Nafta, sinó només portaveus d'ideologies estridents, en un entorn caracteritzar per la precarietat, però també perquè com Glaucó i Adimant a la República, la seva prematura mort fa debades tot esforç´de formació.

        Literàriament l'obra m'ha cridat l'atenció pel mestratge de les seves descripcions, molt abundants i molt precises. Certament jo no podria fer-les. Tampoc entre els escriptors actuals veig molts amb aquesta capacitat. No puc parlar dels altres, però en el meu cas sospito que aquesta incapacitat té a veure amb una insuficiència de la mirada, que és també una feblesa de l'atenció. Potser aquesta insuficiència té alguna relació amb una educació més centrada en els conceptes universals i abstracte que no pas a les realitats concretes. Amoïnat pels mapes em manca pràctica per mirar el món.

        Històricament l'obra és molt interessant per la seva descripció de l'aixecament feixista a Barcelona, el juliol del 36. Aub barreja els seus personatges ficticis amb figures històriques com Garcia Oliver, Durruti, el conseller España o el president Companys. És una bona crònica d'un moment estrany on per primera vegada, i em sembla que per última, cossos de policia compartiren barricades amb els sindicats revolucionaris, obtenint una victòria sorprenent però difícil de gestionar. La part central consta en gran part de diàlegs en cafès que volen reproduir el debat ideològic de l'època, totalment tensat des d'un lluita de classes molt oberta i un desprestigi pràcticament complet del liberalisme i la democràcia formal, als quals estava associat un anticatalanisme molt estès a tot els mitjans que freqüentà Rafael, els anarquistes i els falangistes. Sí aquest descrèdit era un fet a tota Europa, a Catalunya estava augmentat pel fracàs d'octubre del 34, el qual treia a Companys tota credibilitat com defensor de la legalitat republicana, si tal vegada hagués tingut una voluntat efectiva de defensar-la.

 

Estar entremig

 

Moltes vegades a classe, explicant Plató o Nietzsche, o comentant el 2001 de Kubrick, he utilitzat la idea de l'home com ser entremig. Cap autor té una consciència tan clara d'aquest fet com Pascal, però cap altre viu de manera tan desoladora i tràgica aquesta indeterminació. Això certament no ens el fa proper ara que pensem, i tenim de fet motius sòlids, que els animals no són tan animals i que els Déus que prenem com a referència són indiscutiblement invencions nostres

Apologia i renuncia a l'infanticidi

 

Al fragment 271 segons Brunschvicg Pascal diu que la saviesa ens remet a la infància. No s'hi pot ser més anticartesià. Per l'autor de les Meditacions la infància és el motiu d'escàndol per excel·lència. Com a professor sempre he volgut ser un cartesià estricte, és a dir un infanticida, mentre que la pedagogia oficial és rousseauniana i, en aquest sentit concret, pascaliana. Avui jubilat i filòsof.nyd tinc la certesa de què, ens agradi o no, el nen sempre hi és. L'infanticidi és impossible, però es pot aprendre a tenir-lo tranquil i no fer-ne massa cas.

Actualitat de Pascal

 a

Fa tres segles Pascal ja havia superat el 95% de la reflexió social i política catalana feta aquest segle. Si no ho creieu, llegiu el següent paràgraf de la traducció de Pere Lluís Font:

El temps guareix els dolors i les baralles perquè canviem; ja no som la mateixa persona. Ni l'ofensor ni l'ofès ja no són els mateixos. És com un poble que hem irritat i que tornéssim a veure al cap de dues generacions: encara són els francesos, però no els mateixos

Pascal no és cap excepció. Això que explica aquí és un tema que emergeix contínuament a la literatura més veritable i més lucida. Ser nacionalista vol dir deliberadament no voler entendre el que diu aquest text

Més sobre la necessitat al futbol

 

Tornant sobre l'atzar i la necessitat. El Madrid va guanyar les cinc primeres copes d'Europa. Jo no les vaig veure però no sembla una afirmació agosarada dir que no l'hagués guanyades si no hagués comptat amb un dels millors jugadors de la història, Alfredo di Stefano. Perquè jugava Di Stefano al Madrid?. Una altre cop ens trobem amb fets molt contingents com que el president del Madrid fos un home murri però el més important fou que la junta directiva del Barcelona estava formada per presumptes delinqüents;parlem de contraban, és clar. No és del tot fals dir que Franco, com a figura mítica, fou el responsable de què el jugador fitxés pel Madrid, però és més exacte dir que el jugador va anar al Madrid com a conseqüència del pacte que Franco, la figura no mítica sinó real, feu amb la burgesia catalana: carta blanca per enriquir-se mentre no emprenyessin.

