Lectura i imatge

 

Dissabte el Confidencial publica aquesta notícia . No és cap sorpresa, no només pels meus trenta anys d'experiència docent que m'han permès viure aquesta davallada constant, sinó per la meva experiència de vianant on sovint he respost preguntes que em feien pel carrer, llegint un cartell que deia el que el meu interlocutor em demanava a dos pams dels seus nassos. Sé que l'actitud conspiracionista és de bojos, però quan hom se'n recorda dels informes de l'OCDE dels anys noranta, tot fa pensar que la societat que estem construint és la desitjada per aquella gent. Aquesta sospita pot ser corroborada per notícies com la que trobo llegint el bloc de Joan Nonell on me n'assabento que la prova pilot de la nova selectivitat en filosofia vol substituir el comentari de text pel comentari d'una imatge. La prova de comentari de text, entre d'altres coses servia precisament per avaluar si l'alumne sabia llegir, una competència que sembla no resulta interessant a hores d'ara. En canvi, em resulta misteriós saber que es vol avaluar amb el comentari d'una imatge. Certament res relacionat amb cap possibilitat de sentit, doncs una imatge aïllada no té sentit en ella mateixa. Com que al batxillerat d' informació sobre contextos possibles tampoc n'hi haurà gaire, suposo que tot quedarà en la tòpica celebració de la creativitat justificadorsa d'un fàctic tot s'hi val.

Casa Weil

 

    Casa Weil és el títol de la traducció a l'italià de Chez les Weil. Aquesta obra de Sylvie Weil està dedicada a la rememoració d'uns orígens familiars marcats per dos personatges claus de la cultura francesa: el seu pare, André, un dels matemàtics fonamentals del segle passat i la seva tieta Simone, que de fet no va conèixer personalment (Sylvie va néixer al seu exili a New York on eren tots els Weil, però Simone va tornar a Europa dos mesos després del seu naixement) . Tot i que no era possible la competició amb la generació precedent, Sylvie és una filòloga clàssica de prestigi, que després ha estès el seu camp d'estudis als estudis hebraics, son molt significatius els seus estudis sobre Rachi el comentarista de la Tohra del segle XII, i ha publicat també obres de ficció. És una molt bona escriptora, cosa que el llibre que ara comentem fa palès.

    Sylvie va créixer al mateix apartament de la rue Comte a tocar del Panteó on els seus avis s'havien establert quan l'André i la Simone estaven acabant la seva adolescència. És clar que ben bé no era el mateix. Havia passat una guerra i l'ocupació, cosa que la feu créixer en un pis quasi del tot buit on la presència dominant era la de la seva ara absent tieta. Allò que restava es configurà com el seu santuari: les seves fotos, llibres, records.. Els avis tenien una ocupació principal mostrar la casa als admiradors devots de Simone i transcriure els quaderns escrits a mà per la seva filla per tal de anar-los publicant. Sylvie hi era molt a l'apartament perquè el seu pare no podia treballar a França. Havia perdut el dret a treballar a la docència pública quan va desertar al començament de la segona guerra mogut no tant per conviccions pacifistes, sinó per pensar que el seu destí, dharma, no era morir de mala manera en una trinxera sinó fer teoremes, cosa que molt més important que el futur de França, Alemanya o d'Europa. Per això, el pare treballava normalment al continent americà i la noia restava moltes temporades, feu el batxillerat, a Paris. Com passa a totes les famílies hi ha cares i esquemes corporals que es repeteixen i Sylvie era com una còpia de la tieta amb la que també compartia inicials. Això li permeté esdevenir la peça més valuosa del museu en què s'estava convertint la llar dels seus avis (de fet, els avis tingueren molt de temps la intenció de treure aquestes cometes que he posat) i per això ella mateixa explica que durant aquesta part de la seva vida es veia a si mateixa com una "relíquia" vivent, doncs pels admiradors de la seva tieta, Simone era una santa.

        Tot això no podia ser sinó una carrega i així ho va viure Sylvie. Els Weil eren jueus però d'orientació agnòstica i així pujaren els fills, André i Simone,; André de fet, de manera inversemblant recordava que fins que no era molt gran no va saber que era jueu. Simone, com és molt sabut, estigué mitja vida especulant sobre la seva conversió al catolicisme. Mai no es batejà però sí que va convèncer la seva família de batejar com a catòlica la petita Sylvie (la carta on raona la conveniència d'aquesta decisió està pensada en termes de lògica matrimonial segons la qual el bateig catòlic és el que més afavoria les expectatives matrimonials de la neboda acabada de venir al món) Sylvie avui professa un judaisme ortodox i s'ha casat amb un creient d'aquesta religió (una de les poques possibilitats que la tieta no va preveure) No cal dir que precisament entre els jueus ortodoxos la figura de Simone Weil genera un franc sentiment d'hostilitat, perquè perceben en els seus escrits un clar antisemitisme.

        Hi ha diversos aspectes que em fan molt interessant el llibre. Un d'ells és la relació amb el pare. No és fàcil ser filla d'un geni i resulta fàcil empatitzar amb Sylvie quan explica l'angoixa que a la seva joventut li causava el fet de no tenir res que explicar que pogués resultar d'interès per l'elevada ment de son pare. Això acaba canviant i són molt interessants i evocadors els capítols de la darrera part del llibre on explica un viatge a Japó amb el seu pare per recollir una important distinció que compartí, entre d'altres, amb Akira Kurosawa. André i Akira tingueren una conversació on es feren paleses les dificultats socials del primer (que d'altra banda era un sincer admirador de les pel·lícules del gran realitzador japonès). André li digué que li sabia greu que Kurosawa no pogués apreciar el seu treball com ell apreciava els seus films. Kurosawa (home famós per un caràcter no del tot fàcil i més aviat susceptible) pensà que el tractaven d'idiota. No era la intenció, però Kurosawa no deixava de tenir raó. Si alguna cosa caracteritzava als germans Weil, segons Sylvie, era la seva arrogància, fora de tota mida, allò que els hebreus qualifiquen com hutzpah.

