Conclusió de la diada

El fet indiscutible és que a Barcelona, dimarts a la tarda hi hagué una explosió d’entusiasme. Si això és bo o dolent està determinat pel valor que donem a l’entusiasme. Sobre això Locke tenia alguna cosa a dir i Hume encara més.

antiracionalisme

Hume com a filòsof anti-racionalista? Segurament, si. Cal, però, entendre bé que significa racionalisme. O, altrament dit, qui és el racionalista. Aquí la qüestió esdevé més difícil perquè el racionalista no és pas Descartes. Tampoc un Leibniz que gairebé no podia haver llegit. La referència indubtable i segura és el massa oblidat i poc transitat a hores d’ara Malebranche.

orígens alternatius

Llegir els autors moderns des de l’òptica adoptada per Kant a la primera crítica és una actitud freqüent però que sovint crea confussió. Així es evident que Hume comença plantejant el problema de l’origen del coneixement però d’aquí no és legítim inferir que aquest sigui el problema central al que s’enfronta la seva filosofia. Crec,  en canvi, que és una qüestió indispensable per arribar a la veritable qüestió central, la de l’origen de la creença. Aquest oblit desenfoca les lectures dels analítics, en el fons, kantianes.

Debat religiós a Catalunya

Parlar de Hume és parlar de la seva reflexió sobre la religió, la qual no és només el centre de la seva obra més perfecta i misteriosa alhora, els diàlegs sobre la religió natural, sinó des del meu punt de vista constitueix el nervi central del Tractat. Com vaig explicar al dietari no fa gaire no pas Hume, però si el seu tema, constituïren el centre del debat intel·lectual britànic gràcies al treball d’autors com Hitchens o Dennet. El debat aquí fou em sembla menys seguit i un intent local del britànic Matthew Tree d’obrir debat sobre la qüestió tingué un èxit discret. Atès que la situació religiosa, amb les matisacions que vulgueu, no és radicalment diferent a tots dos països em pregunto quina pot ser la causa i, concretament, si no és potser que el tema és incòmode pels intel·lectuals d’aquest país nodrits a l’entesa, compromís històric tàcit,  entre l’església catòlica i partit únic de l’oposició, el PSUC, un compromís històric més centrat, però, al repartiment que no pas al treball, pròpia i honorablement dit, polític