Un plany per en Xavi Hernández

     Fou el director a la gespa d'un equip fabulós. Hi ha gent que diu que era el millor que hi ha hagut mai. Jo no ho sé, perquè no he vist jugar tots els equips de tots els temps. Sí que és l'equip que més m'ha fet vibrar i del que més he gaudit del seu joc. Aquest equip fou possible per una infinitud de circumstàncies: des d'un bon treball d'anys amb la pedrera, al fet puntual i contingent que l'estiu del 2008 Laporta no tingué diners per fitxar Mourinho. Al futbol (un joc essencialment absurd perquè es juga amb els peus un dels pocs òrgans humans que ha involucionat) tot és sempre molt més fruit de l'atzar que no pas de la necessitat. El problema és quan projectem al futbol una visió essencialista i supremacista, inherent a tot nacionalisme, i pensem que tot plegat fou la realització d'una essència, la xerrameca absurda de l'ADN. És evident que aquest fou el raonament dels que pensaren que la millor opció per dirigir al Barça era un tècnic només amb experiència d'una lliga del nivell de la de Qatar. (certament un gran jugador però la llista de grans jugadors que no han estat el mateix d'entrenadors és infinita. Per posar només un exemple, Schuster era millor que Xavi i no ha estat mai un entrenador destacat, tot i que també va guanyar una lliga) Estic segur que Laporta no era tan ingenu. Em sorprèn que de vegades sembli que Xavi, el jugador més intel·ligent sobre la gespa que he vist mai, sí s'ho creu. Tot acaba així en allò que ell anomena dos anys de construcció, que són sobre tot d'avorriment i als darrers mesos de desgavell. Personalment em decep pensar que als problemes importants que ja teníem: una afició amplificadora dels defectes del país, però no tant de les seves hipotètiques virtuts, i un president mancat totalment de cap sentit de la vergonya, en Xavi encara en pogués afegir un altre.

L'excel.lència es deriva sempre d´una comprensió intel·ligent de la realitat

 

No deixa de ser una ironia monumental que al govern que feia lleis contra els professors estigués un dels partits que endegà el procés, és a dir, que feien lleis contra els que objectivament estaven més del seu costat (a la dècada passada, hi ha havia una majoria clara independentista dins del professorat) En canvi, van pensar fins al final de la comèdia que La Caixa estava del seu costat. Del país real sabien tant com de gestió. Així els va anar i en està anant encara a tots plegats. (podíem sospitar, però, de la seva desorientació quan parlàven d'una llei de país, com si fins llavors el Parlament s'hagués dedicat a fer lleis per a d'altres països)

Algunes notes sobre la manca de reconeixement de l'excel·lència educativa i política catalana

 

            Segons el Doctor Luri cal que mirem cap a Valladolid enlloc de a Finlandia per mirar de millorar el desgavell educatiu del nostre país. Jo he mirat molt perquè bàsicament era allí, tot i que en els temps de la meva estada el lloc més capdavanter en resultats era la província de Sòria. Tot i així la qüestió té poc misteri. Com crec que ell mateix explicava, els castellans no han fet gaire concessions al reformisme pedagògic. Jo mateix recordo que quan vaig arribar al meu institut castellà vaig tenir la impressió d'haver viatjat no només en l'espai, sinó en el temps, semblava haver retrocedit quinze anys. No és que no s'apliques la LOGSE, però només formalment. Ni els diaris, ni el Luri diuen una altre cosa que és però per mi és un element fonamental. La societat castellana té una mirada diferent sobre el professorat. Tots els anys que vaig ser em vaig sentir respectat d'una manera impensable a Catalunya, no només per part de la família, sinó essencialment de l'administració. Mentrestant a Catalunya, un govern del que crec recordar formava par l'actual consellera d'Ensenyament, era felicitat per haver fet una llei d'educació contra els professors (podria equivocar-me però l'autor de l'article era l'actual diputat d'ERC i veí meu a l'actualitat, Francesc Marc Alvaro). En concret es parla de l'institut pucelà Nuñez de Arce com lloc de resultats excel·lents. He passat moltes vegades pel seu davant i conec gent que en treballava. És a la vora del riu a 200 metres de la plaça major. No és l'únic institut cèntric, però si el que menys marge ha donat, entre els de tota la vida, a collonades de bilingüisme. Malauradament pels castellans, ells no en treuen gaire partit d'aquest èxit. El futur dels seus alumnes brillants ha estat, és i serà fonamentalment Madrid, però també Catalunya o el País Basc. Per això no és tan greu si l'ensenyament d'aquestes comunitats empitjora. Els de fora ja ens salvaran. Som tan decadents que pensem que la riquesa compensa la mediocritat

