Une chambre en ville

 

Une chambre en Ville és el darrer dels musicals realitzats per Jacques Demy. No és un film fàcil de veure i la retrospectiva que la filmoteca dedica a la figura de Picccoli m'ha donat la possibilitat. Com les parapluies, une chambre és un film totalment cantat, però les semblances van molt més enllà. També aquí la pel·lícula gira entorn d'una parella d'enamorats que no ho tenen gens fàcil, un tercer, rival del noi, en aquest cas el marit de la noia interpretat per Piccoli, la mare de la noia, una vídua enyorant de temps millors i una “altra”noia enamorada del protagonista de la seva mateixa classe social. Com en el film anterior la noia pertany a un univers burgés i el noi és de classe obrera. La tonalitat general és més ombrívola i si en els films anteriors optava per finals que eren feliços i infeliços a la vegada, aquí és obertament tràgic. La diferència més important és el pes molt més gran que es dóna aquí al context històric. La història dels protagonistes està íntimament lligada a la crònica de la vaga dels treballadors de les drassanes com el protagonista. La música aquest cop no és de Michel Legrand, sinó de Michel Colombier, el qual fa una partitura del tot al servei de la narració, però sense la facilitat melòdica de Legrand ni la capacitat del primer per a integrar a les seves composicions estils ben diferents.

Legrand de fet no va participar perquè va refusar fer-ho. No estava molt predisposat a treballar en un film centrat en una vaga. També refusà Deneuve, substituïda per Dominique Sanda, en aquest cas perquè no acceptava ser doblada a les cançons com en els films anteriors. Això feu que el projecte s'endarrerí uns quant anys. Quan fou estrenat el film fou aclamat per la crítica i ignorat pel públic. La defensa dels crítics del treballl de Demy, amb un gens vetllat retret al public francès, obrí una polèmica que perjudica sobre tot Demy, el qual tampoc havia fet res a per iniciar-la. És clar que al capdavall el public sempre té raó, però qui ha gaudit dels altres films de Demy, n'ha de gaudir també d'aquest. Estimar Demy és sobretot estimar una sensibilitat que en aquest film és del tot palesa, en coses com el seu ús del color o la seva evocació de la infantesa, i al mateix temps dóna una dimensió nova al conjunt de la seva obra, no tant afegint inquietud social com fent-la més evident i mostrant un altre cop que les seves figures es caracteritzen per la vulnerabilitat, és a dir, per la humanitat Com hem dit Deneuve no hi era, però si Danielle Darrieux, la qual al costat de Fabienne Guyon Violette la noia obrera, canta amb la seva veu. Danielle era la mare de les bessones a les demoiselles... i aquí també fa de mare de la protagonista i sempre manté la magia que va desplegar a la meravellosa Madame de 

Blue collar

 

Blue Collar fou la primera pel·lícula dirigida per Paul Schrader, tot aprofitant la posició fort a la industria que tenia llavors per guions com Yazuka o Taxi Driver. Biskind , al seu fonamental assaig sobre el cine del període, explica però que no fou un rodatge fàcil. Taxi Driver és en molt bona part una pel·lícula autobiogràfica, cosa que ens dóna clarament la idea de què Paul Schrader no tenia segurament el temperament idoni per a fer de director de cine. A més el guió estava firmat també pel seu germà Leonard, amb el qual la relació no era precisament fraternal. Tanmateix, a hores d’ara Blue Collar és un film excel·lent que està a l’alçada d’aquella edat d’or cinematogràfica que fou la dècada dels setanta. La trama gira entorn de tres amics treballadors a Detroit de la industria automobilística, dos negres Yapeth Kotto i Richard Pryor, i un blanc, Harvey Keitel, que aclaparats per l’estretor de les seves vides decideixen robar la caixa del seu sindicat. No troben gaire diners però si documents que serveixen per constatar que la protecció dels treballadors no era ni la principal ni la més lucrativa de les ocupacions dels sindicats americans de l’època. Schrader ens mostra d’una manera molt precisa, no em ve al cap ara cap film americà comparable, la vida de les famílies treballadores americanes i sobretot el que suposava per aquestes famílies la inflació dels anys setanta, el fenomen que suposà el fi dels trenta anys gloriosos i l’inici del camí de l’augment de les desigualtats que encara seguim recorrent. És alhora un film molt lúcid en la manera en què ens mostra l’allunyament entre institucions i ciutadans, en aquest cas sindicats i treballadors, la dimensió disciplinaria de l’activitat industrial, l’alienació no és una cosa que se li acudí a Marx i la facilitat del sistema per aprofitar tensions com la racial en benefici de la seva pròpia supervivència. Sense fer spoiler diria que la trajectòria dels protagonistes és precisament la inversa de la mostraria una film políticament progressista segons els canons de l’esquerra brahmànica.

