Quan
era petit m'amoïnava molt saber que el pecat de pensament era del
tot equivalent, en les seves conseqüències, al pecat d'acció. Les
maldats imaginàries eren jutjades per Déu igual que les reals.
Després quan veia cine Sir Alfred m'ho va recordar nombroses
vegades. Ara aquest vell principi teològic em sembla fonamental per
entendre el meu malaurat, i catòlic sense possibilitat de redempció,
país i de pas perquè als països com aquest les revolucions passen
poc i de mala manera. Molts gent sembla convençuda de què és el
mateix voler una revolució que fer-la.
Creus que hi ha possibilitat de revolució? I en aquest cas, hem de tenir por d' aquesta?
ResponEliminaNo hi ha cap possiblement, almenys en els païssoos de l'europa occidental. No veig subjecte revolucionari. Segur, que n'hauriem de tenir por, però segurament fa mes por pensar en seguir per la línia que duem. Genralment les revolucions són filles de l'entusiasme i els homes no raonen bé quan s'entusiasmen. En tot cas, jo vaig ser major d'edat el 1980, coincidint amb l'arribada al poder de Reagan, Thatcher i Wotijla, vull dir, que estaria bé, ni que fos variar, perquè del que estic tip és del que he viscut tota la meva vida: la contrarevolució.
ResponEliminaA vegades les revolucions les tenim davant dels nassos i no sabem veure-les, llevats dels qui les viuen. Jo en visc dues d'humanistes com a poc. Per cert: la creativitat s'alimenta de l'entusiasme.
ResponElimina