        Cal dir de totes maneres, i per ser just, que jo era admirat pels meus companys d'esquerra, pocs, per ser originari de i haver treballat a Catalunya, el lloc on si que predominava la innovació educativa.

            A més de mirar Castellà hauríem alguna vegada de mirar bé els que en manen, i i que és el que votem. Avui la Consellera ha dit que no hi hauria sisena hora a primaria, confiant, imagino, que ja ens anirem morint els que recordem que un dia en aquest país l'ensenyament públic era sovint superior al privat (sembla que les diferències es disparen ara a favor del segon). Com que cal anunciar alguna mesura ha tornat a treure la qüestió de l'horari partit a secundària. Certament la seva persistència és admirable, ni que el mon s'estigui enfonsant, ells volen perdre una bona oportunitat de fer negoci

La Historia

 

        Llegeixo La Historia, monumental novel·la de Martin Caparrós, escriptor que admiro des de fa uns anys. Monumental per les dimensions, 1100 pàgines a l'edició d' Alfaguara i per les ambicions, doncs Caparrós escriu un llibre dels que Borges deia que s'havien d'escriure, però per mandra o per prudència no va fer. El nucli del llibre és el text trobat per un historiador argenti dictat pel darrer emperador calchaqui en el moment anterior a la seva presa de poder, que significà el col·lapse del seu poble i de la seva civilització. L'escrit es divideix en quatre parts a les que cal afegir una cinquena, que consisteixen a les memòries del servent que prengué la tasca d'escriure, un antic frare espanyol fet presoner en una guerra de frontera. Es suposa que els calchaquis varen mantenir una guerra intermitent amb els espanyols durant un parell de segles abans del final de la seva civilització. Per l'historiador el text és fonamental doncs suposa fornir a la nació argentina d'un mite sobre la fundació anàleg als que tenen els peruans i els mexicans, països que es presenten com continuació de grans imperis de l'antiguitat. Les notes de l'historiador complementen el relat d'Òscar, aquest és el nom de l'infortunat emperador, i en elles mateixes tenen una extensió més gran que el propi relat.

        La relació amb Borges no és causal. Al primer conte de Ficciones es descriuen primer un país i finalment un plante imaginari, Tlöb, uqbar, Orbis Tertius que consten a una edició puntual de l'enciclopèdia Britànica. Són llocs fundats a metafísiques alternatives, en concret l'idealisme de Berkeley. A les notes el professor argentí no parla gaire de metafísica, cosa que no vol dir que es tingui en compte, però descriu de manera pormenoritzada la cultura material dels calchaquis també molt alternativa en aspectes com la sexualitat, la cosmètica o la gastronomia. El llibre d'Oscar és important perquè dóna prou context a un altre text que es suposa molt influent a l'Europa del segle de les llums i que influencià directament la revolució francesa, es tracta de la Naisssance de la revolte, descripció d'uns desordres polítics. La ironia de la qüestió és que gràcies al text d'Oscar sabem que fou una revolució fracassada, cosa que els il·lustrats ignoraven. De fet, aquesta ironia és la base del llibre perquè la paradoxa és que l'historiador està convençut tant de la vàlua història del document com de la manca absoluta de fiabilitat del narrador, el lloc del qual era incompatible amb qualsevol vel·leïtat literària. En tot cas., Caparrós utilitza la seva invenció per recordar-nos, com també feia Graeber, que existeix una arrel no només americana, sinó específicament indígena, del segle de les llums