            El llibre és recomanable en ell mateix per l'estil i l'humor de Sylvie, però és indispensable per a dos grups de persones; els interessats a la cultura jueva i els interessats a Simone. Pels primers són claus els capítols en què es reconstrueix la història de la família des del temps de les guerres napoleòniques, és a dir, el temps de la teòrica assimilació.

        Pels devots de Simone el retrat de la seva "santa" no els deixarà gaire satisfets. He de dir que coincideix amb moltes de les meves intuïcions que he tingut quan l'he llegida. Em sembla que aquest llibre corrobora el sever judici de Nietzsche a Ecce Homo quan deia que no hi havia hagut res de més mentider que els sants. L'amor a Déu de Weil semblava excloure completament l'empatia amb els altres. De fet, la seva noció de Déu sembla a vegades confondre's i esdevenir una versió de la idea platònica de Bé, la qual diria jo que és una realitat totalment diferent. Moltes vegades mentre he llegit Simone pensava el mateix que Sylvie: el caràcter insuportable d'aquesta empresa de publicitat permanent pel dolor, la pobresa i la desgràcia. Pels que han pensat el segle XX com el segle del nihilisme, la figura de Simone més que l'obertura d'una sortida significa la confirmació del nostre esfondrament.

Nit de finals de cicle

 

        Els resultats d'aquesta nit em semblen, en general, força negatius. El problema és que si haguessin estat a l'inrevés segurament tampoc m'agradarien. Totes les places importants seran per la dreta, però el pitjor és que vist el funcionament de l'esquerra difícilment podria ser d'una altra manera. Es preveuen mal temps per a la llengua catalana: tant a València com a les Illes hi haurà governs de PP i Vox, possiblement amb un tarannà de revenja després d'anys d'intestificació de les baralles linguïstiques. Com era previsible la participació a Catalunya més aviat baixa. La victòria de Trias a Barcelona sembla ser una aposta per un passat que potser era millor, però tampoc va arribar mai a bò.

        Més emocionant ha estat veure el darrer partit del Barça amb l'adéu de Jordi Alba i Sergi Busquets. Hi ha moltes maneres de veure futbol. Una d'elles és la que Michea considerava d'esquerres, el futbol com passing game, com a joc eminentment d'associació. Des d'aquest punt de vista ningú no pot discutir que el de Ciutat Badia és un dels millors, si no el millor de la història. Com Vicente del Bosque jo també penso que Busi és el jugador que hauria volgut ser. Haurem de seguir jugant amb onze i forçosament d'una altra manera, perquè trobar un com ell és impossible.

eleccions municipals

Avui no vaig a votar. No sé si és la primera vegada que trio l'abstenció, però més o menys sempre m'havia convençut a mi mateix de fer l'esforç i com feien Sòcrates o Charles Laugthon a Spartacus respectar els Deus de la ciutat. Aquest cop però la mediocritat de l'oferta de Vilanova em sembla insuperable. La ciutat, tot sigui dit, és un fàstic, el servei de neteja és clarament insuficient, i sembla que els problemes de mobilitat són greus i tenen com a causa principal l`'actuació del govern municipal. Aquí mana una coalició d'ERC, Junts i uns de la CUP que han estat expulsats de la CUP però segueixen de regidors. Crec que després del 2017 aquests partits no tenen gaire raó de ser. A l'oposició hi és el PSC. Des del temps de la transició la meva llista de greuges és gairebé infinita contra els socialistes, però tenen el punt a favor de ser els únics capaços de sostreure's alguna vegada de la follia etnicista que domina la política espanyola des del temps d'Aznar. Tanmateix quan he vist el curriculum del candidat, comprovo que va entrar a l'ajuntament més o menys quan jo començava la meva carrera docent, ja acabada després del temps de serveis contemplat per la llei (algun cartell electoral parla d'idees noves i tal). Aquesta mena de trajectòria no té, des del meu punt de vista, sentit.

Intensitat a la lectura

 

Una lectura en un parell d'hores del Fedó serveix per confirmar tot allò que diuen els manuals sobre la defensa platònica de la immortalitat de l'ànima. Una lectura de moltes més hores i incrementant l'atenció serveix per adonar-nos que si existeix alguna cosa així com la immortalitat, té molt poc a veure amb allò del que parla la majoria quan es preocupen per aquestes coses. Penso que segurament llegint encara més i pensant-ho més a fons, allò que ens ha de mostrar el Fedó és la aclaparadora frivolitat i superficialitat que suposa aspirar a la immortalitat.

Més progrés moral

 

Fa com un any parlava de la pobre Loretta, interpretada per Eric Idle, víctima del sistema per haver nascut sense úter. Sembla que el film serà dut al teatre i en l'adaptació no s'inclourà una escena que com diu John Cleese, aquí, sembla que ara no es pot fer. Segons informa the telegraph, no poso el link perquè els d'aquest diari són gent massa ambiciosa, sembla que han estat els actors, gent de mentalitat políticament correcte, els que han refusat fer l'escena. Seguiré guardant el vell DVD del film, no sigui cas que un día desaparegui de les plataformes.

