Dualitat de crirteris

La bibliografia sobre Hume fa pensar de vegades que existeixen dos Hume diferents. El primer d’ells és el que llegeixen els francesos, pels quals la noció bàsica és la de ficció, per entendre’l bé cal llegir Malebranche i el text central del humeanisme és la conclusió del primer tractat. Pels britànics en canvi, Hume és un seguidor de Locke, no es pot discutir la centralitat de la noció d’empirisme i el text central és la primera Investigació. La conclusió del Tractat es reduïda a la condició de mer exercici retòric. El fet cert però és que quan Hume diu els quatre llibre bàsics precedents que cal entendre per llegir la seva obra, esmenta Malebranche, també Descartes, Bayle i l’irlandès Berkeley, però no pas Locke

Provincianisme

Des del punt de vista hegemònic a l’estat és indubtable que son un individu sospitós de ser provincià.  El meu nom em delata. Com a resident a la ciutat de Valladolid també en podria dir alguna cosa sobre provincianisme, però avui  prefereixo parlar d’un molt menys aparent i, en la meva opinió, més malèvol. Tot repassant la nova bibliografia sobre Hume trobo un llibre del professor Kail anomenat Projection and Realisme in Hume’s philosophy. Kail treballa a la universitat d’Oxford, la qual cosa en principi és considerable. La lectura de l’amplíssima bibliografia ens revela no només que pel Dr. Kail ningú no ha escrit res sobre Hume que valgui la pena en un idioma que no sigui l’anglès, això el donàvem per descomptat, sinó que Kail considera que els seus alumnes, els més propers recordem-ho oxfordians, no en saben francès o no en tenen que saber. Kail utlitza com a precedents de la reflexió humeana, Malebranche i Descartes, però mai no els cità des de cap edició original, sinó des de traduccions angleses. Tot i les crítiques a la meva prematurament atrotinada facultat de filosofia, el cert és que allà m’ensenyaren a citar des de les versions originals i preferentment crítiques. Potser fer-ho així és el que a hores d’ara sigui provincià.

Ciència i religió

Com en deia el Jordi Sales no fa gaire, el segle XVIII no s’entén si no és té ben clar que va passar el XVII i un dels fets fonamentals del XVII és que els latitudiaranistes guanyen. La lluita de Hume no s’entén sinó des d’aquest escenari i tenir en compte aquest escenari vol dir no projectar la lluita contemporània plantejada pels anglosaxons entre partidaris de la ciència i religió. Figures determinants com Boyle o Newton no hi eren al primer grup. Pel contrari, eren els campions d’un punt de vista que identificava ambdues. L’escepticisme envers el coneixement científic i la lluita contra el fanatisme religiós no són dues vessants diferents sinó que es requereixen l’una a l’altra. Dit això, cal concloure també que el descobriment de Nietzsche de la identitat final entre ciència, metafísica moderna i religió no deixava de ser el descobriment de la sopa d’all.