Alberto Olmos defensa la Il·lustració

     Alberto Olmos ha començat l'any amb dues defenses brillants i ben articulades de la il·lustració. A la primera, identifica com els seus adversaris a Derrida, Foucault i Butler. A la segona, a John Gray. No he llegit a fons el primer grup, de fet a la Butler gens. Si que crec haver llegit tot el del segon, un dels pocs autors que segueixo fidelment. És evident en tots els casos que les conseqüències negatives no constitueixen un argument contra allò que de veritable pugui haver en tots aquests escrits. Jo, com Olmos, crec que la veritat existeix, però em sembla extremadament improbable que hagi de ser agradable per a nosaltres. Jo comparteixo els sentiments que fan a Olmos refusar allò que diu Gray, els quals són essencialment els mateixos que varen dur al meu amic JJSL a indignar-se sentint un míting del PACMA on es defensava la absoluta igualtat de drets entre humans i animals. Pel que jo sé, Gray tampoc estaria segurament a favor d'aquestes consideracions. Gray, per exemple, crec que en aquest mateix llibre, es pronuncià públicament contra la tortura, en un moment en què, per primera vegada en dos segles, una gran part de l'opinió pública començava a pensar-la com a tolerable. Penso que ell no ataca tant el progrés, també deu anar alguna vegada al dentista, com la sacralització del progrés, la qual pot acabar justificant qualsevol barbàrie. D'altra banda, potser des d'un punt de vista superior és evident que no hi ha tanta diferència entre home i animals. Tots plegats som poca cosa a l'univers. Des de la Metafísica i la Física més profunda tenim pocs motius per pensar que som res de gaire sòlid, però aquí, si que em sembla útil, recordar un dels filòsofs que m'he pres seriosament, l'amic Descartes, i recordar que Metafísica s'ha de fer només un cop a la vida i a partir d'aquí, uns poques hores a l'any. Pel que fa als primers autors, al capdavall, em sembla que el desgavell que preocupa a Olmos és possiblement coherent amb les intencions, revolucionaries, d'aquest autors. Pel que fa als francesos jo no tinc dubte del caràcter beneficiós de la seva lectura doncs al capdavall l'entusiasme generat er la il·lustració no és essencialment diferent dels altres entusiasmes, igual de negatius. El problema inherent que em plantegen quan els considero és, primer, el de fins a quin punt la recerca de la novetat intel·lectual és epistemològicament i moralment sostenible i, en segon lloc, el de com pot es fer filosofia des d'una institució com la universitat, centrada quan més va més de manera indiscutible a la llagoteria que no pas a cap altre cosa.