Progrés moral

 

Molts descreguem a la noció de progrés. Un dels que millor ho ha explicat és John Gray. Fa vint anys per il·lustrar aquest punt mostrava la volatilitat real de les conviccions aparentment més fermes. El seu exemple era la reintroducció de la tortura com a pràctica acceptable i no del tot il·legal, que es donà a començaments de segle en el temps de Guantanamo, malgrat que l'abolició d'aquestes pràctiques era un tret distintiu del progrés moral impulsat per la Il·lustració. Per això no se'm faria estrany que en unes poques dècades trobem normal el treball infantil, com cada cop més sembla que passa als Estat Units segons explica avui, aquí, El Confidencial. La desaparició de la classe mitjana i la degradació dels sistemes educatius fan la meva predicció ben plausible. Tambí hi contribueix la desaparició de l'estat de benestar justifica per un "campi qui pugui" del tot coherent amb aquesta reinserció del treball infantil, doncs al capdavall això només seria un problema per aquest nens i pels seus pares. La història no es repeteix ni té gaire lògica, però de vegades rima i no cal oblidar que la majoria de les "idees" bàsiques per a la justificació teòrica  del  desballestament de l'educació venen precisament dels Estats Units.

Common Decency i Filodoxies

 

La filosofia es pot fer servir per moltes coses. No totes elles són congruents entre si, ni totes elles bones. Jo vull pensar que la realització més noble de la filosofia és la que adquireix quan fa de suport del que Orwell anomenava la Common Decency. En termes epistemològics entén que això vol dir posar els fonaments per cagar-se en la mare que va parir a les diferents filodoxies que exerceixen de pseudo-saber, les quals des del meu punt de vista a hores d'ara són fonamentalment: les ciències econòmiques, les ciències de l'educació i les ciències de la informació. Possiblement en tots els camps n'ha d'haver excepcions i fins i tot en el cas dels economistes en conec alguna. Podem posar també en aquesta llista negra els psicòlegs, però aquests em fan por no des de les seves bases teòriques sinó des de la seva pràctica

Tornant sobre el Fedó

 Després de la lectura del Fedó del passat abril, he tornat sa aquest text en maig tot seguint la monografia de la professora Burger, The Phaedo; A platonic laberynt, una lectura molt pormenoritzada del diàleg, a la qual va dedicar una part important de la seva vida, sense dubte. Hi ha un treball molt important de confrontació amb els altres diàlegs i un examen rigorós de la lògiques de les argumentacions desenvolupades per Sòcrates, suficient imagino per assolir els standards exigits per la filosofia contemporània quan és anglosaxona i analítica. Burger coneix també el legat de Strauss i no oblida incorporar a la seva anàlisi, allò que constitueix l'esquema escènic. Jo ara les lectures que puc fer no són gens professionals ni acadèmiques, a hores d'ara, fora de tenir alguna cosa per aprendre no hi puc tenir cap motiu per llegir un text i per això em limito a constatar les tres idees principals que n'he pogut treure. La primera és que Burger coincideix amb la direcció de lectura que jo havia pres fa vint anys en el meu curs i que jo fonamentava pitjor: més enllà del tema de la immortalitat de l'ànima, la qüestió del diàleg és la feblesa del discurs. Allò que amoïna Sòcrates és la incapacitat de l'assentiment racional per generar persuasió, la dificultat del discurs teòric per tenir realment conseqüències pràctiques. La segona idea és que més enllà de demostrar la immortalitat de l'ànima el problema amb el que s'enfronta Sòcrates és el de vèncer la por a la mort, cosa que no es pot fer sinó és relativitzant i prenent distàncies sobre el que ens ofereix la vida, una manera d'interpretar la seva asserció de què filosofia consisteix en aprendre a estar mort; allò oposat al filòsof és el filosomatos, Plató no pot parlar d'això exactament en els mateixos termes però allò que diu contra els filosofomatos val perfectament per tots els que només poden entendre la vida com partcipació a la rat race. En tercer lloc cal constatar que el fracàs dels arguments possiblement permet concloure que ni tan sols el Plató del Fedò és en realitat gaire ascètic. Simmias i Cebes sí que ho són, perquè són pitagòrics i normalment els problemes en l'argument venen de la seva precipitació i la seva precipitació normalment és conseqüència de saber quan raonen a quina conclusió volen arribar. És clar que aquest no és un problema restringit a Simmias i Cebes. Pensar que l'home és limitat significa acceptar que tenir raó, o per ser exactes que els altres te la donin, i trobar la veritat són dues fites molt complicades per obtenir-les alhora

Er ist wieder da

 

        Er ist wieder da és una comèdia alemanya de 2015 dirigida de David Whent. Er en alemany és el pronom de la tercera persona del singular i el seu referent en aquest film és Adolf Hitler. Allò que explica el film, és la resurrecció del personatge i les seves peripècies a l'Alemanya del 2015, l'any que Merkel veié trontollar la seva popularitat per la seva posició, inusualment humanitària i decent per a ser una política contemporània, en la crisi provocada pels refugiats de la guerra de Síria (un problema em sembla tampoc no gaire resolt, set anys després). Veig al film a la classe d'alemany i no en gaudeixo gaire però potser això no vol dir gaire sobre el film mateix i una mica més sobre l'autor d'aquestes línies. Per motius que no puc justificar, però si explicar, sóc molt poc flexible amb el visionat de pel·lícules que no he triat jo mateix i la meva predisposició és dolenta. No n'estic orgullós però és un fet. Un altre fet és que tinc una certa incompatibilitat amb la comèdia alemanya. Malgrat haver fet diversos cursos per integrar-me en la cultura del país, que sempre incloïen veure alguna comèdia, mai em van treure ni el més petit somriure.