        Les notes de l'historiador es situen en un àmbit d'antopologia-ficció. No sempre m'han interessat i de vegades em costava de seguir i reconec temptacions d'haver pensat en deixar-ho, tot i que la part final on la narració guanya pes ha anat augmentat progressivament el meu interès. Com a la seva darrera novel·la, Sinfin, La Historia acaba tenint com a tema central com viuen els homes la mort. Calchaqui és una civilització en principi sense religió, tot i que amb un emperador tan separat del poble que es diria una figura transcendent malgrat ser efectivament inútil (el seu únic poder es donar forma al temps que ha de regir el seu regnat, evidentment és una decisió eminentment simbòlica) El primer gran moment de sacsejament és el moment de les belles, suïcidis efectuats per la moda de tenir una mort del màxim valor estètic possible, i el gran moment de trencament, el que arriba els europeus del XVIII manera parcial i desfigurada és la revolta per la llarga, per perllongar la vida més enllà de la mort, privilegi que es vol obtenir dels emperadors ( de fet, l'emperador la té perquè tots els emperadors són el mateix). Ja he dit abans que Caparrós aquí no mostra la prudència que mostra Borges. Jo personalment sento més afinitat per l'idealisme de Berkeley que per l'antropologia d'inspiració materialista, si li donem 10 pàgines a la primera i mil a la segona, la desproporció es palesa. Tanmateix tinc clar que hagués comés un error si hagués plegat i que cal agrair a Caparros el poder compartir amb el lector la satisfacció va haver de sentir en composar aquesta obra

Coses que em costen d'empassar

 

No tinc ara mateix cap simpatia per Pedro Sánchez. No m'agrada gens la seva idea de l'amnistia, que em sembla essencialment injusta i que mes aviat reviurà el conflicte català, en contra del que ell ens ven. Penso que ni que tingues raó una qüestió d'aquesta mena no es pot resoldre en el marc d'una negociació d'investidura. També que és incoherent perquè el pas lògic següent, una reforma constitucional, ni es farà, ni és té cap intenció de fer-ho. Tanmateix hi ha moments en què, mal que em pensi, es difícil estar d'acord. Per exemple, en les seves declaracions sobre Gaza, que moltes veus consideren impròpies d'un governant assenyat i que jo crec que són el mínim que es pot dir i que es queda curt. Una altra cosa que costa d'empassar-me és que jo comparteixo moltes de les crítiques fetes a Sánchez. La més importants de les quals és la seva set de poder. Però tot i acceptar aquesta dimensió viciosa, encara en funciona prou bé el cap com per tenir clar que Felipe González no era cap model de virtut.

L'AVANTATGE DE L'ENSENYAMENT PER PROJECTES

 

Els meus companys del sindicat des de sempre han lluitat contra aquesta visió de l'ensenyament. S'han assenyalat totes les mancances que són implícites al plantejament i s'ha descrit per activa i per passiva les conseqüències que se'n segueixen generalment catastròfiques. Evidentment la intenció última és la primarització de la secundària, cosa que vol dir acabar amb el professor especialista, el qual està associat generalment a matèries específiques. Els projectes són una estratègia de treball que té prou amb professors generalistes. Tanmateix continuar amb matèries específiques té un problema que des del meu punt de vist era palès al funcionament dels instituts. Els alumnes fan massa matèries i qualsevol professor de qualsevol matèria té clar que una matèria de dues hores a la setmana no serveix de gaire i que les d'una són directament un acudit. Aquesta inflació de matèries és una conseqüència de les legislacions absurdes que hem anat patint, del convenciment de que cal posar matèries modernes (?) i de què tots els problemes del món es poden arreglar inventant-se una assignatura, més o menys doctrinària. Malauradament la discussió del que cal fer difícilment es podrà fer dins del claustre, massa poc disposat a la imparcialitat pel que li toca, i fora no se m'acut de cap persona o institució amb prou criteri com per prendre aquesta mena de decisions. Un consens sobre que els hi cal saber als alumnes, als futurs ciutadans, sembla una il·lusió del tot utòpica

Algunes reflexions, evidentment superflues, sobre El Sofista de Plató

 

    He estat el darrer mes fent una relectura de El Sofista de Plató, a la qual ha seguit la lectura del llibre de Rosen sobre aquest diàleg. He llegit tres vegades el Sofista. La primera fou a l'estiu de 1984. Possiblement no vaig entendre res i com és habitual en aquest casos em va confirmar allò que ja sabia abans de llegir-lo, que hi havia una correcció de la teoria de les idees i tal. La segona vegada fou a l'estiu del 2002 preparant el meu primer, i últim, curs com a docent universitari. Tampoc me'n recordo gaire però han quedat guardades les notes. Al curs finalment no vaig utilitzar-les, perquè vaig considerar que el meu públic, llicenciats en periodisme i coses així, necessitaven més retòrica de la que conté aquest diàleg, més aviat. sec. Ara tinc com a fita rellegir-me tots abans de morir-me i he triat aquest perquè la SCF n'oferia un curs. En aquestes anotacions no parlaré tant de El Sofista com de les meves sensacions en fer aquesta lectura de filòsof.ndy