Dues notes sobre el budisme

 

France Culture en el seu programa de filosofia dedica una sèrie de quatre programes al budisme. El primer entrevista a Philippe Cornu que es planteja si el budisme es pot interpretar com un pensament de la felicitat. Quan vivia a Londres vaig començar a estudiar una mica aquest pensament que si puc reprendré més endavant, en els dies d'estudi, te i roses que potser hauren de venir. Hi ha un element que m'atreu poderosament d'aquesta concepció, a la que jo he arribat també per via humeana, la definició del jo com una convenció, convicció poc compartida pel budisme folklòric, molt present també a la cultura occidental contemporània.. Cornu feia una xerrada introductòria però utilitzava dues fórmules que em sembla val pena retenir per a pensar el que significa aquest pensament. La primera està manllevada de Nietzsche que distingia entre el budisme com a religió definida per la lluita contra el patiment i el cristianisme definit com a religió que lluita contra el pecat. És una manera elegant de dir que allò més valuós del budisme és la seva renuncia a la metafísica o, el que és el mateix, el caràcter indefensable de la metafísica inherent al cristianisme. La segona noció de Cornu és que només es pot pensar el budisme,oblidant Aristòtil: no hi ha substàncies, ni essència,, ni ser en si, ni ser per a si. Alguns occidentals ho varen intuir, però el pensament budista desenvolupa de manera molt més radical i coherent que la realitat és sempre un procés. En relació a la pregunta plantejada al títol, la resposta seria afirmativa. El budisme és un camí a la felicitat, però a una felicitat difícil que s'ha d'entendre com el deslliurament absolut de tota mena de condicionaments.

Queridos camaradas

 Queridos Camaradas és el darrer fil del veterà Andrei Konchalovsky, l'autor de Siberiada que als vuitanta abandonà la URSS per a integrar-se en el cine americà dels vuitanta. Aquesta pel·lícula és en canvi totalment russa i explica un episodi especialment sinistre de la història de la URSS, la massacre de més d'un centenar de treballadors en vaga a la ciutat de Novocherfassk. Els fets són presentats a partir de la peripècia de Ludmila, treballadora de la fabrica i membre del comitè local del partit comunista. Ludmila , meravellosament interpretada per Yulia Vysotskaya, no és una dóna especialment simpàtica. La veiem al començament del film demanant una intervenció expeditiva de les forces de seguretat contra els vaguistes i simultàniament aprofitant-se del privilegis reservats als membres de l'apartat, privilegis relatius com una ampolla d'una dubtosa beguda alcohòlica d'origen hongarès. Ludmila viu amb un pare amargat que espera la mort amb una samarreta imperio, fumant constantment i conservant amagat el seu uniforme de l'exercit zarista i una filla de divuit anys que invocant el comunisme de Lenin acaba afegint-se als manifestants que protesten contra una reducció del 30% del seu salari. De fet, la part més intensa de la pel·lícula és la recerca de la noia que desapareix després del tiroteig i la mare se n'adona que part de l'amagament dels fets passa per l'enterrament clandestí de les víctimes.