        El film alterna moments amb actors que segueixen una trama convencional amb escenes on el protagonista interacciona amb gent del carrer que no sap de que va la cosa i es sorprenen ( o no) amb la companyia del Führer retrobat. Hitler és interpretat per Oliver Massucci que fa un personificació molt convincent, sobretot tenint en compte que no s'assemblen gaire. En aquesta nova oportunitat oferta pel destí, Hitler acaba sent un personatge televisiu en un programa que podria ser una mena de "cròniques marcianes", doncs hom pensa d'entrada que és un imitador amb molta traça. Potser això no és gaire lluny del que constituïa la veritat històrica del nazisme.

                El Hitler del film vol seguir fent de Führer i el film insinua que podria aconseguir-ho. Potser té raó, jo no n'estic segur. En el film veiem partits neo-nazis que en aquell moment semblaven prendre una embranzida que no sembla haver tingut continuïtat pel moment. Segurament és molt important allò que el Hitler reviscut veu en els seus primers passeigs per Berlin quan queda astorat al veure tants turcs. La composició ètnica de la moderna Alemanya ja és molt diferent després de l'arribada de turcs, italians i espanyols en els temps del Wunderwitschaft. Ara bé, a l'escena final del film ell diu a l'home que l'ha estat guiant, i que està terroritzat perquè ha descobert que ell no és un imitador, "jo sempre he estat entre vosaltres". Crec que això és indiscutible. Com deia Amèry, el nazisme va passar però els motius que l'engendraren segueixen essent-hi, de fet alguns com la por a l'escassedat són encara més forts, i per tant pot ressorgir en qualsevol moment, tot i que l'aparença serà diferent. No és sorprenent però si val la pena remarcar com el film omet la qüestió jueva, a la que dedica deu segons de la pel·lícula. Només un breu diàleg entre Hitler i la productora del programa de TV, la qual creu que ell és un còmic, on ella diu que és millor no fer bromes sobre la qüestió jueva, afirmació a la que Hitler assenteix amb gravetat.

El ferrocarril subterrani

Llegeixo la versió catalana de The underworld railroad, la primera novel·la que li valgué el premi Pulitzer a Colson Whitehead. El segon Pulitzer fou per el nois de la Nickel de la que també he parlat en aquest dietari. El ferrocarril soterrani era el nom de l'organització clandestina que ajudava a fugir a esclaus negres del sud. L'organització de la xarxa reflectia una companyia de ferrocarril amb trajectes, estacions, cap d'estacions, etc. El nucli de la novel·la és la història d'una noia Cora, la seva fugida d'una plantació de Georgia i el seu pelegrinatge, sempre fugint, per les dues Carolines, Tennessee, Indiana. El llibre alterna capítols centrats a la Cora amb capítols centrats en altres personatges com la seva avia africana, ajarry, la seva mare, Mabel, o el seu implacable perseguidor Ridgewway. Personalment, penso que l'estructura narrativa del llibre és òptima. Tot i que vaig començar amb una certa prevenció, perquè d'històries de plantacions tots n'hem llegit moltes i tenim una idea més o menys clara del que passava, l'habilitat com a escriptor de Whitelhead manté l'interès fonamentalment per la seva habilitat en fer viu el personatge de Cora. Un cop fugits el llibre entra en aspectes que per mi eren menys coneguts i que resulten extraordinàriament interessants i terrorífics. Primer a Carolina del Sud, un estat on Cora i la resta d'habitants de la seva raça, són sorprenentment ben tractats tot i que per una raó molt fosca: la seva utilització en experiments mèdics, sobre la difusió de la sifilis en concret, i la instauració d'un programa eugenèsic. Els nazis potser eren molt dolents però certament no eren originals. Carolina del Nord en canvi havia decretat l'abolició però això va anar acompanyat del linxament massiu dels negres un cop que es va decidir la seva substitució per immigrants europeus que treballaven a sou. L'Amèrica presentada al llibre és un lloc totalment dominat per la por; la por dels negres sotmesos a una situació en la que la seva vida no valia res i la dels blancs sempre conscients del que podria significar un gir a la situació, cosa que explica l'obsessió per l'Eugenèsia. Withehead ofereix una representació molt viva d'un passat, sense el que no es pot entendre el present d'un país. Menys de dos segles és segurament massa poc temps pel tancament d'una ferida d'aquestes dimensions. 

This property is condamned

 Aquesta és la primera trobada dels protagonistes i ja es veu tot el que explico més abaix. Déu n'hi do la mala llet del final de l'escena

        This property is condamned, és un film amb molts motius d'interès des dels seus títols de crèdit. Fou l'última adaptació de Tenesse Williams almenys mentre ell vivia, tot i que renegà del resultat. També el primer treball de FF Coppola amb una major, és un dels autors del guió, després del seu aprenentatge amb Roger Corman. La protagonista era una actriu molt important en aquell moment Nathalie Wood, personatge turmentat que rodà la pel·lícula entre dos intents de suïcidi. També hi són al repartiment dos dels actors que serien els reis de la taquilla als anys següents: Charles Bronson i Robert Redford, més secundari el primer, el segon feia el seu primer paper protagonista (professionalment fou un bon any per ell perquè a més d'aquest paper protagonista, el 1966 feu un paper secundari però amb molt gruix: el fugitiu de The chase) En un paper secundari però essencial, doncs és la narradora de l'acció, hi és Mary Badham, l'inoblidable Scout de to kill a mockingbird. Dirigint tot això esta Sidney Pollack, un realitzador d'aquells que mai fan obres de primer ordre però sempre, com a mínim, correctes.

