Avui trobo als obituaris de La Vanguardia la noticia de la mort d’en Ramon Valls esdevinguda ja fa uns dies. El doctor Valls fou un dels millors professors que vaig tenir durant el meu pas per la facultat de Filosofia, un home d’una solidesa intel·lectual distingida i real, quelcom de poc habitual entre el personal docent d’aquella casa. El seu ajut fou molt valuós per a la composició de la meva tesi doctoral i per això em sembla que el millor homenatge que puc oferir-li és l’expressió de la meva gratitud, la deguda als que han estat capaços d’ensenyar-nos alguna cosa. Cal parlar també evidentment de pena, pel mestre que se n’ha anat i també per un país que es queda ara més pobre i més ignorant, perquè malauradament no resta ningú en condicions de seguir el seu treball. La informació proporcionada per Udina de les dificultats per a editar el seu comentari a l’Enciclopèdia són una nota depriment però també necessària per tenir consciència del forat on estem ficats.
Haver tingut mestres és una sort.
ResponEliminaReconèixer els mestratges és honest.
Tant una cosa com l'altra poc es dóna, ara.
Forma part d'una cultura, la que prové del Renaixement i la Il.lustració, que s'ha anat esllanguint...