Konchalovsky no fa una posada en escena especialment dramàtica.És una posada en escena freda, amb un blan i negre poc contrastat i enquadrant sempre una mica de lluny, emfatitzant el tancament de l'horitzó dels seus protagonistes. No estalvia el caràcter grotesc de tota la situació en la què ni els propis oficials de la KGB i l'exercit no poden evadir-se de la perplexitat causada per matar obrers en nom de la defensa del socialisme. Allò que la pel·lícula mostra amb molta precisió és la capacitat manipuladora del règim mitjançant la descripció de l'operació de signatura d'una declaració d'ignorància dels fets per a tots els possiblement presents, la decisió d'asfaltar el lloc de la manifestació per a esborrar les restes de sang o la convocatòria d'una revetlla popular l'endemà dels assassinats. Un poder, però, insuficient per a evitar que quasi tots els protagonistes experimentin una radical dissociació entre les seves expectatives ideològiques i la realitat que viuen. De fet, el film corrobora allò que hom pot llegir a moltes de les cròniques d'aquell moment: l'absolut escepticisme d'una bona part de la població i l'absoluta confusió d'una altra, com la protagonista, que acaba atribuint tot el desgavell a l'absència de Stalin.

Sabor de Rumba

Vaig a veure l'espectacle de sabor de Gràcia, sabor de rumba, al teatre Apolo. El grup català ha tingut el coratge de fer tot un mes de concerts al teatre del Paral·lel, cosa poc habitual en aquesta ciutat. Els graciencs fan una retrospectiva de la història de la rumba catalana començant amb Peret, “el muerto vivo” y “una lagrima cayo en la arena”, i seguint amb Antonio González, los Amaya, Rumba 3, els gipsy kings (que no són catalans però tenen un lligam directe amb la rumba catalana) i records als derivats madrilenys com Las Grecas. Com que estàvem a 200 metres del carrer del poeta Cabanyes també varen sonar, a ritme de rumba és clar, “les paraules d'amor” de Joan Manuel Serrat. També van incloure composicions pròpies, una de les quals era un himne religiós, doncs tant el Sicus, líder i ànima del grup, com el guitarra, el seu cosí Ramon, varen dedicar aquesta part de l'espectacle al seu culte evangèlic, fe vertebradora en aquest moment de la comunitat gitana. Com he dit el Sicus és l'ànima del grup, però també és molt important el treball de la Carol Duran, la qual amb el seu violí confereix al grup una sonoritat peculiar i original.

Jo he tingut contacte estret amb gitanos catalans en dos moments de la meva vida. El primer, quan era petit, als primers cursos de primaria i compartia aula amb molts nens d'aquesta ètnia dels que vivien a prop del carrer la Cera. Quedaria bé dir el contrari, però no vaig tenir cap afinitat ni lligam especial amb cap d'ells. Sabia que eren d'un grup apart, que entre ells feien molta pinya a llocs com el bar, “el Salchichon”, ja desaparegut i que entre ells sovint hi era una gran estrella de l'època, el Peret, veí del barri. Si recordo l'excitació intensa que es desenvolupava al cine del carrer, el cine Padró que després seria seu de la Filmoteca, quan es projectava alguns dels films protagonitzats per aquest cantant.

El segon moment fou a la segona meitat de la dècada dels noranta quan la LOGSE va dur per primera vegada massivament als membres d'aquesta ètnia als instituts d'ensenyament secundari. Aquesta arribada era una victòria indiscutible del progrés i la raó només relativitzada per dos fets: ni ells tenien gaire ganes d'anar-hi, ni l'institut d''acollir-los. En mig, hi era jo, el cap d'estudis del centre, responsable de qüestions problemàtiques com, fonamentalment, l'abesntisme. Fou un bon moment per tenir una experiència de primera mà sobre la diferència entre la retòrica de les administracions i els seus objectius reals. No fou una experiència professional d'èxit, però amb els anys si que puc dir que fou una experiència humana enriquidora,

Tot això ho anava recordant mentre veia les cançons de Sabor de Gracia, les qual d'alguna manera conformaven una de les possibles bandes sonores de la meva vida. La rumba catalana ha estat ara revalortizada i ningú vol recordar que als setanta era una musica dels que no arribaven a classe mitja i eren xarnegos. Era una música de mal gust, “hortera”. El canvi vingué després del 92 quan Maragall o algú del seu equip decidí que era millor cloure els Jocs Olímpics amb Peret que no pas amb un concert de Roc català; la millor decisió presa a Catalunya en els darrers cinquanta anys. Jo no negaré que algunes d'aquestes cançons eren fàcils i ximples. D'altres però es mantenen cinquanta anys després i això tampoc pot ser per casualitat. A la rumba conflueixen moltes tradicions i corrents de musica autènticament popular de tot arreu. Significativament gran part de la música contraposada a aquest i legitimada socialment com superior era d'uns autors que ningú no recorda i ningú no troba a faltar.