    El meu problema l'estiu de 1984 era aprendre a llegir a poc a poc. No l'he solucionat del tot. Ni he pogut suprimir uns trets que són pròpiament temperamentals, ni m'ha ajudat viure un temps on està molt mal vist fer res a poc a poc. Cal anar a poc a poc no només perquè ho exigeixi el seguiment de l'argumentació, sinó perquè tot i que no tingui l'exuberància en els detalls de El Convit o El Gorgies, El Sofista també és una obra dramàtica que es desenvolupa en una palestra, un lloc disposat a la lluita, molts poc temps abans del judici a Sòcrates. Sòcrates hi és però parla molt poc. La veu fonamental del diàleg és la de l'estranger d'Elea. És molt acceptat que Sòcrates mai no fou el portaveu de la filosofia platònica, com a dada més bàsica i indiscutible no proposà res semblant a la noció d'idea. Per les mateixes raons, tampoc ho pot ser l'estranger, el qual, com Sòcrates, representa, però, indubtablement una opció filosòfica. Dues opcions que són en un cert sentit de filiació platòniques però que acaben sent oposades. Sòcrates és el filòsof practicant de la ironia, que no pot reconciliar-se amb la polis. L'estranger podria ser definit de manera anacrònica, però crec que no injusta, com un filòsof professional, professa un doctrina i no exerceix la filosofia política. Quan caracteritzi el sofista, dins de la seva dièresis queda inclòs la figura de Sòcrates que és la de un Sofista. Tanmateix l'estranger no disposa d'una tècnica capaç de fonamentat-se a ella mateixa i la distinció final entre el sofista i el filòsof acaba tenint un caràcter essencialment moral.

        Quan treballava el meu curs sobre la comunicació la part que més em pòdia interessar era la primera part de la diaresis, on es presenten les successives definicions del sofista, segons Rosen totes defectuoses des d'un punt de vista lògic però totes coherents des d'un punt de vista fenomenològic. Hi ha autors que s'han esforçat a mostrar com l'esquema inclou tot allò que havia estat dit sobres els sofistes als diàlegs primers, sovint anomenats amb el nom d'un sofista. Possiblement tenen raó. Més rellevant pel meu fil de pensament actual és que Rosen sembla apuntar a considerar que sense diners no hi hauria hagut ni sofistica, ni sofistes (cosa que és només una banalitat pels que pensin que els diners són una realitat inevitable). En el mateix sentit és important la utilització que els sofistes fan del criteri de la veritat com a conveniència, que defineix el seu recolzament teòric essencial, allò que els permet passar com filosofia. De fent sent més exactes podríem dir que és el criteri des del qual es dissol la filosofia

        La qüestió del sofista és la del filòsof. En el meu cas, quan aplicava aquesta distinció a les tècniques de comunicació contemporànies em posava en el risc caure massa sovint en "jeremiades" doncs essent fàcil enunciar el mal, era extremadament difícil assenyalar on és el remei. O potser no és una qüestió de facilitat sinó de coratge, una virtut que no es suposa per exercir un treball de professor associat amb satisfacció dels clients i quedar bé amb els que et paguen o et recomanen. El problema com ho veu Rosen és que sense percepció de les formes, no és fàcil la distinció entre el sofista i el filòsof. Jo he conegut una bona quantitat de professors de filosofia. D'una gran part d'ells tinc clar, i hi hauria consens amb més gent, de què tenien molt més de sofistes que de filòsofs. Fora d'aquest grup, només queda un altre que és els dels que estan en dubte. Essent generós, aquest estar en dubte és la posició més generosa que em puc atribuir a mi mateix quan reflexiono serenament sobre el meu treball. En aquest sentit, és important una de les nocions sobre les que més insistia llavors i que també ocupa un lloc predominant al diàleg: la de Polimatia. Presentar-se com un polimata és un dels trets més característics del sofista. Les hereves més il·lustres al nostre temps de la sofistica es presenten com polimaties, les "ciències" de l'educació i les "ciències" econòmiques. La polimatia és però un perill per a la filosofia mateixa, que no pot deixar-se de plantejar el problema del tot. Potser hi ha fins i tot filòsofs que no aspirin a una altra cosa, que ser ells també polimates. Pensant en l'exemple que més és més conegut. Descartes no en presenta cap de polimatia . Aquesta afirmació és pot recolzar en un text, el final de la sisena meditació, i en un fet, no va escriure mai el tractat del mètode que n'hagués estat el fonament. El cartesianisme però va degenerar ràpidament en polimatia. En va haver prou amb oblidar-se d'alguns textos i inventar-se, més o menys figuradament d'altres.

