DISTANCIAS. Felipe Martínez Marzoa, Madrid, 2011
De tant en tant trobo i adquireixo els llibres que incansablement va produint el Felipe Martínez Marzoa. Són llibres que em deixen una impressió ambivalent, com també ho és el record que tinc del seu autor, sense cap mena de dubte un dels pocs professors amb mentalitat realment filosòfica i capacitat per transmetre-la i ensems un dels més allunyats del que suposa una pràctica veritable de la filosofia. Aquesta ambivalència es transmet a la impressió que em creen els seus llibres on, d’una banda, sovint hom pot trobar descobriments de la sopa d’all, formulació de tesis gens noves a l’idiolecte del seu autor, però d’altra banda tens l’absoluta seguretat de què mai no patiràs allò que em fa indigerible la major part de la lectura especialitzada: la sensació de què no és gens clar perquè l’autor parla d’aquest tema i no de cap altra o de per què no s’ha dedicat a la taxidèrmia.
La lectura de Marzoa ara mateix està obstaculitzada pel fet de què els seus llibres no tenen una autonomia real, sinó que es pressuposa el coneixement dels seus textos anteriors. El motiu que em va fer fitxar-me en aquest nou llibre és que els tres primers capítols estan dedicats al Gorgies, i més concretament a la qüestió de la vergonya en el Gorgies. Tenint el text molt fresc he pogut calibrar bé la seva lectura que em sembla encertada i esclaridora, tot i que no massa original. Després el llibre s’endinsa en altres àmbits i és el penúltim capítol, el dedicat a Hobbes, el que ha cridat més la meva atenció. Marzoa remarca la importància que en el Leviatan té la noció de laïcitat, fins al punt que podríem dir que allò fet per Hobbes és definir aquesta noció i posar-la com el focus original d’o brolla la cultura moderna.Laic però aquí no significaria només la independència enfront de qualsevol mena de comunitat religiosa, sinó de qualsevol tipus de comunitat en general. Definir l’espai on la laïcitat és possible, suposa fundar l’estat en un sentit modern que fou del tot desconegut pels grecs. També em sembla una idea a retenir la que constitueix la tesi principal del darrer capítol anomenat Il·lustració i religió,on, reprenent una idea provinent del seu assaig sobre Hume, interpreta al cristianisme com estructurat des d’una lògica de l’autodissolució que es faria palesa precisament a les conseqüències teològiques de la crítica a la causalitat desplegada per Hume.
La laïcitat em sembla un espai indispensable per al diàleg, ja sigui en l'àmbit religiós (Llull)o en l'àmbit filosòfic (Plató). Tota realitat ho és en relació a una altra. La realitat és relacional. Yin/Yang, diuen els xinesos. Jo-Tu, diu Martin Buber, per posar dos exemples, un d'oriental i l'altre occidental.
ResponElimina