Més sobre la immersió

 

Abans d'ahir, aquí, Gregori Luri ens va fer palès, el que mots anem dient sense cap mena de resposta fora de ser denunciats com mals catalans i males persones: que el rei està despullat, o més concretament, que la immersió és una completa catàstrofe. L'únic fruit del sistema és que Catalunya és el lloc d'Europa on els alumnes es senten més allunyats de la seva institució educativa i menys integrats. D'altra banda, tampoc serveix ja no perquè l'alumnat no catalanoparlant faci la llengua seva, sinó perquè adquireixi una competència acceptable. De fet, jo havia apuntat això des de les meves impressions subjectives. Però ara sembla que el recolzament estadístic és prou concloent. Tant se val, imagino, el que digui Luri, autoritat ben reconeguda a hores d'ara, o qualsevol altre, perquè la immersió és sagrada i no es toca. Paradoxalment, el "sostenelle y no enmendella" és ben espanyol, més quan les evidències semblen anar en sentit contrari  i el corrent d'opinió a favor de l'independentisme sembla disminuir entre un jovent escolaritzat plenament amb la immersió. Hom pot rumiar si això pot servir per desmentir que l'escola catalana adoctrina o, pel contrari, que aquest desviament és el resultat esperable de l'adoctrinament, com va succeir a la religió catòlica durant el franquisme

Coses de professors

 

L’altre dia llegia una entrevista amb un profe guay  d’aquest que guanyen premis a  millor professor del mon i una de les coses que deia,  a més de les bajanades previsibles, era que creia que un dels problemes de la feina era l’inevitable abisme generacional amb els alumnes que arribat un punt, una  certa edat,  feia molt difícil la comunicació.  La meva experiència, quan ja estic ben a prop del final de la meva carrera professional,  de fet és del tot oposada. La diferència d’edat del meus alumnes no m’és cap mena de problema i diria que ara els entenc millor que abans. Potser sigui perquè al capdavall parlem de les coses de la vida i els elements definidors de la situació humana sempre són els mateixos. Els adolescents sempre són adolescents, més enllà de que s’entretinguin amb unes coses o altres. De fet, no és que tinguin interessos realment diferents dels seus predecessors sinó que la seva educació els ha privat d’alguns dels instruments als quals podien recórrer els meus alumnes més antics,  fonamentalment els relacionats amb la lectura. Si que noto molt l’abisme generacional, fins al punt que és un motiu poderós per jubilar-me, però no pas amb els alumnes sinó amb la resta del professorat. Els adolescents sempre han estat adolescents, però la figura de l’adolescent de trenta o quaranta anys és un fruit del progrés al que jo no me’n sé avenir. Tanmateix, també es poden dir coses positives del professors, si més no d’alguns. Per exemple, dels membres dels claustres madrilenys que han demanat treure els seus centres dels programes d’educació bilingüe. Una retirada que professionalment els perjudica, a nivell de currículum i salari, però que constitueix l’única opció possible pel que no vulgui  sentir-se massa llunyà a la decència ordinària

Pedro Páramo

 Veig al Romea l’adaptació del Pedro Páramo de Juan Rulfo  realitzada per Pau Miró i dirigida per Mario Gas. No coneixent encara la novel·la no puc pronunciar-me sobre la bondat de l’adaptació. Com a espectacle teatral el treball de Gas és prou convincent. En recolza en dos actors, Pablo Derqui i Victòria Peña,         que fan un és magistral del seus recursos, de la seva gestualitat, de la seva veu i essencialment del seu ritme declamant per a ser del tot convincents en la munió de personatges que cadascun d’ells interpreta. L’escenografia és senzilla però molt precisa. Tot i no conèixer l’obra,si que en sé alguna cosa de Mèxic i segurament una de les raons per les que vaig fruir molt de l’espectacle era perquè fa ben viu  aquest  país, en concret, allò més característics dels mexicans: la peculiar relació d’indistinció a la seva cultura entre la vida i la mort, perfetament reflectida en aquesta adaptació.  Una concepció possiblement més enraonada del que hom tendeix a considerar des d’una fals supremacisme cultural

