Empire of ligth

     Veig Empire of Ligth el darrer film de Sam Mendes. No he seguit gaire la carrera del realitzador britànic perquè no en vaig gaudir gaire del film que el va fer famós, American Beauty (del que si em va agradar el protagonista, Kevin Spacey però em sembla que això ara no es pot dir). La meva opinió, però va millorar després de 1917 que m'impressiona força. Aquesta és una pel·lícula ben diferent. L'acció transcorre a Margate (tot i que no es diu) l'any 1981, és a dir, el començament de la nostra era. El centre físic de l'acció és el cinema empire. Una sala de cinema de les que varen començar a decaure precisament als 80. L'encarregada és una dona anomenada Hillary Small que pateix desordre bipolar, li ha prescrit Liti el seu GP, viu sola i té una relació amb el seu cap, Colin Firth, que clarament abusa del seu poder. Al cine comença a treballar Stephen, un jove original de la illa de Granada, que ha estat refusat a la universitat. Aquest és un punt que potser mereix explicar-se. Per un nadiu dels països on encara es fa batxillerat, poder entrar a la universitat significa tenir una nota determinada. Al Regne Unit, encara avui, significa superar una entrevista on figura que has de convencer a la Universitat de què la teva estada a la institució serà positiu per tu i per ella. En el context d'aquell Regne Unit, això volia dir convèncer-los de que era interessant per ells admetre un alumne negre. Stephen no ho tenia doncs gaire fàcil. El brutal racisme d'aquella Anglaterra és un dels determinants de l'acció i ens és mostrat amb molt cruesa durant el film

        L'element vertebrador del film és la història d'amor entre aquest dos personatges tan diferents. No és una història que pugui acabar bé, però al final em sembla clarament que es pot qualificar de feliç, perquè tots dos han assolit un enfortiment de la seva ànima. L'argument artístic més important és segurament la interpretació d'Olivia Colman, que és extraordinària, molt ben acompanyada de la resta del repartiment, especialment de Toby Jones el projeccionista que li explica al jove Stephen com la nostra limitació visual és la base de l'art cinematogràfic (el moviment de les imatges és una il·lusió creada pel nostre cervell). La fotografia és d'aquelles que per elles mateixes es pot definir com "bonica" però no és una finalitat en ella mateixa, sinó que s'adequa perfectament a la tonalitat de la història i a mostrar l'ambient de les ciutats de la costa britànica que potser no són les més tristes i decadents del món, però si de la part del món que he vist. És el primer guió original filmat per Mendes i potser se li pot retreure que la història comença una mica a arrencar però finalment ho fa i acaba proposant una mena de relectura inversa del mite de la caverna. És evident que la descripció del lloc imaginat per Sòcrates es podria comparar a un cine, però aquí la idea seria finalment que és la pantalla del cine la que acaba mostrant una veritat que no hi és en una realitat massa deformada pels nostres prejudicis monstruosos com el racisme o l'estigmatització de les malalties mentals que, a diferència potser de les merament somàtiques, mai no són un afer pùrament individual. Hillary té raó quan afirma que Shame is not a healthy condition.