Le mage du Kremlin

 

    Al cine Balmes veig le mage du Kremlin adaptació de la novel·la del mateix títol de Giuliano de Empoli, entre els signants del guió hi ha un autor molt familiaritzat amb la cultura russa: Emmanuel Carrère. Jo no he llegit la novel·la, però vaig admirar molt el treball del seu autor a l'heure des predateurs. Mentre que en aquest assaig ens parla del present més immediat i ens presenta un futur ben ombrívol, el film ens parla del passat proper i mitjançant la trajectòria d'un personatge fictici (possiblement inspirat a la figura de Vladislav Surkov), el publicista Badim Baranov, ens explica els darrers vint anys de la història de Rússia. El film té una duració important, 156 minuts. No se'm va fer gaire llarg però. El seu realitzador Olivier Assayas fa un treball de posada en escena, aplicat i funcional sense ser tampoc especialment original. Allò mostrat pel film és del tot inquietant. Tot i que en Espanya fa una dècada es va posar de moda el concepte d'elits extractives, la veritat és que la seva ambició i possibilitats són ben modestes en comparació amb tots els que han tingut poder a Rússia després de la caiguda del comunisme (tot i que la família de Trump pel que es pot anar sabent si estan en camí de resistir molt bé la comparació). Possiblement el moment més interessant es quan Baranov explica la seva teoria de com s'han d'utilitzar les xarxes socials, les quals no tenen cap efectivitat en transmetre missatges però si en augmentar la ràbia i difondre l'odi. Són l'instrument perfecte per tenir l'efecte, ampliat, dels minuts d'odi descrits per Orwell a 1984. Baranov està interpretat per Paul Dano, actor que recordava com antagonista de Daniel Day Lewis a There will be blood. Crec que el seu tarannà expressa molt bé el cansament d'un home format en una cultura encara humanista que ja no té possibilitat de sobreviure i que, potser, en el fons del seu cor estima, encara que contribueixi a destruir-la. Vladimir Putin està interpretat per Jude Law que compon una representació del tot convincent i que justificaria quasi per si sola veure el film.

En la mesura de l'impossible

         A la Biblioteca de Catalunya assisteixo a la representació de En la mesura de l'impossible obra de Tiago Rodrigues traduïda i dirigida per Cristina Genebat. Rodrigues va escriure aquesta obra a partir de testimonis reals de treballadors de Creu Roja i Metges sense fronteres que explicaven les seves vivències en temps de conflicte. No hi ha doncs una trama en el sentit més convencional del terme. Lls actors expliquen les històries viscudes i de fet només interaccionen en la part final on expliquen una història tots quatre. En aquesta ocasió la sala ha estat disposada perquè quasi tot sigui escenari. El públic està en un dels extrems i la mitat de la sala és el rerefons de l'escenari obert als ulls del públic. El video és utilitzat com element de recolzament així com la inserció d'algunes cançons executades en directe. L'element de representació és que de fet allò que presenciem els espectadors a més de l'obra mateixa és, en un cert sentit el seu making-off, els actors representen els cooperants explicant com s'ha d'entendre la seva història i com han de ser interpretats. Suposo que aquesta és una manera de reflectir que l'obra ens parla d'allò que en realitat no pot ser representat. A això apunta, em sembla, el parlament efectuat per Marcia Ciceró, en el clip de més amunt. En el fons de tot hi ha la paradoxa del caràcter alhora absurd però també necessari i indispensable del treball d'aquesta gent. Fer palesa aquesta contradicció és la manera d'expressar la complexitat reclamada pels cooperants

La condició humana (ningen no joken)

 

    Després de molt anys he pogut completar finalment la visió de la condició humana (ningen no joken) la trilogia que el realitzador japonès Masaki Kobayashi va dedicar a la segona guerra mundial. Les tres pel·lícules expliquen la història de Kaji, un jove de ideologia pacifista i socialista. La primera pel·lícula, cap amor és més gran, explica com Kaji pels seus coneixements de logística s'estalvia anar al front com a soldat, però es veu involucrat a la guerra, quan destinat en una instal·lació minera de Manxúria, ha de dirigir el treball de de presoners xinesos de guerra. La seva visió dels xinesos com essers humans no es compartida per les autoritats japoneses i acaba perdent la seva exempció del servei militar. El següent film, camí vers l'eternitat, explica la seva experiència com a soldat on tot i destacar per la seva intel·ligència i punteria sempre és vist com un individu indigne de confiança per l'oficialitat. La descripció de la vida militar és potser la més reeixida que hagi vist mai en mostrar com les pràctiques d'intimidació són estructurals en la vida militar. Aquest film acaba amb l'esfondrament de les línies de defensa japoneses quan reben des del nord l'atac de l'exercit roig. La tercera part, la pregaria del soldat, és encara més dramàtica per desesperançada i explica l'intent de tornada a casa de Kaji en una situació de complet caos on tothom ja és un adversari potencial, tant les tropes xineses i soviètiques com les restes que troben de l'exercit japonès amb oficials amb el propòsit de participar a la imminent guerra xinesa.

    Més que de tres parts com The Godfather té sentit parlar d'una sola pel·lícula que possiblement amb més de nou hores seria el film de ficció més llarg de la història. Sense cap mena de dubte és el major monument cinematogràfics a l'antibel·licisme mai filmat. La seva defensa integral de la dignitat humana ve acompanyada d'un gran treball des d'un punt de vista formal i cinematogràfic. És un film rodat d'una manera exquisida, en un blanc i negre molt contrastat. Kobayashi era un cineasta que sense cap mena de dubte se sentia a gust amb la pantalla ample i en aquest sentit el film és magistral, enquadrant sempre els personatges seguint la tradició oriental en la que l'home no tendeix tant a destacar com a dissoldre's en el paisatge. A més era un director molt dotat per les escenes d'acció, essent especialment remarcable el final de la segona pel·lícula quan l'escamot de Kaji s'ha d'enfrontar als blindats soviètics. Al centre del film hi ha sempre el personatge de Kaji, un home decent, just i molt enamorat de la seva dona Michiko, a la primera escena ell refusa el matrimoni perquè vol estalviar-li tot el dolor previsible de la seva vida de soldat. Kaji, però, no pot actuar sempre com exigeixen els seus ideals, perquè sovint les opcions que ens ofereix la vida no són tan simples com triar entre el bé i el mal, sinó escollir el mal menor, encara que aquest no sigui petit (l'escena de més amunt on no pot fer res per salvar un home amb el que comparteix ideologia). Kaji està interpretat de manera superba per Tatsuya Nakadai que no només fou un interpret habitual de Kobayashi sinó el protagonista d'una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps Ran d'Akira Kurosawa (no fou però l'únic treball amb Kurosawa apareixia a Yojimbo i Sanguro i era el protagonista també de Kagemusha)