        L'acció transcorre a una ciutat de mala mort del sud dels Estats Units on arriba un home amb el tren per estar-hi una setmana i s'allotja a la molt discreta pensió de la família Starr: una mare i dues filles (el pare és d'aquells que va anar a buscar tabac un dia). Willy és la germana petita, la narradora doncs el film és un flash-back, i Alva (Nathalie Wood) la seva germana gran, la dóna més desitjada del poble. El seu personatge recorda una mica el de Blanche Du Bois. No hi és tota i té sovint problemes per distingir entre les seves fantasies i la realitat. Tanmateix no deixa de ser una noia ben ingènua. La seva mare té una clara vocació d'alcavota i veu a la bellesa de la filla la seva millor opció de sortir de la misèria. El foraster Owen, al qual li donen l'habitació del pare absent, és certament molt diferent als altres homes del poble; un home de ciutat, culte, ric potser en comparació amb els del poble i a més amb l'aspecte d'un jovenívol Robert Redford. Alva queda fascinada, però Owen té una dimensió fosca: és un empleat del ferrocarril que es dedica a fer retallades de plantilla. Això modela el seu caràcter. Com bon americà és un home que vol pensar que s'ha fet a ell mateix i ell ha de fer-se a si mateix, fent de fill de puta. La història d'amor entre Alva i Owen és així una història destinada a ser tràgica, ella és tota vulnerabilitat i ell és un home que només pot tirar endavant prescindint completament de la vulnerabilitat dels altres.

        M'agrada molt més la primera hora de la pel·lícula, la descripció del lloc i els personatges, que no pas la segona, doncs la resolució és molt accelerada i potser no gaire convincent. Sabem de fet, que es varen eliminar del muntatge final les escenes en les que el destí d'Alva es feia del tot palès i això ajuda a que la resolució sembli precipitada. En canvi, la primera hora és molt efectiva en mostrar-nos la sordidesa del poble i jo la vaig veure amb molt interès. Quan hom pensa als USA generalment pensa a California i a New York, potser els parcs de l'Oest. Jo, tot i la meva fascinació per aquests llocs que comparteixo, penso sempre molt especialment als llocs del sud profund, crec que alguns lectors d'aquest bloc poden compartir aquest sentiment fruit d'una educació literària fundada en gent com Tennese Williams però sobretot William Faulkner. No crec a hores d'ara que vegi mai el sud

            Allò que més em commou de la pel·lícula és el personatge de la germana petita. Mary Badham mai no prengué cap classe d'interpretació, però demostrà amb els seus treballs que hi ha talent natural. Quan la veiem al principi del film és a les vies del tren i ens explica que és l'única habitant que queda a la pensió Starr i viu sola a l'edifici que espera la seva demolició (la propietat condemnada del títol). Porta un vestit de nit de la seva germana i les seves joies. Ella explica la història de la família a un veí (no per casualitat la part més fluixa de la pel·lícula coincideix amb el desenllaç que ella explica sense haver-lo efectivament viscut doncs Willy mai no surt del poble). Willy és un retrat preciós del que significa viure una infància abandonada però també del que és el desig mimètic. Com la seva germana s'enamorarà d'Owen i ens explicarà al final la seva seguretat de què el seu destí, trist, serà el mateix que el de la seva germana, el seu únic ídol, la seva mediadora.

Sobre Cambó i Catalunya (II)

 

El testimoni més impactant dels que aporta Riquer a la seva monografia és el de la responsabilitat de Cambó en el nomenament del General Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, tot just després de la vaga de la canadenca. Una dada prou important com a per a refutar completament la idea dels que defineixen el franquisme com una desgràcia del tot exògena a Catalunya. Pel contrari, la part amb més poder del catalanisme fou un impulsor de la primera dictadura i per tant de la segona. La qüestió és la de si aquest impuls fou un càlcul erroni o pel contrari conscient de que es sacrificava l'accessori per salvar allò important. La decisió de Cambó suspenent la campanya per l'autonomia, el 1919 o l'acceptació en definitiva de la nova situació el 1939 fa pensar més aviat a la segona opció. Fora de retòriques emocionals aquells catalanistes mai no dubtaren quan calia  considerar el problema català com a secundari. Una impressió que potser es va veure reforçada la tardor del 2017 quan la part del món que ens mirava tampoc no va veure res de gaire interessant.

Cos diplomàtic català

 

Llegeixo aquesta notícia en un diari digital. Em sap greu no haver guardat un article que vaig llegir fa quinze anys a The Guardian on s'argumentava amb bona lògica i dades fefaents la inutilitat i el sobredimensionament dels cossos diplomàtics tal i com a hores d'ara estan definits; un pur anacronisme en temps d'Internet. La meva experiència personal n'era també testimoni. Quan era secretari de l'institut espanyol a Londres  més d'una conversa amb el Consejero de Educación va acabar dient-me "habré de llamar a Madrid", considerant que el seu sou mensual era molt superior al de Rodríguez Zapatero, llavors president del govern, no podia deixar de preguntar-me si no valia més la pena que fes jo directament la trucada. Crec, per tant, que un partit que diu defensar canvis profunds, millores i es defineix com progressista no hauria de defensar una proposta d'aquesta mena. Em fan gràcia també quasi tots els partits constitucionalistes, que s'escandalitzen de les ambaixades catalanes però no han obert mai la reflexió sobre l'aparell diplomàtic de l'estat espanyol. Sovint són els mateixos partits que no han tingut problemes en retallar treballs que ningú qualificaria com a menys útils: mestres, metges, bombers. Cal no ser ingenus,però, allò important és qui ocupa aquests lloc de treball, no per a què serveixen. Es tracta de defensar uns llocs per a les élits. En el cas d'ERC dubto de si es tracta del mimetisme merament mecànic, inherent a molts nacionalismes, o de la voluntat ferma i clara de crear les pròpies elits.

