Coses que no gosava dir quan era sindicalista

 

        Estic llegint el darrer llibre del geògraf francès Ch. Giuly, les dépossédés. En parlaré del seu contingut pròximament. Avui vull assenyalar algunes records que el llibre m'ha despertat en relació a la que fins fa una mica més d'un any era la meva professió. Giuly descriu una societat en tensió oberta entre una minoria adaptada al funcionament del món i una majoria en procés de precarització i desclassament. En aquest sentit Giuly pensa que els nostre sistemes educatius funcionen molt bé, entenent que la seva funció real és mantenir l'ordre de coses existent. Hi estic molt d'acord. Potser els records més amargs d'aquesta anys són les moltes vegades que he sentit professors dir que no calia que els alumnes aprenguessin alguna cosa, perquè tal i com eren, els alumnes, no en traurien res ni els hi serviria de res. És molt difícil lluitar contra el classisme en educació amb un professorat classista, que acaba fonamentant en el seu alumnat la convicció de què això de la cultura no és per ells.

        La segona qüestió es relaciona amb el tòpic de l'ascensor social. Tothom sap que està ben grimpat i en això hi ha poca discussió. El problema apuntat per Giuly és que la justificació de l'ensenyament no pot ser aquesta funció d'ascensor, ni que sigui perquè, com deien uns porto-riquenys quan era jove, a les alçades "no hay cama pa tanta gente". La vàlua dels ensenyament, apunta ell, no ha d'estar tant a la utilitat com a la finalitat d'ajudar als alumnes a viure decentment. Saber àlgebra, filosofia, literatura fa la vida més decent? La resposta és que sí. Viure conscient d'allò valuós que ha produït la humanitat és indispensable per fer-nos més i millor humans i no hi ha vida decent sense realització de la humanitat, Per què això pugui donar-se cal que el professorat no tingui dubtes sobre el valor d'allò que ensenya. Més enllà de la utilitat, allò fonamental és pensar que saber Algebra, conèixer Plató o o la poesia romàntica fa millor les nostres vides. Sobre aquest punt concret no totes les experiències recordades són bones. En qualsevol cas aquest és l'argument decisiu per defensar l'absoluta necessitat de la permanència dels professors especialistes.