Podria ser però que la sofistica, malgrat que en l'origen sigui una aposta per la convenció enfront de la naturalitat, tingui un lligam més profund amb la naturalesa humana, del que la filosofia pot tenir. El sofista està centrat a la mimesi, la imitació. Hi ha pocs humans que facin gaire més, ni aspirin a cap cosa massa diferent. De fet, sense imitació no hi ha vida humana. La filosofia com a alternativa pot esdevenir no tant una millor opció de vida, com una existència invivible. Dit altrament, la proclamació de la llibertat, allò que al capdavall constitueix la sofistica per Rosen, pensar que no hi ha límits ni estructures formals objectives que interfereixin les satisfaccions dels nostres desigs és més afalagador que acceptar la necessitat, ja no parlem d'estimar la necessitat. És difícil acceptar una cosa que no agrada i que si, no hi ha percepció de les formes, pot ser qualificada finalment com a fonamentalment arbitraria. Rosen apunt en aquest sentit quan diu que les figures del sofista i del "filòsof professional" són del tot intercanviables. De fet, aquesta és una de les conclusions del diàleg. L'estranger no sols no defensa la pretesa, i idealment necessària, neutralitat moral de la ciència sinó que afirma seva forma d'investigació com font definitiva de valors defensant que només la dialèctica és la ciència de l'home lliure

A place in the sun

         Veig A place in the sun de George Stevens. Feia segurament més de quaranta anys que la vaig veure per darrera vegada. D'entrada el film no està mancat de motius d'interès. Adaptació de l'obra de Dreisler, An american Tragedy fou el projecte que Einseinstein va intentar filmar mentre passava per Hollywood abans del seu inacabat que viva Mexico. Un dels que signa el guió és Michel Wilson, un dels més il·lustres blacklisted. Vist a la Wikipedia la carrera de Wilson és impressionant. Guanyà l´oscar per aquest film després d'haver treballar sense acreditar a It's a Wonderful life. Era l'any 1951. Dos anys més tard fou nominat per Five Fingers, la biografia de l'espia Ciceró filmada per. Manckiewiz Després ja no va poder treballar amb el seu nou nom però estigué (sol o en col·laboració) en films com the salt of the earth, Friendly Persuassion (que en els crèdits apareixia sense cap guionista), The bridge over the river Kwai (signat per Pierre Boulle, l'autor de la novel·la que no sabia un borrall d'anglès, trenta anys més tard li fou atorgat l'oscar a Wilson pòstumament), Lawrence of Arabia (tampoc apareixia al crèdits) o The planet of the apes, signada també només per Boulle,

            A place in the sun és una pel·lícula que parla molt francament del tema de les diferències de classe. Explica la història de George Eastman un noi pobre, fill de uns pares que han consagrat la seva vida a una institució semblant a l'exercit de salvació, que comença a treballar a la fabrica del seu oncle, immensament ric. La família és molt propera, però la situació social és molt diversa, indicatiu de què en aquella societat els diners són l'únic tret distintiu. Eastman comença a un lloc humil i es relaciona amb una de les treballadores de la fabrica Alice Tripp (cosa prohibida pel reglament de l'empresa) mentre està fascinat per una noia de l'alta societat que ha conegut a casa de l'oncle, Angela Vickers. George mentre desenvolupa un nuviatge convencional i clandestí amb Alice, té oportunitats d'ascendir a l'empresa i de seduir Angela, amb la qual finalment està en disposició de casar-se. El problema és que Alice està embarassada i fracassat l'intent d'avortament, la noia li exigeix matrimoni. En aquesta situació un passeig en barca per un llac molt solitari desenvoluparà el final tràgic per Alice que morirà ofegada, i per George que acabarà a la cadira elèctrica com responsable del seu assassinat.