Nunca vas a comprender

 Sempre m'ha passat que m'obsessiono temporades amb cançons que no em puc treure del cap. Això no vol dir gaire res, però és així. Últimament em passa amb aquesta cançó. És, com podeu escoltar, un bolero. De jove, m'agradaven els boleros i en això no he canviat. Em fa gràcia, així, que gent més jove, com la Rita i la seva mare en segueixin component-ne, tot i que la sentimentalitat del bolero sigui no només aliena, sinó de fet oposada a la del nostre temps. En aquest cas m'agrada especialment la lletra, doncs aquest "nunca vas a comprender" defineix una situació la universalitat de la qual, va molt més enllà fins i tot d'una experiència amorosa concreta. Si la nostra pròpia ment ens és opaca, amb la dels altres no podem tenir una relació gaire diferent. També m'agrada el retret cantat per la Rita, "te faltó demostrar que eras capaz de vivir aquello", una cosa que li passa a una generació que ha tingut com referència masses discursos amb paraules molt elevades; massa elevades i potser massa lluny de la realitat.

Sobre Cambó i Catalunya (I)

 

Vaig llegint la monumental monografia que Borja de Riquer ha dedicat a la figura de Francesc Cambó. Suposo que quan acabi en podré fer un judici global. Simplement ara constato algunes impressions. Fins ara he llegit la part corresponent al començament del segle passat, el sorgiment i el moment de màxima influència de la lliga regionalista. No sé si és per allò que diuen molts de la manipulació constants dels nacionalistes però jo tendia a pensar que l'hegemonia electoral de la Lliga era força més gran del que els resultats de les eleccions finalment mostraven. Allò indiscutible és que comparant aquell passat amb el nostre present, la tendència al tacticisme sense estratègia és un tret identitari per a nosaltres, catalans, de primer ordre.

En un moment proper al començament de la gran guerra, la Lliga assolí els millors resultats que havia tingut mai, fins al punt de cridar l'atenció de països com Irlanda, Txèquia o Polònia. El fet, però, és que els moviments electorals i socials d'aquests tenien molta més força fins al punt que tots foren independents la dècada següent. La impressió que vaig tenir és que sembla com si Catalunya ja llavors anés amb cinquanta anys de retard, prous que com per què aquesta mena de revolució d'arrel romàntica fos ja impossible en un marc social molt més modern i complex. Les causes del retard em sembla que eren dues: la primera és el retard amb què arribà a Catalunya i Espanya el romanticisme ( de fet, sempre tot acostumava a arribar amb retard), la segona més important és que Fradera tenia raó i el segle XIX català políticament fou espanyolista (si més no, les elits del país que constituïen els únics actors amb presència real en el joc polític). Històricament, allò que sorprèn de la Lliga és el fet que fos el primer partit polític modern de l'estat espanyol (mèrit innegable de Cambó) i que estigués lligat a una visió del món profundament arcaica, per imperialista, que havia començat a passar avall, tot i que potser tampoc era tan fàcil de veure.

Mai no és d'hora, sinó és d'hora, sinó és tard

 

A casa tenim posada la tele avui mentre anem fent i així vaig fent tenint com a fons la coronació de Carles III. No sorprèn, perquè tinc molt clara la manca de límits de l'estupidesa humana, però sí que em sembla digne de prendre nota, l'entusiasme dels comentaristes. Que hi ha un grup de gent considerablement entusiasmada amb la monarquia és un fet, que siguin molt representatius del conjunt de l'opinió publica anglesa és un altre cosa i de fet les enquestes serioses més aviat diuen el contrari. Pel que jo conec del país, imagino que fora de Londres la cerimònia haurà estat seguit amb molta fredor i, de fet, els Windsor, no tenen gaire tirada a passejar per ciutats com ara Liverpool, Leeds o Carlisle (jo tampoc en tenia). Londres és certament una altra cosa i a diferència de Carlisle, tenen clar que els Windsor suposen un negoci per a ells gens menyspreable. De fet, imagino que l'equivalent més exacte per pensar allò que el Windsor són a Londres, és pensar que era Floquet de neu pels barcelonins, un artefacte inigualable en la seva eficàcia per a vendre bajanades als passavolants. El canvi del rei significa també que ha canviat el propietari de la casa de l'Encarna a Londres, la qual, com la major part de les llars londinenques, es troba en un territori propietat de Charles. Quan la compres, hipoteca inclosa, allò que estrictament compres són les parets, el conjunt de l'edifici i el dret a estar-hi durant cent anys si no recordo malament. Un termini llarg per a una ciutat on vuit anys era la mitjana del temps que una propietat normal era posseïda abans de canviar de mans. El poder de Carles és del tot simbòlic, la seva riquesa en canvi és del tot indiscutible

