Wicked Company

Wicked Company és el llibre de Philip Bloom on es tracta de reviure l’atmosfera del saló parisí d’Holbach, que fou el centre intel·lectual dels cercles lliurepensadors de la França prerrevolucionària. Evidentment el Baró és un dels protagonistes, però ni de bon tros el principal. Un paper més rellevant juguen les figures de Diderot, el veritable heroi d’aquesta narració, i Rousseau que pel contrari serià el malvat oposat. Totes aquestes figures en van ser familiars en un període breu de la meva formació filosòfica, quan en J.M.Bermudo ens introduïa a la filosofia moderna. Llavors cap dels herois de la il·lustració em va suscitar especial simpatia, ni devoció. En canvi, el Diderot presentat per Bloom és una figura ben atractiva ,intel·lectual i humanament. Certament cap gran filòsof però tampoc tingué ni el temps ni la possibilitat. Pel contrari la imatge de Rousseau és ben poc favorable, però tampoc em vull estendre gaire perquè potser coincideix massa amb els meus prejudicis. En tot cas reprenent la idea que tenia quan era jove de fer una crítica de la sentimentalitat pura, no caldria anar gaire més enllà de Rousseau per a tenir tots els elements necessaris per aquesta reflexió, cosa que evidentment mostra la importància innegable del ginebrí. Ningú ha fet més per conservar els sentiments i les creences cristianes desvinculades del tot de la teologia.

Personalment la part que més m’ha interessat és la relació que el cercle mantingué amb Hume. Si bé humana i socialment la relació fou un èxit, la distància teòrica fou massa gran. Ateus militants havien substituït una fe per una altra, molt clarament en el cas d’Holbach amb matisacions importants en el cas de Diderot, i no entenien l’escepticisme de Hume envers la seva nova fe. Cap d’ells volia podia combregar amb l’actitud escèptica de l’escocés pel qual la creença, i la fe, alguna fe per ser exactes, és inevitable però de cap de les maneres justificable racionalment. Bloom assenyala que el projecte dels habitual del saló tenia un caràcter polític, mentre que el de Hume era estrictament filosòfic. És indubtable la superior volada filosòfica del projecte humià, però la dimensió política no és menys palesa. La història ho revela molt bé i Hume era massa poruc dels perills de l’entusiasme com per cometre l’error de fer-lo progressar des de l’altra banda. Com deia Strauss, es tracta de no deixar anar el nadó amb l’aigua de la banyera. Hume desapareix del llibre després de la narració dels seus problemes amb Rousseau. Els incidents són possiblement trivials. No ho és tant el fet que el guanyador de la batalla per l’opinió pública fos molt clarament Rousseau, cosa que Bloom amb bon criteri veu com un senyal de l’imminent, i per l’autor d’aquestes línies malaurat, triomf del romanticisme. El sentiment es posava per sobre de l’argumentació i la racionalitat. Una reflexió que ell no segueix i que possiblement valdria la pena és la que es podria derivar del fet de què el fundador de la sensibilitat moderna fos un traïdor a tots els seus amics i, al capdavall, un home incapacitat per gaudir del privilegi de l’amistat. Si que és significatiu pel contrari, l’ostracisme experimentat per les memòries de Diderot i Holbach en el periode revolucionari en contraposició amb l’entusiasme inspirat per la figura de Rousseau, veritable pare de l’intent de Robespierre de crear una religiositat alternativa.