            Aclamada com a obra mestra per crítica i públic en el seu temps, amb els anys la seva reputació ha disminuït una mica i ha rebut alguns retrets. Estic molt en desacord amb una part dels mateixos, els que retreuen al film la seva insistència en una situació social superada. A mi em sembla que si les classes existeixen encara, el film és oportú. Pocs films he vist que mostrin millor com ser pobre vol dir sovint ser invisible. De fet, durant la major del film em va sembla una pel·lícula digna d'ésser gaudida. El director George Stevens no és d'aquests autors que tenen un món propi, però el seu ofici era excels i aprofità perfectament els molts recursos del que disposà. El trio protagonista és de primer ordre. Shelley Winters, segurament la millor actriu del repartiment, és Alice. Elizabeth Taylor, amb 19 anys quan feu el film, és del tot creïble com a bellesa de l'alta societat i Montmogery Clift, el protagonista, tenia una categoria especial. Més enllà de la seva capacitat com actor, molt alta, era clar que la càmera l'estimava i que tenia una capacitat de transmetre innocència i sinceritat extraordinària.

        Tot plegat, però, el film em sembla més aviat deshonest. A la darrera mitja hora,el centre d'interès deixa de ser del tot la diferència de classes, el drama dels desclassats, per centrar-se en la història d'amor bigger than life de George i Angela. En aquest sentit si que ha un esllavissament massa abrupte pel melodrama. El problema però que això està possibilitada per una decisió ambigua de Stevens Quan Alice i George són a la barca, sabem que George ha pensat a matar-la. Inferim també que la naturalesa de George, recordem-ho un cop més Montgomery Cliff, no és la d'un assassí. Tanmateix la barca volca accidentalment. Stevens ens ofereix un pla general i zenital molt llunyà on veiem tots dos a l'aigua. La següents escena Eastman ha sortit de l'aigua i troba uns excursionistes al bosc que l'orienten. La qüestió clau és la si Eastman, un excel·lent nedador, podria haver-la salvada. Tot el que hem vist al film apuntà a que sí. Ell diu que no la va veure, cosa que resulta poc creïble, però que queda sustentada per l'omissió de l'escena que permet acceptar la seva versió i convertir a ell i a Angela en el centre de la nostra compassió. Alice esdevé invisible, com ho era George al començament del film i com ho són en general, els que es deixen la vida per quatre duros. Stevens acabà adoptant la mateixa actitud que ell tan bé havia reflectit.

Tornem-hi sobre el progrés moral

 

Sota d'aquest monument vaig ésser atracat

De jove em van atracar alguna vegada pels carrers de Barcelona, a l'esquerra de l'Eixample i al Gòtic les que recordo. Els atracadors pertanyien al grup genèricament denominats com "quinquis". Els seus argument eren ser més, més forts i dur alguna navalla. Tots ells, inapel·lables. Eren, com jo i com tothom, un producte de la seva època, del desarrollisme. Avui m'han intentat atracar cibernèticament. No ha passat res, perquè m'he donat compte a temps. Comparant les dues situacions, però hi ha una diferència aclaparadora. Els meus atracadors del començament de la democràcia eren gent deixada de la ma de Déu, sense estudis ni possibilitat d'haver-ne tingut, en la majoria dels cassos. Els ciberdelinqüents són els beneficiaris d'una educació altament sofisticada, tot i que possiblement també massa especialitzada. No sé si això pot tenir a veure alguna cosa amb l'essència d'allò que diuen progrés.

Les dépossédés

 

     Les dépossédés és el títol del darrer assaig del geògraf Christophe Giully, famós pel seu No society en el qué feia una descripció molt acurada i referida a França de l'articulació espacial de la guerra de classes en els nostres dies. És un llibre sorprenentment optimista. És també un llibre que pot resultar difícil de pair per l'esquerra realment existent, la qual en molts casos està relacionada amb grups directament beneficiats per l'evolució del capital i que ha acabat assumint, tot i una gran quantitat de negacions merament retòriques, la defensa del sistema. Parlem de l'esquerra que ja no es ni socialista, ni comunista, ni, Déu ens és guard, anarquista (una bandera que ara vol prendre la dreta) sinó progressista i que utilitza la seva ideologia progressista per legitimar un procés de recomposició social, en el qual gran part de la població perdrà les seves opcions de mobilitat, en nom de l'ecologia (parlem és clar de la gens democràtica i menys sostenible imposició del cotxe elèctric) o d'assegurar l'ordre existent de les coses mitjançant una anul·lació de les potencialitats dels sistema educatius basada en uns principis morals que mai de la vida s'aplicarien a ells mateixos. Per Giuly difícilment s'ha produït en cap altre època un decalatge tan gran entre els fets i la representació; entre la proclamació retòrica d'uns valors, el combat per la societat més inclusiva, i una política real basada en la indiferència a la sort de les gents ordinàries, de les quals, allò que realment es vol és que estiguin el mes lluny possible