Desenterrando Sad Hill

 El duel a Sad Hill

John Ford's pointview

        Dimecres a la nit desvagat veig que posen a BTV el documental desenterrando Sad Hill i m'enganxo a veure-la tota. Sad Hill és el cementeri fictici on té lloc la llarguíssima escena final del duel entre els tres protagonistes de The Good, the bad and the ugly. Està situat a la província de Burgos, molt a prop de Covarrubias. En aquella província es rodà també una de les altres escenes fonamentals de la pel·lícula, la voladura del pont enmig de la batalla entre sudistes i nordistes. La filmació fou una moguda important i col·laborà l'exercit espanyol que fou la font bàsica dels extres i fins i tot una bona part de l'equip tècnic. Després del rodatge, el paratge tornà a la seva solitud secular fins que cinquanta anys després un grup, més o menys "freakie", de fanàtics del film es vas proposar refer el cementiri (l'altra gran escenari el pont era voltat realment a la pel·lícula i de fet fou volat dues vegades per un error d'un col·laborador militar que donà l'ordre de voladura abans que les càmeres estiguessin disposades). Hi van trobar molta feina i se'n van sortir gràcies a que van trobar molta col·laboració de gent i perquè van tenir la idea (exitosa però un punt macabre per a alguns) d'oferir posar el noms de contribuents a les tombes recuperades.

    La pel·lícula explica aquest procés fins acabar amb la projecció del film que es feu al cementeri recuperat amb motiu del cinquanta aniversari del film. Hi alterna crònica dels fets amb entrevistes (de fet, alguns crítics pensen que massa entrevistes) no només amb els joves impulsors de la iniciativa sinó amb alguns del col·laboradors de Leone al film, estudiosos de la seva obra, directors com Joe Dante o Alex de la Iglesia o un músic de Metallica, banda que obre tots els seus concerts amb la banda sonora de Morricone.

    Quan era jove aquest film no m'agradava gaire. Ho trobava massa lent. Ara el meu punt de vista és diferent. M'agrada i hi veig coses extraordinàries fonamentalment tres: la música de Morricone, el corrosiu i àcid sentit del humor i el gran treball de Wallach, sense desmerèixer els altres dos protagonistes. Em queda pendent pensar a fons un fet indiscutible: pocs films han provocat tantes adhesions ni tan fortes. No és només el fet que era el film més important pel meu germà o el seu amic Vicenç quan eren adolescents, sinó que trenta anys després, el fill de la meva dóna, també adolescent llavors, assenyalava que era el film que més l'havia impressionat mai. Entre mig podem posar tots els testimonis que surten a aquest film. Em sembla que tinc alguna idea de perquè això és així, però algun dia m'agradaria rumiar-m'ho més a fons.

    Segurament potser allò que més m'ha fruit d'aquest documental dirigit per Guillermo de Oliveira, és el que explica Alex de la Iglesia sobre la l'emoció que suposa el descobriment del lloc on interconnecten la realitat física i l'àmbit d'il·lusió reflectit a la pantalla cinematogràfica. Sé de què està parlant. Quan vaig ser-hi a Viena amb l'Encarna vaig veure tot el que cal veure d'aquesta ciutat però el que jo volia, i al que al final millor recordo, és pujar a la norià del Prater i comprovar que efectivament des d'aquella alçada els humans semblen puntets sense importància. Em vaig emocionar a la península de Dingle quan sense haver-ho buscat vaig trobar la rampa per on baixen a la platja els veins de Mitchum i Sahra Miles a Ryan's Daugther i he viscut un dels moments més importants de la meva vida quan he pogut ser-hi al John Ford's point view de Monument Valley. El Javi i el Vicenç ja han estat a Sad Hill, jo és un viatge que tinc pendent.

Nuestra parte de noche

 

    Motivat pels bons moments que em varen donar els seus llibres de contes m'he llegit finalment la novel·la de Mariana Enriquez, Nuestra parte de Noche. No em predisposava gaire ni l'extensió del llibre, ni el fet que hagués guanyat un premi important de novel·la. He constatat poques coses a la vida, però una d'elles és que qualsevol idiota pot guanyar un premi literari (tanmateix en el jurat hi havia una persona que respecto molt, en Gonzalo Pontón). Estava equivocat. No he tret menys plaer que a la lectura dels contes i l'admiració que tinc és molt gran perquè l'estructura logogràfica, com diria aquell, és força rigorosa i reeixida.

    Podríem definir la novel·la com una saga familiar la formada per Juan Petersen, el seu fill Gaspar i la seva dóna Rosario. L'obra té sis capítols, el primer explica el viatge i l'estada de Juan i el seu fill encara molt petit a un lloc proper a les cascades d'Iguazu. La mare ha mort fa molt poc d'un accident sospitós. És gener del 81i el terror de la dictadura no ha afluixat encara. El segon molt breu explica el final d'un personatge important de la família, el Dr. Bradford, l'oncle de la mare i l'home al qual Juan li devia la seva vida. La tercera part passa a Buenos Aires, al temps del mundial de Maradona, i torna a estar centrada a Juan i el seu fill, ara adolescent fortament enfrontat amb un pare, que no pot entendre, i molt connectat a un grup d'amics, amb els que tindrà una experiència altament traumàtica amb la desaparició d'un d'ells, la jove i esguerrada Adela, en una casa abandonada i maleïda. La quarta part dóna veu a la mare i explica la seva estada al swinging London dels seixanta on estudià antropologia i es reuneix amb Juan que viatja per motius d'entrada terapèutics. La cinquena part interpola el relat d'una periodista que busca tombes de desapareguts i ens permet saber perquè estava esguerrada Adela. Finalment la darrera part reprèn el personatge de Gaspar, son pare mor al final de la tercera part, i explica la seva superació de l'adolescència, la comprensió de la figura del pare i l'enfrontament final amb la família de la seva mare, bàsicament la seva avia, Mercedes, el personatge més terrorífic i abjecte de la novel·la.