Sobre mite i logos

 Un dels trets de distinció fonamentals entre el pensament mític i el racional és que mentre el primer explica la realitat des del passat, en forma sovint de temps primigeni, el segon ho fa des del present i quan degenera en ideologia, ho fa des del futur.  Aquesta clara distinció trontolla però quan ens plantegem que potser el temps no és gaire cosa i que cal no sobrevalorar la distinció entre passat, present i futur.  Llavors deixa d'aparèixer com a palesa la superioritat del pensament racional sobre el mític i tots dos esdevenen les cares oposades d'una mateixa superstició

Un paso al frente

 Quan estava d'actualitat em vaig comprar la novel-la escrita per l'oficial expulsat de l'exercit espanyol, Luís Gonzalo Segura, un paso al frente, fonamentalment en un exercici de solidaritat. Ara l'he llegit uns quants anys després. Com a ficció no m'ha agradat com d'alguna manera preveia doncs escriure una novel·la no és tan fàcil com sembla i en general no crec gaire a les novel·les de tesis. Una altra cosa és la vigència i l'oportunitat de les tesis defensades al llibre, les quals fan trontollar un dels mites fonamentals de la vida política espanyola: la idea de què l'entrada en l'OTAN va significar una mena de miraculosa transformació de l'exercit espanyol, cosa poc probable per que els miracles no s'esdevenen amb tanta facilitat. Allò del que ha gaudit l'exercit, des de que Convergència negocià amb Aznar la fi del servei militar obligatòri, és del privilegi de l'aïllament, de ser la institució menys present a la vida dels ciutadans, doncs, la major part dels quals no en tenien cap mena de relació. Aquesta ignorància ha estat un gran avantatge en comparació amb altres i la imatge de l'exercit ha tret un bon avantatge d'aquesta ignorància. Els problemes, però, mai no es resolen sols i allò que més sobta del relat és la coincidència entre els fets denunciats per l'ex-tinent i el record de les terrorífiques experiències relatades per la generació del meu pare o la de la gent de la meva generació que va anar a la mili. Com a exercici de tesi, el que ens explica Gonzalo de Segura és correcte perquè mai a la història una elit renuncia als seus privilegis espontàniament i menys en el cas de l'exercit, la única institució que d'alguna manera continua l'esperit de l'aristocràcia tradicional. Rumiant-s'ho una mica, allò que ens explica Gonzalo Segura és obvi, allò que resulta cridaner és la capacitat d'auto-enganyar-se de tots plegats, que hem preferit creure en miracles inversemblants

Rebaixes permanents en educació

 

Fa uns dies m’envien un article de Ramon Camats on utilitza el concepte de rebaixes permanents per a  descriure les últimes reformes educatives  amb les seves facilitats per a aprovar.  Jo n’estic prou d’acord amb el que diu però crec que  seguim explicant  malament la història. Això que fan Celaa i el departament  em recorda allò que Suárez va dir quan presentava el seu projecte de reforma política el 1976 “hacer normal en la vida política e institucional, aquello que a nivel de calle ya es normal” (a la qual cosa Perich replicà si anaven a actuar els grisos dins de les corts). Els professors ja havíem degradat fa anys i començat,  en molts casos per iniciativa pròpia, aquesta nihilista cursa cap al “tot gratis”. Fa molts anys que  no cal tenir totes les matèries per a aprovar. De fet, entre els professors hi ha que pateixen quan són forçats a canviar una nota, però a la majoria no cal forçar-los i es senten satisfets de la seva magnanimitat (virtut de les ànimes grans). És cert que si fessin una mica d’autoanàlisi potser se n’adonarien que aquesta magnanimitat no és més que un prejudici classista (defecte congènit a les ànimes petites) i que cada cop que voten aquest aprovat, estant votant que de fet no cal saber allò que ensenyen i, com que l’única justificació del seu treball és tenir una capacitat específica de transmetre uns coneixements específics, estan votant a favor de la seva redundància.