           La segona part del llibre es diu la brume i parla del paper de la cultura i els mitjans de comunicació com creadors d'una boira que ens amaga la realitat. És una part certament interessant pels catalans que, des de fa onze anys, hem substituït la política pel seguiment d'un serial, que ara ja quasi tothom comença a percebre com fonamentalment avorrit. Giuly es centra molt en el cinema, el qual generalment aspira a construir una narrativa alliberada de les coaccions de la vida ordinària. A les sèries i pel·lícules més vistes, imagino que les de Netflix, la pobresa apareix com a maledicció i espectacle però mai en termes d'injustícia. La nova burgesia satisfà la seva necessitat de veure's humana, de sentir capacitat de compadir, però obviant la pregunta per les causes de les coses (és el qua fa tres anys volia explicar quan comparava Nomad Land amb The Grapes of Wrath). És allò que l'autor anomena "brume compassionelle". D'altra banda l'efecte més immediat dels nous mitjans d'entreteniment és l'atomització de la societat causa directa de l'abandonament de la vida associativa per les classes populars

         La tercera part es on es manifesta l'optimisme del llibre. El relats de les elis no es sosté. Cada cop mes el wokisme (al capdavall, un subproducte de Nike) esdevé irrisori i no és ocultable el caràcter autodestructiu de l'opció de les elits i la nostra decadència cultural. Aquí certament la seva lectura em sembla massa voluntarista. Està bé que la majoria de la gent rebutgi la buidor de Hillary Clinton o de Macron, les alternatives, però, són les que són, tot i que de vegades apuntin a mesures que caldria prendre. Allò que fa poc anys era mica menys que una heretgia (tot i que com recorda l'autor, en termes culturals l'esquerra francesa sempre ha estat proteccionista), aturar la globalització, quan més va més, n'està esdevenint una obvietat. Tant de bó, Giully tingui raó i Trump o LePen no acabin mostrant-se més que com titelles utilitzades per l'autodefensa de la gent ordinària, una apostasia contra unes elits que només poden dir-li a la gent ordinària, que no són res, que no valen res i que els seus valors, d'origen si hom vol religiós però poc discutibles sovint, ja no valen en el nou món que s'està obrint.

              Més enllà de la perspicàcia o de l'optimisme polític la moral de Giuly és molt òbvia i té com nucli això que el progressisme nega: l'existència social no es fonamenta en tenir moltes prestacions socials, sinó en tenir una funció social (òbviament s'oposa a la renta mínima universal. Des d'un punt de vista moral el seu refús em sembla assenyat); tenir una funció social implica que el teu treball dugui una possibilitat d'autorealització i que la teva dignitat social sigui respectada. Néixer a la Banlieu, o a Sant Adrià, no hauria de conceptuar la teva existència com un fracàs. Potser com explica Rosen en el su llibre sobre el sofista, ningú no ha trobat la imatge original de la "bona vida" però ni els més eficaços recursos de la sofistica ens poden convèncer que el camí per trobar-la passa per consumir.

Napoleó

 

No he vist el Napoleó de Ridley Scott. Possiblement no la veure mai. Malgrat Blade Runner i Alien no tinc especial apreci per aquest director. Però potser la raó més important és que penso que mai de la vida un anglosaxó podrà fer un film mínimament just i correcte envers una figura com la de Napoleó, en general malentesa i distorsionada per la cultura britànica, el meravellós país bressol de la democràcia que en aquell moment no dubtà en alinear-se amb les monarquies més reaccionàries. A més de què els anglosaxons siguin anglosaxons, també m'emprenya recordar que a més de films importants com l'escenificació de la batalla de Waterloo dels setanta, Napoléo fou el protagonista del meravellós biopic firmat per Abel Gance, que la meva generació va poder veure gràcies a un americà, però no anglosaxó, Francis Ford Coppola. Un títol cabdal a la història del cinema però que sembla que no compta perquè és mut i perquè sembla que els francesos no coneixien el cinema fins que va arribar la nouvelle vague