    La novel·la es pot adscriure d'entrada al gènere de terror. Juan és un medium té capacitats com veure fantasmes, obrir portes sense claus i trobar llocs que permeten accessos a altres dimensions. La família de Rosario és el nucli de la Orden, administradors d'un culte a la foscor que requereix sacrificis humans i interessats a la promesa d'immortalitat insinuada per la foscor que persegueixen. La relació entre les dues parts ve donada pel fet que el seu culte requereix algú com Juan i el seu paper de medium. Gaspar ha heretat l'habilitat del seu pare i la lluita de Juan té com a finalitat que el seu fill no sigui utilitzat com ho ha estat ell. La descripció dels cultes de la orden i el món que aquesta vol conjurar, em feien pensar mentre la llegia a Lovecraft. Enriquez és però molt millor escriptora que Lovecraft. Diria que és una gran escriptora capaç de conjugar talent amb un esperit perseverant. Gens sembla estar improvisat i moments com la descripció de les operacions quirúrgiques a les que és sotmès Juan aclaparen per la seva exactitud. Com en els contes, hi ha un paral·lelisme evident que enriqueix el text entre els terrors diguem-ne "imaginaris" i els terrors reals, com la dictadura argentina o l'epidèmia de SIDA de finals dels vuitanta que afecta especialment a un dels amics adolescents de Gaspar, el jove Pablo. Potser el millor elogi és que havent-lo acabat de llegir, i la darrera part ho he fet necessitant saber que passava, em ve molt de gust tornar a començar i reveure cada detall des del coneixement del tot.

Macbeth al teatre Akademia

 Veig al teatre Akademia la versió del Macbeth de Shakespeare dirigida per Moreno Bernadi. Bernardi ha fet un muntatge amb vuit actors, cosa que, en els temps que corren, permet quasi parlar de superproducció. És un muntatge integratiu, amb molta dansa, i la presència constant d'un violinista que punteja l'acció. D'aquesta manera una bona part del diàlegs no són declamats en una manera clàssica, sinó  seguint la manera de fer de gèneres com el Hip-Hop o el rap. Des de que els actors surten a escena, em sembla que hi ha sis segons de silenci (que òbviament es noten molt). Personalment penso que és una manera de fer justificada perquè la frase més famosa de l'obra, Life is a tale full of sound and fury, representa també la seva essència. L'esperit de la "tragèdia escocesa", com diuen els actors anglesos, és la desmesura (Kurosawa també ho va sentir així, em sembla, en la seva magnífica i molt violenta i sanguinària adaptació) Jo em vaig sentir còmode i les dues hores i mitja de representació em van passar ràpid. És evident que la manera de fer de Bernardi té peatges a pagar. El més important és que els diàlegs no sempre es senten bé, de manera clara o agafen el pes que el verb shakespearià exigeix. És aquesta la raó per la que fa més o menys vint anys em va desagradar el muntatge de Bieto. Aquest muntatge és encara més radical, cosa que vol dir que ha canviat la meva mirada sobre el teatre i considero menys essencial la dimensió literària. Hi ha dos motius per rebaixar el pes dels diàlegs en una adaptació shakesperiana: el primer, és que aquest diàlegs se'ls saps tothom de memòria, el segon és que, com deia J.L,Manckiewicz, la gent ja no sap escoltar diàlegs complexos. La primera podia funcionar al Regne Unit on efectivament molta gent es sap Shakespeare de memòria, aquí a Catalunya el més normal és acabar el batxillerat sense que ningú t'hagi parlat mai del bard de Strafford-on avon i és una altra cosa, diferent, com digué el Manuel Cruz en un ocasió memorable. Que Manckiewicz encara té raó em sembla indubtable. Tanmateix, hi ha gent que sí vol sentir-los, jo vaig trobar alguns amics que tenien aquesta expectativa, i per ells la funció fou un suplici. No fou el meu cas, com ja he dit, doncs, mai vaig deixar de veure Macbeth expressat potser d'un altre manera. Macbeth ha estat de sempre un vehicle de lluïment de la parella  protagonista i em sembla que David Menéndez i Sara Palomo estan prou a l'alçada, la segona especialment em sembla que assoleix moments memorables, ben ajudats per un disseny de vestuari molt brillant.

La Generalitat pren cura de nosaltres (n..)

 "Un cero en organización": caos en las oposiciones de la Generalitat (elperiodico.com)

Tres notes ràpides sobre l'esdeveniment d'aquest cap de setmana:

1/ Allò sorprenent no és realment el que ha passat, sinó que els mitjans ho qualifiquin com sorprenent.

2/ La Generalitat de Catalunya com a administració forma part de l'administració de l'estat espanyol, la qual organitza concursos d'oposició des de fa molt més de cent anys. No hi ha gaire precedents d'una cosa així. No veig cap justificació perquè se n'hagi d'encarregar la celebració de les proves a una empresa externa i no la dugui a terme la mateixa administració. La sospita d'alguna mena de corrupció sembla raonable, la constatació de la inaptitud és indiscutible.

3/ Tenir unes quantes hores a les portes d'un edifici una gernació en la que hi poden haver dones embarassades, gent discapacitada i on gairebé tothom està en un estat d'agitació nerviosa important és gairebé un acte psicopàtic. Difícil evitar de pensar en el fet que molts pocs dels que dirigeixen l'administració han passat per un tràngol d'aquesta mena (alguns poquets sí, com un dels antics molt honorables que va passar dues vegades sempre amb resultats negatius). També és fàcil recordar el costum d'aquests prohomes de malparlar del funcionarat, ja que, com digué el més gran pare de la Pàtria, "no m'agraden els funcionaris, perquè són gent que es pensa que no et deuen res"