Samuel Beckett, en el seu estudi de
Proust, digué algunes coses que un seguidor de les influències de Hume no pot
passar per alt:
Les
lleis de la memòria estan sotmeses a les més generals lleis de l’hàbit. L’hàbit
és un compromís efectuat entre l’individu i el seu entorn, o entre l’individu i
les seves excentricitats orgàniques, la garantia d’una avorrida individualitat,
el llampec conductor de la seva existència. L’habit és el llast que encadena el
gos al seu vòmit. O, més aviat, la vida és una successió d’hàbits, doncs
l’individu és una successió d’individus ....La creació del mon no va tenir lloc
una vegada, sinó que té lloc cada dia. L’hàbit llavors és el terme genèric pels
innombrables compromisos entre els innumerables subjectes que composen
l’individu i llurs innombrables objectes correlatius. Els períodes de transició
que separen les adaptacions consecutives (atès que per cap mena de macabre transsubstanciació
pot fer de les fulles mortes bolquers) representen les zones perilloses a la
vida de l’individu, perillós, precari, adolorit, misteriós i fèrtil quan per un
instant l’avorriment de la vida és substituït pel patiment del ser.
Reflexió molt encertada.
ResponElimina